Dissabte passat, 22 d’abril, asseguda al pati de butaques de L’Atlàntida de Vic, vaig fer el que faig sempre quan he d’escriure la crònica d’un concert: treure una llibreta i un boli, escriure el nom amb el qual s’enuncia l’espectacle –en aquest cas, Deixa’t estar de romanços!– i esperar pacientment que la sala s’enfosqueixi, que tothom calli, que comenci la música. A diferència d’altres vegades, però, ja acabats els aplaudiments finals –llargs i agraïts, tothom dempeus–, no havia escrit absolutament res. Al llarg de dues hores, només havia tingut ulls i orelles per la màgia, els colors i la llum d’un musical trepidant i enèrgic, construït amb un entusiasme contagiós que va inundar les parets del teatre de punta a punta. I és que no calia prendre apunts: les pàgines en blanc, endormiscades sobre una falda, resguardades sota unes mans, ja deien tot el que havien de dir.

Si voleu conèixer més detalls sobre els preparatius d’aquesta obra de nova creació escrita i composta per Arnau Tordera I, dirigida per Laura Domènech i Judit Muñoz i amb coreografies de Blanca Pascual, podeu recuperar aquest reportatge escrit fa uns dies per una servidora. Es tracta d’un projecte de caire educatiu i de gran qualitat artística –emmarcat en la quarta edició de Fem un musical i en el tretzè aniversari de l’equipament– en el qual participen prop d’un centenar d’alumnes de 3^r i 4^t de secundària, i de 1^r i 2ⁿ de batxillerat de tots els centres educatius de Vic i altres centres artístics, com l’Escola de Música (EMVIC), l’Escènic Vic, l’Escola Estel o La Farinera. Que els intèrprets fossin adolescents, però, era circumstancial, i és que van aconseguir allò que voldria qualsevol professional; deixar molt enrere tota mena de comentari paternalista per destapar, entre el públic, una sentida admiració i respecte per la feina feta. Aquí esmentarem els noms dels personatges protagonistes, però l’espectacle va ser possible gràcies a un treball en equip, generós, dels que es trobaven a dalt i baix de l’escenari.

Que els intèrprets fossin adolescents, era circumstancial; van aconseguir allò que voldria qualsevol professional.

Tordera va escriure una història entenedora i divertida, que podria semblar lleugera o despreocupada, però que tenia un arc narratiu per a cadascuna de les veus principals, i un missatge de fons que parlava del valor d’entroncar-se a una tradició, de ser conscients del nostre passat per poder-nos explicar des del present i cap a un futur. Alhora, fugint de la moralina ensucrada i tractant aquestes qüestions amb la naturalitat que demanen, també va parlar, per exemple, sobre particularitats físiques úniques –«A mi més igual com sigui, m’importa ben poc»– o sobre menysteniments de les relacions amoroses –«Res de novieta… soc la seva promesa!»–. Tot plegat vestit amb melodies enginyoses que, com ja ens havia avançat, feien picades d’ullet a la cultura popular –des del Patim, Patam, Patum fins al Monstre de Banyoles– o a les seves mateixes composicions.

• 

  Primera persona

  Mirmanda entre bambolines o crònica d’un assaig de nassos

  Alba Nogueras i Jané

Així, tant la música com el llibret deixaven espai perquè cada personatge pogués brillar i explicar-se; tots tenien personalitat dramàtica, però també musical, un tema o un motiu que els diferenciava i els feia destacar. És així com els descobríem noves capes a mesura que avançaven les escenes: ni en Patufet era tan innocent, ni Bieiris de Romans quedava tan separada de la història. Es tractava d’una trama d’embolics impossibles de desfer, teixida amb lluites i preocupacions més o menys individuals que trobaven el seu punt desencadenant en encreuar-se i dialogar entre si: l’esperit benintencionat i maldestre de l’Home dels nassos, la recerca de si mateixa de Cleodolinda, l’escapada covarda de Sant Jordi, la lluita obrera dels Menairons, l’obsessió funerària del Comte Arnau, l’empresonament de la Vella Quaresma, l’espera eterna i impacient de Flordeneu.

La posada en escena també va ser un dels punts forts de l’espectacle: amb l’espai despullat i unes projeccions de fons –unes il·lustracions animades molt cuidades–, uns llums d’embalat i una torre en un parell d’escenes, el focus va ser per als actors. «Els protagonistes són ells», comentava Domènech al reportatge de fa uns dies, i va ser realment així; no ens calia cap tron reial de cartó, cap escala plegable, cap sistema de cordes o politges que els pengés del sostre. Vèiem dos espais al parlament del dia de Sant Jordi, enteníem perfectament com avançaven els nostres protagonistes a les transicions instrumentals, i els diàlegs s’omplien de subtext amb petits gestos, pauses o entonacions.

Tot i la quantitat de gent dalt de l’escenari, especialment a la primera escena –Mirmanda–, hi havia lloc per a tothom; ningú quedava enrere ni es feia nosa, cadascú es movia com si formés part d’un engranatge, construint i desfent petites imatges fugaces que vestien d’estímuls visuals l’ambient. Alguns exemples d’aquesta manera d’explicar-se al públic podrien ser l’escena de les Dones d’Aigua, Busca-li un monstre –on l’enumeració de bèsties i fantasmes prenia forma en figures humanes o, senzillament, en disposicions per l’espai–, o l’escena del convent, Spiritus malus, on el coixí del poble no era només musical, sinó també coreogràfic; el cavall del Comte Arnau, fet pel Cos de ballarines, o els Menairons que acompanyaven els pròlegs narratius, també serien mostres d’aquesta manera de comunicar-se: posant-hi tot el cos. No hi havia subtítols, però –amb l’excepció dels fragments més carregats– el text s’entenia perfectament.

Des de la Vis còmica de l’Home dels Nassos o de Sant Jordi, fins a la veu de tro del Comte Arnau, tots els intèrprets van defensar el seu paper sobradament.

Des de la Vis còmica de l’Home dels Nassos o de Sant Jordi, fins a la veu de tro del Comte Arnau, tots els intèrprets van defensar el seu paper sobradament; en són prova les acrobàcies i el teatre físic del Patufet, la delicadesa i dolçor de Bieiris de Romans, la força, l’empenta i el caràcter de Cleodolinda, de la Vella Quaresma o de Flordeneu, la seguretat de les Dones d’Aigua o el nervi dels Minairons. Van saber salvar algun problema tècnic –de llums i de so– i van continuar sempre endavant malgrat els reptes del directe, acompanyats d’una banda de músics on es barrejaven instruments acústics i elèctrics sota la batuta del mateix Tordera. Si alguna cosa quedava clara al final de l’espectacle és que ens hem de deixar estar de prejudicis: de prejudicis envers la nostra cultura i tradició, i envers les persones que s’etiqueten de joves, tot i que sovint no es tingui clar on comença i on acaba aquest adjectiu. No serà el mateix que veure l’espectacle en directe, però ho podreu comprovar de primera mà amb l’enregistrament de l’estrena, que estarà disponible ben aviat al canal digital de L’Atlàntida.

Dissabte passat, les pàgines de la llibreta que tenia sobre la falda havien de quedar en blanc; no era pas jo qui havia de fer anar la ploma que escriu les històries.

Més informació a la seva pàgina web.