Mirmanda entre bambolines o crònica d’un assaig de nassos

L’Atlàntida estrena "Deixa't estar de romanços!", un musical escrit i compost per Arnau Tordera I, protagonitzat per més d’una cinquantena d’intèrprets d’entre 14 i 18 anys

Dimarts passat, l’entrada d’artistes de L’Atlàntida de Vic era plena de corredisses i preparacions: un Patufet que arrossegava el cansament de tot el dia –«uf, és que avui vinc d’entrenament…»–, unes Dones d’aigua que s’havien equivocat de vestuari –«no, que avui comencem pel segon acte, no pel primer!»– i un Sant Jordi que entrava triomfal i era aplaudit pels que ja s’havien canviat –«mireu qui ha arribat!»–. Eren les vuit del vespre i faltaven pocs minuts per començar un dels últims assajos del musical Deixa’t estar de romanços!, una obra de nova creació escrita i composta per Arnau Tordera I que s’emmarca en el 13è aniversari de l’equipament i en la quarta edició de la producció Fem un musical, realitzada conjuntament amb l’Ajuntament de Vic i en col·laboració dels centres educatius i de formació artística de la capital osonenca. Els participants en aquest muntatge han superat un procés de càsting i han estat assajant durant sis mesos sota la direcció artística d’un equip professional.

Assaig del musical “Deixa’t estar de romanços!”. Fotografia de Joan Parera.

M’esmunyo escales avall, fins a la sala petita del centre, on una cinquantena d’intèrprets d’entre 14 i 18 anys xerren desenfadats, repassen text o fan broma; «va, tothom al seu lloc que comencem!», avisa Laura Domènech, directora d’escena. Com un engranatge fet de moltes peces, tothom es prepara; cau sobre l’ambient una tela de seriositat i després d’algunes indicacions, comença la música, la paraula, l’acció. Ens situem a la ciutat llegendària de Mirmanda, un lloc aparentment bucòlic i paradisíac –no per a tothom– on els habitants són personatges mitològics propis de la nostra tradició: és una peça còmica i coral regida a parts iguals per l’exigència artística i el vessant pedagògic, construïda amb l’energia pròpia de l’edat dels seus integrants i amb personatges tant històrics com actuals. L’estrena tindrà lloc al cap de setmana que ve, dissabte 22 d’abril a les 18h i a les 21h, i diumenge 23 d’abril a les 20h a la Sala 1 Ramon Montanyà: en parlem amb més detall amb alguns dels seus protagonistes.

L’encàrrec

«A les edicions anteriors, havíem partit de musicals de repertori», explica Ramon Ferrer, cap de programació de L’Atlàntida, «però cada vegada ens costava més escollir una obra perquè havia de tenir unes característiques molt determinades: molts protagonistes, un argument que no fos banal, uns certs valors». És per això que es van posar en contacte amb Tordera que ja havia format part d’altres projectes de ciutat, com l’òpera-rock Verdaguer, ombres i meduixes, espectacle de clausura de l’any 2016, Vic Ciutat de la Cultura Catalana. La nova proposta era un encàrrec «molt suggestiu perquè m’obrien la porta a què jo creés el que volgués, amb la temàtica que volgués, i que configurés l’equip directiu de l’espectacle». A nivell de calendari era una mica just, perquè s’encadenava o fins i tot encavalcava amb un altre encàrrec de grans dimensions, l’òpera comunitària La gata perduda al Gran Teatre del Liceu, però «era una d’aquelles propostes ir-rebutjables», comenta el compositor. «Haver encarregat una obra de nova creació ha sigut un encert total», continua Ferrer, «crec que marcarà un abans i un després a la trajectòria de Fem un musical!».

Però per què partir de la mitologia catalana? «Des del principi vaig tenir clar que volia fer alguna cosa que interpel·lés la qüestió autòctona», i els contes o les llegendes no les ha generades un autor concret, sinó una col·lectivitat, diu Tordera: «una societat que les ha anat depurant i perfilant al llarg de segles i que s’han mantingut latents en el pòsit cultural d’una comunitat. Això em va semblar molt potent». A més, l’obra també és un homenatge a un dels autors més rellevants d’aquest gènere escènic: «Feia poc que havia mort Stephen Sondheim, el tenia molt present, i valent-me una mica del seu Into the Woods, vaig pensar: què passaria si agafo tots aquests personatges fascinants, desconcertants i de vegades menystinguts, i els poso al mateix espai i al mateix temps?». És així com va començar una feina de recerca fins a arribar a escollir aquells personatges que poguessin donar joc per a «una trama d’embolics, divertida, però també amb un rerefons prou vàlid en el temps avui».

Les llegendes, les ha generades una societat: les ha anat depurant i perfilant al llarg de segles i s’han mantingut latents en el pòsit cultural d’una comunitat.

Arnau Tordera
Assaig del musical “Deixa’t estar de romanços!”. Fotografia de Joan Parera.

La narració comença explicada per una trobairitz occitana, Bieiris de Romans; ens situa anys després de la mort del drac ferotge més conegut a Catalunya i ens descriu com la relació de Sant Jordi i Cleodolinda, reis de Mirmanda, fa aigües per tot arreu. Ell és un heroi en hores baixes, s’arrossega buit d’autoestima i sense ànim per res; ella n’està farta, el seu matrimoni ha sigut de conveniència i té un fort anhel de llibertat. La trama, però, no és només la continuació de La llegenda de la rosa i el drac; d’entre tots els personatges, n’hi ha un que és el motor de l’acció, qui ho embolica tot –«L’Home dels nassos és un personatge que hem elaborat com un nas gegantí»–, que s’enamora perdudament de la Vella Quaresma, una dona de món, viatjada, viscuda; amb molt caràcter i set peus diminuts. Així mateix, les estupendíssimes Dones d’aigua –criatures sàvies i cofoies de la seva bellesa– li donen uns consells que no acaben de resultar, els Minairons insisteixen sense treva en treballar i acaben elaborant una tasca de dimensions colossals, en Patufet –missatger reial– volta més que una baldufa i la reina de les fades, Flordeneu, serà clau pel desenllaç de l’obra. Com a tot conte contat, però, hi ha un antagonista temible: el Comte Arnau que, acompanyat dels seus gossos, escamparà el terror a la ciutat: són «tot de picades d’ullet a la cultura popular, a la cultura contemporània i, com passa sovint a les meves obres, a la meva pròpia discografia o producció musical», ens explica Tordera.

Els assajos

«La força i la il·lusió dels adolescents ha impregnat l’espectacle», comenta el compositor: «un dia, abans d’un dels assajos, els actors estaven jugant al joc del llop, però havien intercanviat els personatges d’aquest joc pels de l’espectacle i, en definitiva, per personatges de la cultura popular catalana. I en aquella experiència vaig dir: no sé com anirà l’estrena, però això és el que volia aconseguir, incidir en aquest coneixement». Tordera s’ha pogut incorporar al tram final dels assajos, però la direcció d’escena, com apuntàvem a l’inici, ha anat a càrrec de Domènech –«necessitava algú que veritablement conegués el gènere, que s’estimés el codi i les normes del teatre musical»–, la direcció musical l’ha realitzat Judit Muñoz –«els participants, en molts casos, no saben llegir partitures, i calia algú que comprengués i pogués traslladar l’estètica de l’autor», «està molt acostumada a treballar amb adolescents», afegeix Domènech, «és molt estricta, que és essencial, però molt didàctica»– i la coreografia de Blanca Pascual; «ella està especialitzada en teatre de gest, i aquí, la dansa és un element més, està integrada a la peça», comenta.

«L’entesa ha sigut pràcticament per osmosis», continua la directora d’escena. «La clau ha sigut el respecte i la confiança, entre els professionals que en formàvem part, però també dels intèrprets cap a nosaltres i a la inversa». Ha sigut un projecte gratificant i complex «perquè hem pogut treballar amb un equip fantàstic», explica Ferrer, però alhora ha tingut els seus reptes. «Treballem amb cinquanta persones dalt de l’escenari, sense contar els músics i els escenògrafs: són menors, i per tant és un mecanisme complicat pel que fa a funcionament i organització». En qualsevol cas, però, és una iniciativa que funciona: dins el segell Fem un musical, L’Atlàntida ha produït Joseph i l’increïble abric en technicolor (2012), The Mikado (2017) i Grease (2019), i en format participatiu, una producció teatral, El club dels poetes morts (2018), i una òpera infantil, L’escura-xemeneies (2015).

Assaig del musical “Deixa’t estar de romanços!”. Fotografia de Joan Parera.

Domènech coneix bé el projecte: «vaig participar com a intèrpret a la primera edició i, com ells ara, era una ionqui d’assajos. És una edat molt bonica per establir vincles i adonar-te que hi ha molta gent que comparteix les teves inquietuds artístiques i la teva sensibilitat, per veure que no tot és com el que et trobes a l’institut». Així ha sigut per Ariadna Romeu, de setze anys, que estudia a l’EART, l’escola d’arts escèniques de Vic, i interpretarà el paper de Cleodolinda. Ja va participar en el musical de l’edició anterior, i ha volgut repetir l’experiència: «Em va encantar! Va ser brutal, i mira que vaig fer un paper secundari, però l’ambient era genial i vaig pensar: no sé si m’hi vull dedicar, però vull ser en aquest món, encara que sigui fent els decorats!». La directora d’escena explica com en el teatre musical hi ha un punt de tribu: «la gent que s’hi dedica o s’hi vol dedicar, té un gran respecte cap a l’art escènic en general, perquè saben que no es tracta de pujar a un escenari i fer gràcia. Implica una rigorositat que va molt més enllà».

En aquest espai hi va haver màgia: el que volíem és que hi hagués una evolució des d’un punt de vista molt sa i didàctic.

Laura Domènech

I com ha sigut el procés de treball? «al principi, l’Arnau estava acabant l’òpera i, com que no teníem ni guió ni cançons, no podíem prendre decisions a nivell estètic; ens pensàvem que això seria un contratemps, però va acabar sent la nostra fortuna». Amb aquest mes i mig de marge van poder conèixer-se millor entre ells, trencar el gel i exposar-se en un moment vital en què l’aprovació de la resta és crucial: «crec que en aquest espai hi va haver una màgia, i des del principi es va fundar una cosa molt sòlida tant entre ells, com entre nosaltres amb ells», explica Domènech, que creu en la pedagogia i la docència des de la igualtat; «tots estem jugant en un camí comú per anar a un fi comú». «El que volíem és que hi hagués una evolució des d’un punt de vista molt sa i didàctic», continua, per això va prioritzar «que ells estiguessin confortables en el mapa que anàvem traçant», però alhora amb «uns horaris i unes dead lines molt estrictes».

I és que, quan preguntem a Romeu què és el que més li ha costat i amb què ha gaudit més, ens respon: «crec que va força junt, perquè quan costa més una cosa és quan més t’hi esforces, i si ho fas és perquè de veritat t’està agradant. Des que trepitjo l’herba de L’Atlàntida fins que surto, jo ho gaudeixo tot!». Amb l’ajuda de les directores ha arribat a construir un personatge del qual n’està satisfeta; de fet, de tant repassar el guió i memoritzar les accions, «no veia Cleodolinda, m’hi veia a mi, ho sentia així!». Per a Domènech, l’escena que la va obsessionar més va ser la primera: «és una escena brillant de deu minuts, on la música no para mai, el text va sobre música i s’intercala amb els moments musicals. Era essencial per establir el codi escènic, d’humor i per la presentació de personatges». I quin serà el resultat de tota aquesta feina?

Allò que més costa és també allò que més m’ha agradat. Des que trepitjo l’herba de L’Atlàntida fins que surto, jo ho gaudeixo tot!

Ariadna Romeu
Assaig del musical “Deixa’t estar de romanços!”. Fotografia de Joan Parera.

L’estrena

«Amb la comèdia, sóc del parer que hi ha una sèrie de fórmules que funcionen molt fàcilment. Per això, vaig muntar les escenes de manera que si funcionaven a una sala d’assaig sense llums ni vestuari, funcionessin a escena». Amb una escenografia austera, els adolescents tindran tot el focus; «l’important, en aquesta peça, són ells, i han d’ocupar l’espai de manera que no calgui res més», explica Domènech. A l’estrena, però, estaran acompanyats d’una banda de músics, majoritàriament ex-alumnes de l’Escola de Música i Conservatori de Vic, per un cor de veus blanques, l’Escola Coral de l’EMVIC i per unes projeccions audiovisuals a càrrec dels alumnes de La Farinera Centre d’Arts Visuals de Vic. Bé, els implicats en són molts, els crèdits són ben llargs: podeu consultar-los a la seva pàgina web, on també trobareu més informació de l’espectacle.

No té sentit la idea de fer una cosa per a joves. El que fem ha de ser interessant, llavors atraurà a tota mena de públic.

Ramon Ferrer

Però tot plegat, pot servir realment per apropar el teatre musical als més joves? «Jo penso que no té sentit la idea de fer una cosa per a joves», respon Ferrer: «hem de fer una cosa que estigui bé i sigui interessant, perquè llavors atraurà als joves, als grans, i a tota mena de públic». «El que has de fer és que la gent tingui cultura i estigui ben formada, llavors tindrà interès per la cosa artística», continua, «no s’han de fer propostes banals pensant que així s’atraurà el públic jove, funciona al revés!». Que Romeu repeteixi i recomani a altra gent de la seva edat participar-hi, segurament n’és una bona prova: «per conèixer-se a ells mateixos, per sentir-se recolzat amb gent que té els mateixos interessos que tu». Jo vaig marxar cap a casa amb aquesta idea i els últims versos de l’obra: «Si fas allò que creus, / si et creus allò que fas, / si entens el gran valor que té l’herència del passat, / escriuràs la teva història entre les pàgines d’una història molt més gran».

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació