Al laberint de Wilson

Vagi per davant el respecte a la trajectòria llarga i fructífera de Robert Wilson, que el dia 16 de març va estrenar entre grans aplaudiments la seva posada en escena d’“El Messies” al Gran Teatre del Liceu. Wilson és el principal artífex de la proposta, un dels plats forts de la temporada al coliseu barceloní: signa la posada en escena, la il·luminació i l’escenografia i, sobretot, és el màxim defensor del concepte de base, dessacralitzar el que probablement sigui l’oratori més cèlebre de tots els temps. Per a Wilson, l’obra de Händel -que se’ns presenta, però, en la versió de Mozart– és una recerca espiritual, una reflexió sobre la redempció, i la seva missió és aconseguir que qualsevol, sigui quin sigui el seu credo, s’hi pugui reflectir.

Les disquisicions sobre la necessitat de representar peces que no es van concebre per aquest fi no tindria acabador. Caldria, en primer lloc, superar aquesta qüestió per valorar aquesta producció de manera justa i autònoma. I, de la mateixa manera, cal desempallegar-se de les lluentors: sí, Wilson és un nom gairebé mític, la producció ve de la Mozartwoche salzburguesa i se’ns ha venut com un esdeveniment; tanmateix, hem de fer un clam per no deixar-nos l’esperit crític a casa i apreciar aquest “Messies” amb objectivitat.

I, sent objectius en la mesura que això és possible, és necessari rendir-se a l’evidència. La feina de Wilson és innegablement estètica seguint el principi que la bellesa i no la religió ens salvarà o potser que el denominador comú de tota la humanitat és l’apreciació de la bellesa i que això contribuirà a l’esperit ecumènic de la proposta. No obstant això, resulta irritantment repetitiva i desconcertant. Lluny de “distreure” de la música o realçar-la, fa que l’escolta sigui farragosa i pesada. L’estil és marca de la casa, és a dir, minimalista, altament simbòlic, amb referències al teatre japonès, estàtic… No ens dóna les claus per desxifrar-lo, tot i que s’intueixen referències a Mozart; però això tampoc seria un problema si acceptem que no tenim per què entendre-ho tot, d’una posada en escena, si es gaudeix a algun nivell. Per desgràcia, la repetició, la incongruència amb el text i l’estatisme acaben esgotant-se en si mateixos. Sembla fins i tot que intenti ridiculitzar els moments més esperats amb accions com col·locar un astronauta giravoltant (el ballarí Alexis Fousekis) en el famós cor “Hallelujah” o la contralt caminant amb gest al·lucinat i també fent voltes a “Er ward verschmähet” (“He was despised”). Escenes com la de la nena (el bé? la innocència?) traient la llengua a un monstre grotesc per espantar-lo durant més de cinc minuts, la contralt i el tenor jugant a Papageno i Papagena o el tenor ballant de manera ridícula amb un ancià fan dubtar de la voluntat del regista de contribuir a apreciar millor la música.

La fredor i la distància que impregna la producció es van contagiar a la direcció de Josep Pons, que va optar per una lectura desapassionada d’una partitura que renuncia a la grandiositat i l’esplendor de la versió original de Händel. El rigor i el formalisme imperen en una visió amb varietat de colors orquestrals però definitivament amb menys empenta i menys sang que la impressionant versió barroca. Es pot dir que a Mozart li va quedar un “Messies” una mica ensopit? Com a mínim, el que es va sentir la nit de l’estrena al Liceu ho era.

Vocalment, aquesta producció es queda també a mig gas. La mezzo Kate Lindsey, propietària d’un instrument bellíssim i d’una gran classe, amb prou feines va resultar audible, mentre que el baríton Kressimir Strazanac va presentar greus deficiències tècniques i sons no gaire agradables. Molt notables intents d’apianar la veu a la part alta però que van fregar el desastre en més d’una ocasió. El tenor, Richard Croft, va tenir moments brillants gràcies a una veu volàtil, moltes taules i una gran entrega però es va quedar una mica en terra de ningú. La gran triomfadora de la nit va ser la soprano Julia Lezhneva, que va aconseguir dominar pràcticament en tot moment la seva tendència a l’ornamentació sense mesura i va presentar una línia de cant polida, un fraseig delicat, uns aguts segurs i, en general, una presència de gran dignitat. El cor va tenir millors intervencions quan se’ls permetia cantar per cordes, essent les sopranos les més destacades, però el so com a conjunt no va ser prou equilibrat.

El propòsit d’aquest Messies no s’acaba d’entendre però es podria renunciar a analitzar-lo i simplement gaudir-lo pel simple plaer estètic si se’ns concedís alguna oportunitat. Tanmateix, l’esperit que l’ànima és insuficient i la tesi que defensa es desenvolupa poc. Això sí, és d’agrair que no inventi una narrativa que el text no suggereix i la intenti encabir amb calçador. Estem davant un Wilson amb tots els elements que hauria de tenir però amb una estructura inconnexa i un to irritant que acaba sense dur gaire enlloc i que tendeix a deixar l’espectador indiferent… fins i tot a la música.