Xènia Dyakonova, la vida no vol metàfores

Hi ha sentències que resumeixen tot un llibre com: “Aquest recull de poemes és el flaix calidoscòpic dels instants que fan les nostres vides”. Sense cap mena de dubte un diagnòstic tan concloent com aquest és motiu suficient per capbussar-se en l’obra sense pensar-s’ho dues vegades. La perspicaç valoració és, ni més ni menys que del poeta, traductor, crític literari i acadèmic de la llengua, Pere Gimferrer. Tot un honor per a la poeta russa Xènia Dyakonova (Sant Petersburg, 1985) comptar amb tan docte criteri com aquest per presentar un llibre de poemes que dibuixa el retrat polièdric de la nostra condició, el seu segon treball en català, Dos viatges (Edicions del Buc, 2020).

Xènia Dyakonova és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona. Autora de tres poemaris en llengua russa. En català, el 2015, va publicar Per l’inquilí anterior (Blind Books). Ha traduït relats de Txèkhov i de Tolstoi. El 2014 va rebre, a Sant Petersburg, el II premi Joseph Brodsky de poesia. Ha estat guardonada amb el Premi Vidal Alcover de Traducció 2016 per la traducció de Nikolai Leskov, un autor clàssic a Rússia però pràcticament desconegut a casa nostra. Dyakonova imparteix classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i col·labora com a crítica literària al diari Ara.

Si a la primera proposta, Per l’inquilí anterior, Dyakonova relatava l’estranyesa a causa d’una presència amagada, ara, a Dos viatges, presenta un itinerari que travessa passatges reals plens de vida i, alhora, “dunes d’un miratge”. Amb un llenguatge precís, clar i directe es mou entre la recerca pregona i una fina ironia. Balanceja des de l’antropocentrisme més ortodox fins a la natura més diversa, “només les xicrandes m’han dit el seu nom”.  Escenaris per on es respira una atmosfera onírica i de misteri. Dos recorreguts que transiten entre el sublim i el quotidià pautats per una mateixa pulsació, el batec de l’exploració. Tot un pretext per parlar de la vida, de nosaltres i de tots els jo que fan niu en el magí de la poeta. Un jo que “no desapareix, només es transforma”, que es mou a càmera lenta registrant capteniments singulars ja sigui d’humans com del seu particular bestiari. Un jo molt subtil, diferent per cada arquetip, que canvia constantment l’angle de visió manllevant així l’estil d’un dels seus referents, Charles Simic.

Xènia Dyakonova desplega una inventiva desbordant amb l’objectiu d’esventar veritats eclipsades perquè “la veritat nocturna de les coses es pot tocar”. Sent una gran curiositat per vivències d’aparença banal que sorprenen per la seva màgia o que desprenen una revelació. Un desig d’identificació amb cada un dels actors, siguin humans, animals o objectes, sota una concepció desvergonyida d’aquests, “els números no tenen gust de res”. Ho copsem, per exemple, en poemes com Voyeuse, on la retina se situa dins d’un quadre, o a Prerrogativa on ens parla de la “tristor alada de les tisores”. A dir d’Adam Zagajewski, de qui la poeta se sent deutora, “tantes mans, tantes cares però una única imaginació”.

Sorprèn el to fresc i quotidià, intemporal i enèrgic sense cap mena de nostàlgia ni afectació amb el que s’aferra al present i “estripa la memòria”. La veu, honesta i seriosa, neta i clara, perquè “la vida no vol metàfores”, i allunyada de la transcendència o la conceptualització. Una escriptura que evita els aforismes o les simples dreceres morals per apostar, tot sovint, per finals de sorprenents epifanies. I així és com es guanya credibilitat, amb aquesta mirada omniscient de moltes veus i cares, calidoscòpica però sense cap més pretensió que la d’il·luminar aquells instants que confegeixen les nostres vides. En definitiva, un llibre molt oportú per emprendre dos viatges.