Xavier Vinader. El coratge d’un reporter de raça

Ha mort el Xavier. Una trucada ahir al matí em va donar la trista notícia. Una pneumònia que arrossegava d’abans de vacances de setmana santa i que el tenia internat a l’Hospital de la Vall d’Hebrón el va vèncer. Josep Maria Montseny, amic comú des de l’adolescència a Sabadell i que ha estat sempre molt a prop del Xavier em deia que el metge que l’havia atès fins al darrer moment havia utilitzat una imatge gràfica per explicar el desenllaç: “… al final s’ha descosit…”.

Fer un esbós de la seva trajectòria professional és obligat ni que sigui per recordar als estudiants de periodisme i als periodistes més joves el seu tarannà combatiu, la seva rialla contagiosa, el seu optimisme vital davant les adversitats i la seva obsessió a combatre l’extrema dreta, el terrorisme i el crim organitzat durant els darrers anys del franquisme i els primers de la transició, i la seva insubornable lluita per la llibertat d’expressió.

Va néixer a Sabadell el 1947 i de petit va patir una pòlio que el va deixar durant molt de temps prostrat al llit. Per no perdre el curs de l’Acadèmia Miralles de Sabadell on estudiava, la meva tieta, Dolors Forasté que n’era professora, anava a casa seva a passar-li la lliçó. Un dia vaig acompanyar-la i ens vam conèixer i aquí va néixer una amistat plena de complicitats i de tips de riure que, tot i que els anys i les respectives trajectòries ha esfilagarsat una mica, sempre s’ha mantingut en els nivells més alts.

Va estudiar periodisme a l’Escola Oficial i es va diplomar el 1973. Però ja abans d’acabar la carrera va implicar-se en la lluita antifranquista i les reivindicacions veïnals a Sabadell des de la seva feina de reporter, a la revista Ca n’Oriach, focus públic de resistència a la nostra ciutat que recollia les reivindicacions veïnals i que era un autèntic poti-poti esquerranós fet amb molt bones intencions i amb la voluntat d’aglutinar a totes les faccions i escissions polítiques locals. Les reunions de Ca n’Oriach, malgrat les prohibicions governatives i el clímax de general opressió eren divertides i enmig de les discussions hi havia també molt sentit de l’humor. El grup de “periodistes” era heterogeni i incorporava personatges de procedència obrera, d’altres que anaven d’intel·lectuals amb consciència social, esperit gramscià i ulleres petites sense muntura, i d’altres com ara jo que érem massa petitburgesos i no ens havíem desprès dels privilegis de classe però que exercíem d’allò que se’n digué “companys de viatge”. El Vinader era un puntal de Ca n’Oriach que combinava amb la corresponsalia de Sabadell a la premsa barcelonina fent un contundent marcatge de la inoperància municipal dels darrers anys del franquisme i un suport al lideratge de l’advocat laboralista i futur alcalde de la ciutat, l’Antoni Farrés i Sabater, fill de fabricants però capitost del PSUC, que fou qui dirigí el consistori municipal durant vint anys, del 1979 al 1999, i que va impulsar les més importants transformacions que va desenvolupar la ciutat.

En un llibre dedicat a l’alcalde més honest de la democràcia espanyola que vaig coordinar, titulat Antoni Farrés i Sabater tal com l’hem conegut, Xavier Vinader recordava la vaga general de 1976 a Sabadell i, amb aquella sornegueria tant seva, afegia que el ministre Fraga Iribarne va qualificar la ciutat vallesana d’“el Petrogrado espanyol” perquè fou un dels pocs llocs on ni que fos per uns dies es va produir la ruptura amb el règim anterior. “A l’assemblea de les pistes d’atletisme —em digué el Xavier— durant la vaga general, jo estava al costat del Toni i veia com li tremolaven les cames quan va agafar el micròfon. Allà es va convertí en alcalde de Sabadell”. Aquesta fou una de les primeres campanades. Després vingueren els articles de la revista Interviú on publicà uns reportatges sobre la presència de grupuscles d’extrema dreta infiltrats al País Basc. A resultes d’aquestes informacions —que el Xavier va dir que eren conegudes de sobres pels dirigents d’ETA— dos d’aquests infiltrats que apareixien esmentats als reportatges foren assassinats per ETA. L’any 1981 l’Audiència Nacional va condemnar Vinader a set anys de presó però el nostre intrèpid periodista va tocar el dos a l’exili. Això va generar una campanya de solidaritat i a favor de la llibertat d’expressió sense precedents i gràcies a aquesta pressió i la que s’exercí a nivell internacional el govern de Felipe González va amnistiar-lo l’any 1984 després d’haver tornat a Espanya i haver passat tres mesos a la presó de Carabanchel. Contrapunt: el policia que va detenir-lo a l’aeroport de Barajas es convertí en un dels amics del Xavier!

Va ser un reporter agosarat, va cobrir conflictes armats i revolucions, des de la dels clavells portuguesa fins a la guerra d’Afganistan, la de Xina i Rússia i gairebé tots els conflictes del planeta. Coneixia tothom i es tractava de tu a tu amb els més mítics periodistes d’arreu del món.

Però a més de ser un periodista atrevit era un lector voraç i un col·leccionista gairebé bulímic de llibres, documents, pamflets i tota mena de materials que li servís per desentortolligar embolics. El seu pis de Sabadell se li va fer petit i el de Barcelona era ple com un ou de paperassa. En més d’una ocasió agafà un avió direcció Suïssa amb pel·lícula acabada d’enregistrar clandestinament en manifestacions barcelonines el mateix dia dels fets per lliurar-la a les televisions internacionals que emetien en els seus noticiaris. Molt d’aquest material el llegà al Centre d’Estudis Històrics Internacionals del Pavelló de la República. Els darrers anys malgrat una salut malmesa continuava treballant, a la ràdio, escrivint llibres, assessorant l’Escola Oficial de Policia de la Generalitat… i va rebre diversos reconeixements. L’enyorat Jaume Busqué, desaparegut fa poc, va impulsar diverses iniciatives per homenatjar-lo a les quals ens vam sumar incondicionalment la llarga munió d’amics que el Xavier cultivava: llibres, la Creu de Sant Jordi, la medalla d’Or de la ciutat de Sabadell, etc. Fou president de Reporters sense Fronteres, participà en pel·lícules documentals com Garbo, l’espia que va enganyar Hitler o el capítol de la sèrie Sense Ficció de TV3 titulat “Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta”, que relatava l’entramat feixista i d’extrema dreta i les relacions fosques amb el govern espanyol durant els primers anys de la transició.

Voldria acabar explicant una “batalleta” de joventut. Molts amics del Xavier n’hauran compartit alguna. La meva es remunta als anys setanta quan Franco encara cuejava i nosaltres érem estudiants que volíem escriure —periodisme, novel·les, etc.— i ens volíem menjar el món. Vam projectar i realitzar un viatge a Madrid i al País Basc amb la intenció de contactar amb els més destacats periodistes de la capital i al País Basc anar de pet a les fonts del conflicte i conèixer de primera mà els llocs més emblemàtics del nacionalisme basc més radical i, tot creuant la frontera, contactar amb alliberats d’ETA per conèixer-ne les posicions. No teníem ni un ral ni mitjans però l’Isidre Creus, el futur regidor de cultura del primer ajuntament democràtic de Sabadell, ens va deixar un Seat 850 esgavellat amb la condició que no li expliquéssim on aniríem ni què faríem i el Xavier Vinader, estudiant de periodisme, el Bartomeu Cruells, estudiant de lingüística i un servidor, estudiant de literatura, ens llançarem a l’aventura. A Madrid vam presentar-nos sense manies als periodistes de més anomenada del moment a la capital, i als catalans que hi treballaven de corresponsals. Recordo les divertides converses amb el periodista Ramon Pi, que exercia de català a Madrid i era antifranquista, demòcrata i de la broma, que ens va obrir algunes portes. Recordo també un personatge que anava de gentleman que es deia Castellà Gassol i fumava en pipa i treballava a la revista Cambio 16. I recordo, encara ara amb una mica d’enveja, la visita que vam fer a De la Quadra Salcedo, que ens va enlluernar amb els seus viatges exòtics. Vam sortir de Madrid carretera amunt cap a Euskadi més convençuts que mai que aquella experiència i aquells contactes havien enfortit la nostra vocació de periodistes d’investigació, de cultura i d’aventura i que el dia que es morís Franco seríem la pera. Al poble de pescadors d’Ondárroa, a Biscaia, on vam recalar, vam contactar amb Esther Onaindía —la germana de Mario Onaindía que havia estat un dels herois del procés de Burgos que Franco va haver d’amnistiar a contracor per les protestes internes i la pressió internacional— i la seva colla i vam confraternitzar amb les seves amigues. El dia que vam dir-los que anàvem a “l’altra banda” a parlar amb els alliberats i a realitzar una entrevista a un dels responsables d’ETA, ens van demanar que els passéssim uns paquets amb queviures i uns jerseis de llana.

La cita va ser a San Juan de Luz i, després d’intercanviar contrasenyes, ens van dur a un apartament als afores del poble on ens van rebre amb rústega cordialitat basca una dotzena d’alliberats que feien una pinta d’exseminaristes una mica agrestos barrejats amb homes de bosc, pagesos, mariners i estudiants universitaris. Vam dinar i, a l’hora del cafè, el mandamàs ens va dur a l’habitació del fons i vam començar l’entrevista que el Vinader va enregistrar amb un casset d’aquells portàtils que llavors feien molt d’embalum i que a mi em va semblar que contravenia les més elementals normes de seguretat. El capitost anava parlant de com van acordar l’“execució” de Melitón Manzanas, el sinistre comissari de la Brigada politico-social de Guipúscoa i només una vegada se li va escapar la paraula assassinat. També va parlar-nos del segrest del cònsol alemany a Bibao, Herr Eugene Bëilh.

Cap al tard vam dir que havíem de tornar a Ondárroa on ens esperaven i la majoria d’alliberats ens van donar alguns encàrrecs per les seves famílies i les seves nòvies i el capitost ens va emplenar el portaequipatge de paperots clandestins que havíem de lliurar a l’altra banda. El Bartomeu i jo no les teníem totes però el Vinader ens va dir que no ens preocupéssim i que creuar la frontera fóra cosa de nens. Emocionats per una jornada tan intensa ens vam anar apropant a la frontera i a mi se’m va disparar la parpella de l’ull esquerre. El Bartomeu rondinava perquè el 850 anava carregadíssim i semblava que no tirava i el Vinader reia —segurament dels nervis— a cor què vols tot recordant les frases més sucoses de l’entrevista. Quan vam aturar-nos a la duana i vaig veure que la silueta ombrejada de la Guardia Civil s’anava fent a prop vaig estar a punt de baixar del cotxe amb el gest dels canells units per facilitar a l’autoritat la col·locació de les manilles, el Tomeu va esbufegar perquè l’auto era a punt de fer figa i el Xavi va sortir del cotxe com va poder i exhibint amb tota la impudícia que calia la seva deformació física, seqüela de la pòlio de petit, va dir als guàrdies que tornàvem de Biarritz on ell rebia tractament a un balneari i nosaltres dos, bons amics, li fèiem companyia. I creuar va ser, efectivament, cosa de nens.

Versió íntegra de l’obituari publicat a La Vanguardia.