Vine, anem a parlar de Mart al voltant d’aquesta taula

Amb l’excusa de la presentació del llibre d’Edicions Poncianes Viatge a Mart. Relat coral per a un altre món possible (2022), el CCCB va acollir dissabte passat el tancament del projecte impulsat per La Sullivan i Punt de Referència en un acte que va ser celebració i meditació sobre els desplaçaments, però també rebuig de la utopia marciana i molta pell de gallina i garbuix d’emocions.

Confessava Laura Sangrà a la cloenda de l’acte -el qual va moderar amb una bellesa i atenció màgiques-: “Us hem robat. No ho sabeu, però aquest vespre us hem robat un bocinet de cor”. I qui ens havia de dir que tindria tanta raó!

Ja des del començament, a la taula rodona amb Miquel Missé, Blanca Haddad, Aya Zuidi i Mamadou Tafsir, Laura Sangrà convidava a quatre dels vint navegants d’aquest projecte col·lectiu (que ha unit deu creadors, activistes i pensadors, amb deu joves migrats, extutelats i tutelats, per pensar junts el futur i el viatge) a reflexionar sobre els condicionants d’allò que esperem. Veure com són de diferents, en realitat, les coses que acabem fent, fins i tot si aconseguim allò que tant desitgem. Quins són els finals possibles? Quins secrets guardem només per a nosaltres?

Tots ells coincidien en què mai saps realment com serà el viatge que emprens, sigui quin sigui, i que realment aquest tampoc no acaba mai. Tot és canvi, constantment. I no podem tornar enrere. Afirmava Blanca Haddad que “el país al cual voy a volver no es el país que dejé. Uno persigue utopías que no están, que no son posible en lo más mínimo”. I puntualitzava Laura Sangrà que el viatge és, en última instància, evolució vital.

Miquel Missé, des de la seva migració simbòlica, de dona a home, ho corroborava afirmant que tot és miratge, que és en el camí quan aprenem, que cap lloc és la utopia i tot és, sempre, una excusa per caminar. I es va adonar que, en un inici, no volia conèixer els joves migrats amb qui l’havien emparellat per emprendre el viatge, sinó que només volia corroborar els estereotips que en tenia, sense confessar els propis secrets.

La Sullivan, però, adverteix el que Missé va aprendre en el primer encontre: “Aquest llibre vol ser un bumerang”. I és que l’escalf, l’efecte, l’acompanyament, només els rep aquell qui es presta a l’intercanvi, qui dona, qui escolta. Qui vol aprendre. “Compartir és un acte que busca la trobada, i la trobada multiplica, eixampla”, segueixen Mireia Calafell, Pol Guasch i Berta Subirats. En definitiva: obre la porta a aquests “Otros mundos” dels quals parla Haddad en un dels poemes inclosos al llibre.

Per això la utopia del planeta vermell emprenya tant a aquests vint navegants. Que se’n vagi a la merda, Mart! Del que es tracta, seguia Haddad a la presentació, és de “sentarnos a comer juntos y hablar sobre lo que nos está pasando. Ese testimonio se está perdiendo en utopías. La cultura se hace cada vez más frívola, nos encontramos perdidos”. Reivindicar que volem desertar la missió, i que el gran encàrrec és el de mesclar-nos, anar amb l’altre.

Afegeix Alba Vinyes, des d’Edicions Poncianes: “Només cal inventar-se un viatge a Mart perquè el vincle aflori i tots els esvorancs es tanquin per una estona, tots els esbarzers es facin evidents i puguem tallar-los entre tots.” Intercanvi que es va teixint al voltant de la voluntat de sentir-se persones i res més.

Mamadou Tafsir ens aconsellava, doncs, gaudir del camí, i ens recordava que tot pot passar, que ens deixem sorprendre. I l’Aya Zuidi afegia que el concepte de casa és allà on et sents estimada, on estimes tu també. D’aquí el format quadern del llibre, amb la cinta de goma estil Moleskine, i les postals i butxaca final: el lector ha de sentir-se integrat, ser part del viatge.

El Viatge a Mart. Relat coral per a un altre món possible és, per tant, un crit a la diversitat, a la singularitat. I la presentació, que va seguir amb un recital de fragments i poemes del llibre, acompanyats per la DJ Ikram Bouloum i la projecció d’imatges dels tripulants realitzades per Tanit Plana, ho va mostrar esplèndidament. Potser per això, quan Laura Sangrà, un cop conclòs l’acte, va convidar autors i públic a ballar al ritme de música de Bouloum, tots ens vam mirar amb aquell somriure còmplice de qui se sap part d’una gran família i ens vam deixar endur pels bits que inundaven el teatre i anaven connectant vides i experiències compartides.

Ara penso que m’hauria agradat que tothom hi hagués pogut anar, al CCCB. Perquè alguna cosa va canviar, allà dins, i perquè tots hauríem de poder entaular-nos a menjar junts abans de conquistar l’Univers. Llegir el llibre, i abraçar-nos fort, que de vegades només és això.