Una literatura massa gran (per a la novel·la)

Qui no hagi llegit abans Eider Rodríguez –i això seria fàcilment possible tractant-se d’una autora que escriu en basc, llengua que, sense les pertinents subvencions, seria impermeable als monolingüismes peninsulars– potser li sonarà de l’agrupació que acostuma a fer el seu nom, en tertúlies i crítiques literàries, amb altres pesos pesants de la literatura actual escrita per dones, com Sara Mesa o Eva Baltasar. També podríem convidar a aquesta taula rodona particular la Lucia Berlin, per la sensació constant que la lleugeresa i la catarsi ens poden sacsejar al revolt de cada línia. I a molts d’altres, perquè estem davant d’una autora amb majúscules, i també de tota una literatura.

El llibre que va publicar Periscopi a 2019, Un cor massa gran i altres relats que l’editorial recupera ara per a la col·lecció “10 anys/10 llibres”, conté alguns relats que són excepcionals, com és el cas de Gats. En aquest, hi ha un meritori estranyament, on el senyor Yves Dubois, que podria semblar un vellet encantador –que pot recordar el de Nosaltres en la nit, de Kent Haruf, i que bé podria amagar una personalitat fosca– sent la necessitat d’acompanyar la seva jove veïna en una qüestió veterinària. El senyor Dubois acompanyarà l’Agnès en el tràngol de l’embaràs de la seva gata amb una tensa amabilitat, fins al part apoteòsic. El punt d’incomoditat –abjecció?– que sent el lector, mentre l’amable veí pren cura hipòcrita d’ella, l’emparella amb els contes de la gran Samanta Schweblin.

Quan el conte bandeja entre sentiments ambivalents, la moral queda a la nostra discreció, com passa a La festa d’aniversari, Gats, Carn, El queixal, M’estimaria més no haver de mentir i Louis Vuitton. Quan la moral queda massa a la vista, o quan l’objecte correlatiu que fa traspuar tota la peripècia és massa evident, com podria passar als darrers contes, més benintencionats –la malícia del nouvingut a L’estiu de l’Omar, on el llautó moral es veu massa ràpid; l’evident leitmotiv de les castanyes a El tercer regal; o el desori de la maternitat a La llavor– es produeix una involució estilística. Són contes on es respira una calidesa mancada de distància.

Però si aquesta narració funciona en la forma breu, perd l’impacte en la forma extensa, amb els perills d’arribar al melodrama. És el que passa a la darrera obra de Rodríguez, la novel·la amb aparença de diari Materials de construcció (2023), publicada també a Periscopi amb traducció de Pau Joan Hernández. El tema és l’alcoholisme i la mort del pare de la protagonista, com succeïa a la majestuosa Vida de Shuggie Bain de Douglas Stuart.

A ‘Materials de construcció’, entre la malaltia i la vergonya que la narradora ens comparteix, només podem sentir empatia quan se’ns parla d’afers vitals coneguts

Formada en el relat curt, i pensada en el relat curt, la novel·la pot funcionar com una ampliació del relat Un cor massa gran, mirant de bandejar el dramatisme al qual s’enfila per mitjà d’aquella abjecció que esmentàvem: per exemple, quan el pare borratxo acarona la filla fent-li mal; o quan es comenta l’afició sadomasoquista de la protagonista que ha d’acostumar-se al dolor. Entrem llavors en territori literari, entès aquest com a cerca del més enllà on es diu que ningú no ha entrat mai i on el problema és difícil de resoldre de manera satisfactòria: entre la malaltia i la vergonya que la narradora ens comparteix, només podem sentir empatia quan se’ns parla d’afers vitals coneguts (la mort d’un pare).

Però no n’hi ha prou. Si aquest pare té l’addicció a l’alcohol, a les drogues, o al pàdel, posem per cas, l’autora ha de tenir clar si vol escriure un tipus de literatura confessional, i carregar amb les conseqüències de la possible pèrdua de qualitat que la cotilla del diari implica, i el que el melodrama, els materials dispersos de cartes i poemes, i la manca de narrativitat comporten; o, si bé, vol aconseguir fer la literatura d’alta precisió a què ens té acostumats, sense acabar en la frustració d’un mer farciment novel·lístic.

Això semblen alguns fragments on l’autora juga amb l’etimologia d’algunes paraules (“fetge”, per exemple). També sembla un truc prescindible la nota final sobre la passió de Bach en la redacció del poema, volent equiparar el pare amb un Jesús castigat. Sembla, però, que la solució ha estat una escriptura en l’espai que queda entremig, i això deixa un regust d’insuficiència. “Tinc un xicot. És alegre i guapo però no em desitja” ens diu al fragment de la pàgina 115; o ens explica les converses amb la germana; el treball de la mare i el del pare; la poca intenció del pare de fer-se cap tractament; idees sobre sexe, records, crítiques a col·legues, abans i després de la mort; la incineració del pare, i les festes sense ell. Fins i tot tenim els somnis de la protagonista i comentaris malèvols: “A l’Hospitalet [de Llobregat] la gent em sembla preciosa, fins i tot sense dents i mig torrats”.

El súmmum de tot plegat és la part IV, que inclou les cartes i poemes que el pare mort va escriure a la mare durant la mili, en un exercici lacrimogen que conclou la novel·la. La qüestió és que tot plegat no acaba de convèncer, com si es tractés més aviat d’un llibre de catarsi personal, on la sensació de vergonya, a la qual dedica tota la tercera part, no aprofita. Relacionant la vergonya de l’addicte a l’alcohol (i la d’ella mateixa) amb la por, la lucidesa, la indignació i la força ulterior del marxisme, l’autora no reïx.