Una faula per als que fugen de la lectura

Catorze anys exercint de llibretera van servir a Sílvia Tarragó per a conèixer tots els sentiments que la lectura genera: amor, lleialtat, indiferència, aversió… Als amants de la literatura, com a llibretera, de poca cosa calia que els convencés. Amb qui més feina va tenir va ser amb els no lectors. Amb els poc que entraven a la llibreria, esclar. La majoria no gosen trepitjar un lloc que consideren prescindible. I per a ells, precisament, Tarragó (Barcelona, 1978) ha escrit L’amor i la lectura (Comanegra), una faula breu i a mida per aquest Sant Jordi. El llibre es va presentar dilluns a la seu de l’editorial.

La taula de presentació l’ocupaven tres dones (l’autora, la també escriptora Coia Valls i la diputada i professora universitària Laura Borràs). Joan Sala, director editorial, recalcava la presència femenina de la trobada i aprofitava per recordar la feina que el col·lectiu #onsónlesdones fa en aquest sentit (sobretot pel que fa a presència als mitjans de comunicació). “Feu fotos!”, deia Borràs per evidenciar justament això, que hi són. Sala presentava Tarragó i les dues convidades com “dones incansables fent promoció de la lectura”. I per aquest senda va encaminar-se la conversa.

Totes tres coincidien que als no lectors cal introduir-los a les lletres amb llibres senzills. Llibres que encara seran més efectius si estan vinculats a les aficions que els fan bellugar. Borràs veu la recomanació com una “feina artesanal i personalitzada. Has de conèixer a qui recomanes el llibre. Tenir-ne informació. Encara que només sigui que no li agrada llegir”. Una feina que a L’amor i la lectura és fonamental. La faula de Tarragó explica dues històries d’amor: per un costat, la del Jordi –que als quaranta ha hagut de tornar a viure a casa els pares després de separar-se– amb la lectura i, per l’altre, la del mateix Jordi amb la llibretera que, de mica en mica, fa estimar-li els llibres. L’Anna, que l’autora veu com una “cavallera”, li descobreix el poder que la literatura té en nosaltres.

Valls subratllava la capacitat dels llibres per a connectar-nos amb la realitat. “Quan llegim volem una oportunitat per a entendre la nostra realitat”. “Llegir ens desperta pulsions essencials. Acabem sent còmplices dels personatges”. L’escriptora, que va caure en la lectura quan era petita i passava moltes estones amb una àvia poc juganera (“vaig entendre aviat el poder salvífic que té la lectura”), definia el conte de Tarragó com “un bon pom d’històries d’amor”. Cada nou llibre és, de fet, una nova història d’amor. Històries d’amor que comencen molt abans que les reals. “Els nens llegeixen molt”, feia veure Tarragó. “En general, és quan un es fa adult que va perdent l’afició. Tots els nens se senten atrets per la lectura”.

Justament, el primer llibre que surt a la faula és El petit príncep, una obra perfilada sovint i erròniament d’infantil. És el regal que la mare, que és el fil que unirà el no lector amb la llibretera experta, fa al seu fill el dia del seu sant. El llibre d’Antoine de Saint-Exupéry és un sobre els quals Tarragó retorna sovint. L’autora, però, no ha volgut farcir la història de lectures preferides (Twain o Rodoreda). Ha optat per “títols genèrics” com ara El cavaller de l’armadura rovellada (Fisher), Joan Salvador Gavina (Richard Bach) o Història de los dos que soñaron (Borges). De mica en mica, el protagonista comença a escollir, a tenir criteri propi: Hesse, Tanizaki, Tabucchi…

Tancava la presentació Laura Borràs, agraïda de poder ser en una presentació que considera “higiene mental” atès el ritme frenètic que li suposa la condició de parlamentària. L’exdirectora de la Institució de les Lletres Catalanes considera la lectura com un exercici d’indagació personal: “Oferint-nos, els escriptors, la seva intimitat, els lectors examinem la nostra”. De Tarragó i el seu llibre va elogiar-ne la recerca de “tots els ingredients del llibre”: “És com una baula que ha de funcionar”. “La literatura transforma la vida. Els qui ens hi dediquem hem d’intentar portar als no lectors cap al costat lluminós”, afegia. O el fosc. I posava l’exemple d’Èdip Rei, que atrapa sense ser una lectura relaxada. En aquest sentit, Borràs també va reivindicar “el plaer estètic” que sentim quan llegim.

Borràs, després d’oferir un dels seus habituals exercicis d’hipnotisme literari, concloïa amb una oportuna cita de Michel Houellebecq. Una del grapat que en porta el llibre: “No llegir ens obliga a conformar-nos amb la vida”. Sort en té el Jordi d’haver trobat una cavallera com l’Anna.