Un sonet a punta de pistola

Quan va saber que ahir el Rector de Vallfogona seria al Saló del Vigatà del Palau Moja, Lo Perot Rocaguinarda, també conegut com a Perot lo Lladre, va baixar del Montseny per exigir-li a punta de pistola que li escrivís un sonet. El rector va complir, mostrant al món també la seva rara fortalesa, escandint els versos amb aplom davant el canó del pedrenyal del bandoler.

Josep Pedrals i Gerard Bidegain han encarnat Francesc Vicent Garcia i Perot Rocaguinarda al Palau Moja © Arnau Pascual /Departament de Cultura

Amb aquesta magnífica escenificació de Gerard Bidegain com a Perot lo Lladre i Josep Pedrals com a Francesc Vicent Garcia (FVG), s’alimentava així el mite del Rector, “un personatge novel·lesc de per si, que és una figura històrica i alhora llegendària”, com el va definir la consellera de Cultura Natàlia Garriga en obrir l’acte institucional de l’Any Rector de Vallfogona, que tindrà un altre moment àlgid el pròxim 2 de setembre a Vallfogona de Riucorb, coincidint amb els 400 anys de la mort del poeta.

En el seu discurs Josep Pedrals va dir que ha arribat l’hora de vallfogonitzar la mentalitat dels catalans, i va esbossar la teoria que tant Anselm Turmeda com el Rector són els pares de l’escepticisme català, aquell que vetlla perquè no ens enredin. Esperem elaboracions més refinades d’aquesta teoria en els pròxims mesos.

Els astres s’han alineat per fer d’aquesta quart centenari un canvi de rasant en la recepció d’aquest poeta barroc en la literatura catalana del segle XXI. Francesc Vicent Garcia va ser un poeta del poble, amb una obra llegendària que es va anar transmetent més per via oral i popular que no pas de manera canònica. Menystingut pels poetes catòlics de la Renaixença, posteriorment els noucentistes tampoc es van esforçar gens per resituar-lo. Avui, però, Francesc Vicent Garcia ho té tot per recuperar el seu lloc públic i popular: té un poble al darrere, Vallfogona de Riucorb, amb l’alcalde Francesc Xavier Llobet al capdavant i activistes entusiastes com Modest Corbella o Roser Miquel, que en defensen el llegat; valedors i estudiosos com Josep Vallverdú, Oriol Vergés o Albert Roig, que ara reedita Cecília de Florejats; un biògraf com Enric Querol; un comissari poeta com Josep Pedrals, amb una gran influència i capacitat de contagi; un editor, Albert Rossich que després de dècades de llegir, garbellar i anotar l’obra llegendària del Rector, arriba a temps de publicar a Barcino, amb l’empenta d’Oriol Magrinyà, el primer volum de la Poesia completa, que recull els sonets i dècimes de Francesc Vicent Garcia. La setmana vinent el trobareu a les llibreries.

La consellera de Cultura Natàlia Garriga, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes Izaskun Arretxe i l'alcalde de Vallfogona de Riucorb Francesc Xavier Llobet amb una representació del poble de Vallfogona de Riucorb — La consellera de Cultura Natàlia Garriga, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes Izaskun Arretxe i l’alcalde de Vallfogona de Riucorb Francesc Xavier Llobet amb una representació del poble de Vallfogona de Riucorb i d’altres figures clau del centenari © Núvol

L’edició crítica de Rossich, que ha comptat amb la col·laboració de Marc Sogues, recupera obres que havien estat censurades o simplement havien quedat oblidades. El catedràtic de la Universitat de Girona ha descartat alguns poemes que popularment s’havien atribuït a Garcia, però que s’ha demostrat que eren “apòcrifs”, i ha revisat a fons les versions dels manuscrits per oferir el text “el més depurat possible”.

Al llarg de l’any s’aniran fent recitals i espectacles literaris dedicats a la seva figura. El 2 de juny la Fira Litterarum de Móra d’Ebre ha programat l’espectacle El misteri de Vallfogona, el cas del Rector, d’Albert Estengre. I el 13 d’agost el Das Festival presenta a La Cerdanya el recital Epitafi de la fama del rector de Vallfogona, en boca del seu escolà i la seva majordoma, una dramatúrgia de Marc Rosich interpretada per Berta Giraut i Joan Codina. I me’n deixo.

El futur del Rector és a mans dels lectors i sobretot dels poetes, que són els que poden fer reviure la tradició amb la seva pròpia obra. I de poetes no ens en falten, com lamentava fa quatre segles el Rector amb aquells versos que diuen: “Ja són tants los que vui fan de poetes / que ens faltaran llorers per a corones”.