Albert Rossich: “L’estètica barroca és clau per a la literatura en català”

Rossich, filòleg i mestre de filòlegs, ha dedicat més de quaranta anys a l’edició de l’obra completa de Francesc Vicent Garcia

Quan agafem un llibre no acostumem a preguntar-nos com ha arribat fins a nosaltres el text que estem a punt de llegir. És natural que sigui així, perquè la major part de les obres que avui es publiquen han estat supervisades directament pels autors, i podem dir, per tant, que tenen una història senzilla. Però com més enrere anem en el temps, més complicada pot arribar a ser aquesta història, perquè sovint alguns imponderables fan que el text que ens ha arribat sigui bastant diferent del que va escriure l’autor. La filologia va néixer per resoldre aquest problema i recuperar la versió més propera possible a l’original, sovint perdut, i per això, encara que avui estigui poc de moda i sigui poc valorada, és vital per a la continuïtat de qualsevol tradició literària.

El filòleg i catedràtic Albert Rossich a la biblioteca de casa seva | Foto: Núria Surrell

Aquestes idees i d’altres per l’estil em van venint al cap mentre observo encuriosit com al meu davant el professor Albert Rossich va component sobre la taula una natura morta ben particular. Hi ha poemes mecanografiats en folis esgrogueïts pels anys, col·lacions de textos fetes a mà amb lletres de diferents colors, fotocòpies de cançoners del Sis-cents i el Set-cents, una fotografia que és l’únic que es conserva d’un manuscrit importantíssim que es va perdre fa quasi mig segle, mitja dotzena de llibres descatalogats… I, finalment, presidint tota la composició, dos petits arxivadors de color verd fosc, poc vistosos, però que són la joia de la corona: al seu interior hi ha centenars de fitxes emplenades pacientment per Rossich al llarg de més de quatre dècades i que contenen les coordenades de tots i cadascun dels manuscrits i impresos en què s’ha conservat fins als nostres dies l’obra del primer poeta català del Barroc: Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona.

Catedràtic de la Universitat de Girona, col·leccionista, bibliòfil superlatiu –pràcticament es pot dir que casa seva és una biblioteca–, filòleg i mestre de filòlegs, Rossich ha dedicat la seva vida a estudiar la història de la literatura catalana, dels trobadors a Verdaguer (i més enllà), però sempre amb el centre de gravetat en els segles de l’edat moderna. Últimament, fins i tot l’hem vist a internet, on ha publicat dues classes magistrals sobre Rubió i Ors i Verdaguer, i un curiós i aprofundit repàs dels orígens i les versions del conte de la caputxeta vermella, uns vídeos que ja sumen alguns milers de visualitzacions. És un erudit bonhomiós, de tracte proper, que irradia saviesa sense gota de pedanteria i que té la rara capacitat d’explicar les coses més complexes amb les paraules més senzilles. Parla pausadament, amb la tranquil·litat de qui sap que hi ha tasques que s’han de fer sense pressa, fora dels focus mediàtics i dels debats efímers de l’actualitat literària. Només s’accelera una mica –com si encara l’agités la mena d’emoció de qui s’enfronta a una cosa per primera vegada– quan la conversa ens porta pels viaranys més enrevessats –i filològicament més divertits– de l’edició de l’obra completa de Vicent Garcia, una empresa titànica, a la qual ha dedicat més de quaranta anys. Com que he sabut que ja es troba a la recta final del projecte m’he acostat a casa seva, a Salt, per entendre més coses d’aquesta odissea filològica. Vull saber com va arribar a Garcia, per què ha trigat tant a enllestir l’edició, quins problemes s’ha anat trobant i com els ha anat resolent. I, sobretot, quan podrem llegir-la.

A finals dels setanta, Vicent Garcia era un poeta totalment menystingut. Què va fer que s’interessés per la seva obra?

Tot va començar quan en Jordi Carbonell em va fer conèixer El Parnàs català, un volum que contenia les lliçons de retòrica de Narcís Julià, que era catedràtic de la Universitat de Girona a principis del segle XVIII. En aquest llibre vaig veure que, al final del curs, en Julià impartia una sèrie de classes sobre poesia catalana. D’entrada, això em va sorprendre moltíssim, perquè se suposava que en aquell moment la literatura catalana estava com oblidada, en plena decadència, i en canvi jo em trobava que a la universitat de l’època s’ensenyava a fer poesia en català. Però és que a més a més, les poesies que Julià feia servir com a exemple eren del Rector de Vallfogona. Això em va donar una perspectiva molt diferent de la que hi havia fins aleshores sobre el que representava Vicent Garcia: em vaig adonar que no era simplement un poeta festiu, satíric i escatològic, sinó que tenia una obra molt més rica i variada. I que a més d’haver estat un autor enormement popular, havia estat un poeta perfectament respectable i respectat, com ho demostrava el fet que al segle XVIII la seva poesia s’ensenyava i se seguia com un model literari. Casualment, un metge de Barcelona amb arrels vallfogonines es va oferir llavors a donar una beca a un investigador per editar la poesia de Vicent Garcia, i això em va acabar de decidir a recuperar la seva obra i donar-la a conèixer.

El filòleg i catedràtic Albert Rossich a la biblioteca de casa seva | Foto: Núria Surrell

En aquells anys, això suposava endinsar-se en un terreny maleït: el de la suposada decadència de la literatura catalana.

Sí, en aquells moments encara predominava la idea que aquesta era una etapa molt pobra, per la poca qualitat de les obres i l’escassedat de textos. Jo em vaig iniciar amb aquesta percepció, tot i que llavors ja s’havia introduït la idea que el nom de “Decadència” era inadequat. El nom, sí, però no pas la cosa.

Totes dues coses, la poca quantitat i la poca qualitat, eren falses?

Sí. Primer es va desmuntar la idea de la poca quantitat. Durant els anys setanta i vuitanta, els historiadors van constatar que hi havia moltes més obres en català de les que ens pensàvem (s’havien redescobert les obres neoclàssiques del menorquí Joan Ramis, i emergien molts altres noms que tenien una obra molt extensa, com el baró de Maldà, Francesc Fontanella, el comte d’Aiamans…). Cada vegada es feien conèixer més escriptors en català, i es va anar instal·lant la idea que, tot i que la literatura de la “Decadència” era molt dolenta, poc ambiciosa i molt castellanitzada, el fet cert era que d’obres en català n’hi havia hagut sempre, i que la literatura catalana no s’havia interromput mai. Però la veritat és que en aquell moment aquestes obres no interessaven pels seus mèrits literaris, sinó perquè se suposava que reflectien la resistència d’alguns autors contra aquells escriptors que havien desertat del català.

Però no era exactament així.

No, en absolut. Hi havia una literatura de qualitat. I el que és més important: no naixia del resistencialisme, sinó del gust per la literatura. Això ha costat (i costa) més d’acceptar que no pas l’evidència material que hi ha moltes més obres de les que podíem pensar.

La nostra sensibilitat lingüística reacciona molt negativament davant dels castellanismes, però hem d’entendre que els castellanismes, durant el XVII, són fruit del gust del Barroc pels cultismes i l’exhibició retòrica

El retret de ser una literatura castellanitzada era injust?

La influència del castellà es produeix a diferents nivells, però s’han de saber destriar, perquè no tots els efectes són igualment rellevants ni van tenir tant d’impacte com s’ha cregut. Actualment, la nostra sensibilitat lingüística reacciona molt negativament davant dels castellanismes, però hem d’entendre que els castellanismes, durant el XVII, són fruit del gust del Barroc pels cultismes i l’exhibició retòrica. En realitat, indiquen ambició literària. I a més, no n’hi ha tants com sembla. És clar que trobem autors que escriuen en castellà –o, més exactament, que publiquen llibres impresos en castellà–, però això no ens hauria de fer més efecte que els autors medievals que escriuen en llatí. Principalment, perquè, en una societat majoritàriament analfabeta, la presència del castellà en textos impresos és una qüestió purament decorativa, i no cal dir que té un impacte demolingüístic real ínfim. Res a veure amb els efectes que té avui l’omnipresència del castellà per a la qualitat (i l’ús) de la llengua…

Entesos. Doncs ara que hem aclarit els prejudicis que enterbolien la comprensió de de l’època, tornem a Garcia. Quines dificultats suposava realitzar l’edició crítica de la seva obra a principis dels anys 1980?

Quan s’editen textos antics, és habitual que no s’hagi conservat l’original de l’autor, i el que es fa llavors és intentar reconstruir el text a partir de la comparació de tots els testimonis, és a dir, de totes les còpies que ens n’han arribat, siguin manuscrites o impreses. Amb Garcia aquest procés era especialment complicat, perquè quan vaig començar a treballar-hi ni tan sols sabíem quants testimonis contenien poemes seus. Per tant, primer vaig haver de localitzar-los, fer-ne el buidatge, veure quins poemes hi havia en cada manuscrit, quantes còpies hi havia de cada poema, etc. I això, en una època en què molts fons ni tan sols estaven catalogats, demanava molts viatges i moltes hores. Hi vaig destinar nou anys de dedicació intensa, fins que vaig poder presentar la tesi doctoral, que va dirigir en Joaquim Molas i que ja contenia una primera versió de l’obra completa de Garcia.

El filòleg i catedràtic Albert Rossich a la biblioteca de casa seva | Foto: Núria Surrell

Si no m’equivoco, això era l’any 1984. Com és que no la va publicar aleshores?

En realitat sí que se’n va publicar una mostra: una Antologia poètica que va editar la Fundació Roger de Belfort, l’any 1985, sense les variants dels testimonis. El llibre aquest partia de la meva tesi, però aquesta tesi era una edició provisional, per moltes raons. La principal és que per establir el text no havia pogut consultar tots els manuscrits o impresos, alguns dels quals ara sabem que són imprescindibles. També hi havia un problema greu amb les atribucions, perquè alguns poemes que tradicionalment s’havia dit que eren de Garcia, ja no podia estar segur que ho fossin realment. I hi havia també una qüestió, diguem-ne, editorial, i és que a la tesi els textos no estaven anotats, cosa que dificultava que els lectors els poguessin entendre còmodament. 

Comencem per la primera qüestió, doncs: ara ja s’han localitzat tots els testimonis?

Això és impossible de dir, perquè sempre en poden aparèixer de nous, però cada cop és més difícil que passi.

I realment calia consultar-los tots?

És clar. Si es volia fer una edició rigorosa, sí. La localització de tots els testimonis i la comparació de les variants és el primer pas per acabar d’establir el text que va compondre l’autor. Això és l’ABC d’una edició crítica. Fins i tot si l’estudi de molts d’ells revela que no tenen valor textual (perquè són còpia d’un testimoni que ja tenim, per exemple), primer s’han de trobar i analitzar-los, per saber-ho.

Però això era tan laboriós? Vull dir… de quants testimonis estem parlant?

De fet, sí que ho era, perquè en total he localitzat uns noranta manuscrits i més de cinquanta impresos. Són xifres realment molt importants tractant-se d’un autor català. Si deixem de banda el cas de Llull –que és encara més complex– no trobaríem cap altre autor comparable, pel que fa a la transmissió de la seva obra fins al segle XX, que ja és un context molt diferent.

Ara que es referia als impresos, si no ho tinc mal entès, l’any 1703 ja es va preparar una edició de les obres completes de Garcia. Quin valor té?

És una edició molt interessant, i molt meritòria per l’època. Els editors eren membres de l’Acadèmia dels Desconfiats –la que després seria Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona– i van fer l’esforç de comparar diversos manuscrits per establir el text, cosa que no era gaire habitual a l’època.

I no hauria pogut simplement recuperar i actualitzar aquesta edició?

Bé, en molts poemes la faig servir com a testimoni de referència, com a text base. Però hem d’entendre que, tot i les seves virtuts, no és ni de bon tros una edició perfecta. Per començar, els editors manipulen el text. Al títol, ells mateixos ho reconeixen: «obras emendadas», diuen. Per exemple, a l’hora d’editar els poemes, van censurar o manipular diversos passatges que trobaven inapropiats per raons morals o polítiques. [Sobre la qüestió de la censura de la poesia de Garcia, podeu veure aquesta classe del mateix Rossich]. D’altra banda, els faltaven manuscrits, per la qual cosa els textos encara contenien molts errors. A més a més, van incloure al volum diversos poemes atribuïts a Garcia però que en realitat no eren seus, i en canvi n’hi falten una trentena que sí que ho són i que només es troben als manuscrits. És a dir, que estava molt lluny de ser una edició definitiva.

El filòleg i catedràtic Albert Rossich a la biblioteca de casa seva | Foto: Núria Surrell

Abans també ha parlat de la falta d’anotació com una altra de les mancances de la tesi que volia superar. Vol dir que no podríem llegir Garcia sense notes? 

Suposo que això depèn dels coneixements de cadascú però, en tot cas, jo no volia publicar una edició així. D’entrada, perquè un autor del segle XVII no és senzill de llegir, sobretot per a un públic no especialitzat. Necessita unes notes al peu que donin el significat d’algunes paraules, i que expliquin les al·lusions a unes maneres de viure que ja han desaparegut, o el sentit de determinades imatges i metàfores, o certes referències mitològiques. I, a part de tot això, s’ha de tenir en compte que als poemes del Rector hi ha referències a llocs, moments i persones del seu temps, i si no es poden explicar bé és difícil entendre’n el sentit. És a dir, s’havia de fer tota una recerca històrica i documental sobre el context, els personatges que s’esmenten, les relacions de l’autor… De fet, no es podia publicar tampoc sense un bon coneixement de la seva biografia, perquè és clau per entendre bé l’obra, i era evident que moltes coses que s’havien dit sobre ell no eren certes.

Per exemple?

Doncs, per començar, no eren correctes ni la data, ni el lloc de naixement, ni els noms dels pares, perquè ens havíem basat en una partida de baptisme que no era la seva. Pot semblar una cosa anecdòtica, però no ho és gens. Segons aquella falsa partida, ell venia d’una família pobra i era una persona molt humil, però no fa ni tres anys que vaig trobar la partida correcta i ara sabem que va néixer a Saragossa i que la seva família es relacionava amb alguns personatges de l’aristocràcia catalana i aragonesa. Però vaja, de notícies desconegudes com aquesta n’he anat trobant des del principi. Només et diré que quan preparava el capítol inicial de la tesi amb les últimes notícies biogràfiques de Garcia va sortir tant de material que aquell capítol es va acabar convertint en un llibre.

Garcia és un poeta molt estricte amb la versificació, de manera que quan un poema conté algun error de rima que contradiu la pronúncia occidental de l’autor ja podem concloure que no és seu

Un altre dels problemes que ha esmentat abans és el de les atribucions dubtoses. Per què hi ha tants problemes a l’hora de determinar quins poemes són realment de Garcia i quins no?

Això té a veure amb el fet que Garcia era un poeta famosíssim. Ja en vida se li atribuïen coses que no havia escrit, sobretot poemes burlescos i satírics. Un exemple il·lustratiu: hi ha un poema en què ell mateix es riu de la gent que l’elogia, i parla de Francisco d’Aiguaviva, un altre poeta que també tenim documentat. I diu: «Don Francisco d’Aiguaviva / no m’ha honrat tant com això, / que una satireta sua / ha publicat ab mon nom». O sigui que el tal Aiguaviva escriu una sàtira i la dona a conèixer com si l’hagués escrita el Rector, segurament per quedar lliure de la responsabilitat del contingut del text. I lògicament Garcia s’enfada, perquè, a banda d’usurpar-li el nom, la qualitat del text –«una satireta», diu– no li fa favor. A part d’aquestes mistificacions, de vegades les confusions venen simplement per culpa d’errors en la transmissió: un copista o un col·lector troba un poema que li sembla que és de Garcia, per l’estil i l’hi atribueix, i a nosaltres ens arriba com si fos del Rector, quan no ho és.

I com va resoldre aquesta qüestió?

Doncs al principi em creia el que deien els manuscrits i els impresos, però aviat em vaig adonar que hi havia moltes coses que no casaven. Alguns poemes ja es veia que no podien ser seus, per la poca qualitat del text o perquè feien referència a moments en què Garcia ja era mort. També vaig veure que algunes poesies castellanes que se li atribuïen als manuscrits, de fet també apareixien en altres llocs afillades a autors castellans com Quevedo, i que no hi havia cap fonament per pensar que eren del Rector. D’altra banda, en els últims anys he anat comprovant que Garcia és un poeta molt estricte amb la versificació, de manera que quan un poema conté algun error de rima que contradiu la pronúncia occidental de l’autor ja podem concloure que no és seu. Te’n poso un exemple: en aquelles obres que Garcia va poder controlar a l’hora de publicar-les es pot comprovar que ell escriu sempre els plurals femenins en -es. Bé, això és normal: ell va créixer a Tortosa i, per tant, el timbre de les seves vocals és el del català occidental. Així, si en un poema amb rima assonant que suposadament és seu hi surt el mot vacas rimant amb casa, posem per cas, és evident que els versos no poden ser d’ell, perquè això seria incompatible amb un autor que pronuncia –i escriu– vaques. I encara hi ha un altre detall que vaig descobrir més tard: Garcia no fa barreges de rimes amb les ee o les oo obertes i tancades. Les ee obertes rimen amb ee obertes, i les tancades amb tancades, i amb les oo passa el mateix. I en això sempre és fidel a la pronúncia del català occidental, la que a l’època tenia més prestigi. Si la norma falla, el poema no és seu. Aquest és un indici més per corroborar l’autoria dels poemes. D’aquesta manera, amb els anys he anat definint una sèrie de criteris (de transmissió, de context, de llengua, d’estil, etc.) que m’han permès anar decidint quins són els poemes autèntics i quins no.

El filòleg i catedràtic Albert Rossich a la biblioteca de casa seva | Foto: Núria Surrell

I després d’aplicar aquests criteris, quantes obres podem atribuir al Rector?

En primer lloc tenim l’obra poètica, que consta, pel cap baix, d’un centenar i mig de composicions –sonets, romanços, dècimes, etc.–, i també d’un llarg poema polimètric, el Panegíric a Felip de Berga. També va escriure una obra de teatre, la Comèdia de Santa Bàrbara, i un sermó en prosa dedicat a la mort de Felip III.

Fins a quin punt els poemes que ha anat descartant poden haver contribuït a generar en el passat una imatge distorsionada de Garcia, en el sentit de fer-lo aparèixer com un poeta més vulgar i groller del que realment és?

És veritat que alguns dels textos descartats per espuris són poemes burlescos, eròtics o escatològics, i potser sí que la imatge més grollera que en tenim quedarà una mica matisada. Per exemple, hi ha un poema en dècimes que comença: «No serà persona cuerda / ni manco estimada en res, / ni tampoc bon portugués, / qui dirà mal de la merda». Doncs aquest poema, que va fer força fortuna com a exemple de la suposada inclinació cap a l’escatologia de Garcia, avui ja podem dir que no és seu. Tot i això, jo diria que el que més ha contribuït a crear aquest clixé de personatge vulgar ha estat tot l’anecdotari que la tradició popular relaciona amb el Rector, que és una cosa folklòrica i que, evidentment, és tota inventada. El que va passar és que es van atribuir al Rector de Vallfogona tota una sèrie de facècies i acudits procedents de la tradició de l’humor popular català. Jo crec que això l’ha perjudicat més que no pas les falses atribucions.

A vegades es compara l’edició crítica de Garcia amb la de Carner, i hi ha queixes perquè encara no disposem d’una edició rigorosa de tots dos. Em fa l’efecte que molta gent creu que totes dues s’han endarrerit inexplicablement. Què pensa d’aquesta comparació?

No hi ha dues edicions crítiques iguals, però crec que és important que tothom entengui que una edició crítica ben feta, rigorosa, comporta molta més feina que transcriure o copiar simplement un manuscrit o una edició preexistent. En el cas de Carner, per fer-ho bé s’han de recuperar les múltiples versions que l’autor va publicar en tota classe de revistes i publicacions, i això és una cosa que demana molt de temps.  Pel que fa a Garcia, puc dir que, per preparar-la, hi dec haver invertit deu o vint vegades més temps que el que va invertir el mateix autor a escriure les seves composicions. Dec haver dedicat unes deu mil hores al conjunt de tasques necessàries per fer la tesi doctoral, i després, des de 1984, segurament un temps equivalent a refer-la i millorar-la. I encara falta completar algunes col·lacions i acabar l’anotació dels textos.

Però, en el seu cas, no creu que es podria haver trobat un terme mitjà? Per exemple, anar-la publicant a poc a poc i per parts.

Bé, en certa manera això ja ho he anat fent. L’obra sencera no, però n’he anat donant a conèixer una setantena de poemes al llarg dels anys, en antologies com Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII  o Poesia catalana del Barroc, aquesta última, preparada amb en Pep Valsalobre. A més a més, recentment he publicat l’edició crítica del Panegíric a Felip de Berga, la composició més important de Garcia, que ja dona una mostra ben acabada del que serà l’edició crítica íntegra. Tot i això, ja entenc que, des de fora, hi ha qui pot pensar que una bona opció hauria estat concentrar-me exclusivament en això, després d’acabar la tesi; dedicar-hi uns quants anys més –cinc, o deu–, donar una versió més acabada de l’obra de Garcia i tancar la carpeta. Però fa anys que em vaig adonar que potser aquesta no era la millor opció i que, en el fons, li hauria fet poc favor a l’autor si ho hagués fet així.

Ara no l’entenc. Què li va fer pensar que calia postergar l’edició?

Doncs que creia que tenia l’obligació de dignificar l’època, primer, per no veure-la estigmatitzada. Obrir el focus sobre el temps de Garcia era més urgent que tenir l’edició completa del poeta, perquè el prejudici de la “Decadència” era tan bèstia que hauria condicionat la recepció de l’obra del Rector, i no hauríem pogut copsar la dimensió que li pertocava dins la tradició. Sense una millor comprensió del context literari i cultural amb què dialoga la seva obra, l’edició només hauria servit per perpetuar la imatge d’un autor burlesc, escatològic, imitador de la literatura castellana. I això hauria reforçat encara més la idea de la literatura catalana de l’edat moderna com una literatura mancada.

Obrir el focus sobre el temps de Garcia era més urgent que tenir l’edició completa del poeta, perquè el prejudici de la “Decadència” era tan bèstia que hauria condicionat la recepció de l’obra del Rector

Entesos. I què va fer per resoldre aquesta situació?

En primer lloc, em vaig dedicar a analitzar com es manté, al llarg de l’edat moderna, la consciència literària i lingüística catalana. I això s’observa en la continuïtat de la reflexió sobre qüestions com els models literaris (cosa que es pot resseguir en els certàmens literaris o en les preceptives poètiques) i sobre les qüestions d’ortografia i gramàtica (l’adopció de l’apòstrof, la discussió sobre els plurals femenins, l’ensenyament de l’alfabet), i també en els debats sobre l’establiment dels models correctes de prosòdia i elocució (els preceptes ortològics). Totes aquestes coses provaven que no s’havia interromput la reflexió sobre la llengua literària. Són qüestions que poden semblar col·laterals, a primera vista, però m’han permès entendre una cosa molt important: que no havíem de mirar el català literari o la literatura catalana com una mala còpia de la literatura castellana contemporània, sinó com una literatura diferent, amb una lògica pròpia. Acceptar això obliga a canviar uns quants esquemes mentals i a desfer uns quants apriorismes, però crec que he aportat proves que abonen de sobres el que dic. 

No ho dubto. Però no deixen de ser qüestions força tècniques. Vull dir que entenc el seu interès acadèmic, però no acabo de veure com podia contribuir a fer més entenedora la poesia barroca per al públic general.

Tens raó. Per això, paral·lelament, també m’he dedicat a escriure obres de síntesi del període,  o a dirigir reculls com el Panorama crític de la literatura catalana, que inclou tot un volum dedicat als segles XVI-XVIII. Al mateix temps, tampoc volia renunciar a editar o divulgar altres textos d’autors importants, perquè em semblava un risc que es pensés que Garcia era l’únic autor destacable de l’època moderna. I per altra banda m’obsessionava el perill que la reconstrucció del context literari, tan necessària, reforcés la idea que la literatura catalana de l’edat moderna era un terreny reservat a l’erudició, als estudiosos i prou. I no: s’havia de trencar la barrera que era un camp acotat per als especialistes. La literatura barroca es va escriure per ser llegida per la gent. Per això vaig fer coses com aquelles antologies que et comentava abans. O l’adaptació teatral d’El desengany de Francesc Fontanella, que va fer unes 60 funcions al Romea l’estiu del 1992. O, ara fa pocs anys, l’antologia poètica comentada de Fontanella, titulada O he de morir o he d’amar, en col·laboració amb Eulàlia Miralles i Pep Valsalobre. Tot això són coses que anaven en la mateixa direcció. Em semblava que calia reivindicar l’estètica barroca, que és clau en la història cultural europea i que resulta tan i tan productiva per a la literatura en català, sobretot per a la poesia, i que calia fer tot el possible per acostar-la al màxim al públic actual.

El filòleg i catedràtic Albert Rossich a la biblioteca de casa seva | Foto: Núria Surrell

Entenc els seus arguments, però, al cap i a la fi, tot això va fer que Garcia quedés en un segon pla…

No, no, perquè, al mateix temps, sempre he continuat exhumant testimonis desconeguts, recopilant dades noves per a la seva biografia i per a la comprensió dels textos, divulgant poemes en antologies i estudiant la recepció de la seva obra. Esperant el moment de culminar la tasca.

D’acord, doncs culminem-la: quan podrem llegir l’obra completa del Rector de Vallfogona? 

Força aviat. Soc molt optimista, perquè acabem de saber que ens han aprovat el finançament d’un projecte de recerca per avançar en totes les feines pendents, i hi podrem treballar amb l’equip de Nise, el grup de literatura moderna de la Universitat de Girona. A més a més, ja hi ha un acord editorial perquè l’obra completa surti publicada en dos volums, els anys 2023 i 2024, coincidint amb l’Any Garcia, que servirà per commemorar el 400 aniversari de la mort del poeta. Espero que l’edició pugui ser una contribució important i una eina útil per als actes de la celebració d’aquest any i, sobretot, que serveixi per popularitzar l’obra del Rector.

Parlem d’una edició en paper, per tant.

Sí i no. L’edició crítica –és a dir, la que conté la informació més filològica: les variants, els manuscrits, etc.– es publicarà directament a la biblioteca digital de Nise, com ja vam fer amb l’obra completa de Fontanella. És un tipus d’edició que interessa a un públic reduït i molt especialitzat, que penso que hi accedirà més còmodament a través del format web. Aquesta edició és important perquè és la que ens permetrà obtenir un text filològicament fiable, que és el que farem servir per preparar l’altra versió, la versió en paper, que no contindrà aquestes dades més tècniques sinó que presentarà directament els textos amb una introducció i unes notes que els facin entenedors i accessibles a tota mena de públic.

Acabo: per què és important, avui, recuperar un poeta com Garcia?

Per moltes raons. En primer lloc, per dignificar-lo dels prejudicis morals, estètics i lingüístics que l’han emmascarat durant tantes dècades i per retornar-li la condició de clàssic que va ostentar fins a la Renaixença. També perquè ens fa sentir hereus d’un pòsit cultural molt important. I al mateix temps pot connectar bé amb determinades sensibilitats lectores actuals: pot servir, per exemple, com un referent més per als poetes d’avui, com ja ho va ser per a bona part dels poetes que escrivien en català fins al segle xix. És un poeta enginyós i efectista, que denuncia els vicis de la societat, i que divertirà i sorprendrà molts lectors que tinguin ganes de descobrir un registre poc conegut de la poesia catalana. També crec que convé reivindicar el paper de Garcia com una baula indispensable per comprendre que la literatura catalana no es va estroncar amb el segle XV valencià per reaparèixer quatre segles més tard amb Verdaguer, sinó que arrela en una tradició secular i evoluciona i es diversifica de manera ininterrompuda des del segle XIII fins als nostres dies.

***

Un cop donem per acabada la conversa, recollim l’escampadissa de papers i en Rossich em guia fins a la porta de casa seva a través de fascinants passadissos amb les parets literalment folrades de llibres. Just abans de sortir li comento que em sembla una proesa haver fet una recerca com la seva en una època en què no hi havia ordinadors ni catàlegs digitals. Ell riu i m’explica, encara, una última anècdota: a vegades, durant els anys setanta i vuitanta, quan anava per les biblioteques del país preguntant per manuscrits del XVII i el XVIII, tota l’orientació que rebia era la d’algú que li assenyalava la part alta d’unes prestatgeries velles en unes golfes sense calefacció ni llum elèctrica. S’havia d’enfilar per una escala precària, baixar els manuscrits de dos en dos i acostar-se a les finestres per poder examinar-los amb llum natural i veure què contenien. Si hi havia sort, obtenia alguna dada per a les seves fitxes. I, naturalment, quan es feia fosc, havia de plegar.

Quan ens acomiadem, marxo pensant, que la filologia és una disciplina fascinant, però que dir això, ben mirat, és dir ben poca cosa. Perquè també és moltíssimes coses més. Una tasca que demana una mena molt especial d’atenció i de dedicació, molta tenacitat i molta perseverança. Un repte intel·lectual de primera magnitud. Una manera molt particular de llegir i d’entendre la història de la literatura. Una aventura vital. I també –o potser sobretot–, és un gest de generositat i de servei a una tradició: el d’algú que es dedica a despenjar textos dels racons més oblidats per acostar-los a la llum.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació