Jordi Cabré: “La memòria és cinema”

Sense fi (Univers) de Jordi Cabré ens explica la història de l’Eva Amat, una actriu que a causa de certes experiències durant la seva infància i adolescència desenvolupa una doble personalitat, que l’ajuda a triomfar laboralment i a forjar relacions socials. Gradualment, però, l’Eva més introvertida, “l’original”, acaba sent una presonera dins del seu propi cos i ment, completament dominada per l’Eva Amat més extravertida, aquella que el públic i els cineastes adoren i admiren. Després de la premiere del seu últim treball, Bakclight, Eva Amat desperta en una habitació, segrestada per un home vell. Durant aquest segrest es relata un recorregut pels records vitals de l’actriu, que demostren com d’enrevessada pot ser la memòria.

Al principi de la història s’explica que Eva Amat té acromatòpsia, una malaltia genètica que va heretar del seu avi i que fa que vegi el món en blanc i negre. Aquesta malaltia és una metàfora de la personalitat de l’Eva Amat més extravertida? Ja que és una personalitat extremista de blanc o negre, no té punt entremig.

És una novel·la molt dual, l’Eva Amat són dues. Hi ha una Eva Amat lluminosa, que seria el color blanc: la càmera l’estima, es menja l’escenari, es posa el públic a la butxaca, etc. i hi ha l’altra Eva Amat que podem associar més al color negre: més amagada, més eclipsada i tímida. Aquestes dues personalitats es van confrontant. A banda d’això, té aquesta anomalia ocular que és l’acromatòpsia, que li fa veure el món en blanc i negre, i això no només evoca el cinema clàssic, sinó també el contrast d’emocions. Al cinema i al teatre, molt sovint busquem emocions extremes: amors apassionats, crims molt perfectes i bèsties, emocions que ens posin en contradicció i, per tant, necessitem contrast. La vida, afortunadament, està plena de matisos de colors i de grisos, però el cinema no; i molt menys en el cas de l’Eva Amat. És: o t’estimo molt i tot va molt bé o tot és terrible i t’odio. La vida no és així afortunadament, però sí que hi ha una part en què l’Eva Amat té un punt de raó: de vegades la vida sí que és blanc o negre. L’exemple clàssic és que si tu ets en un altar a punt de casar-te, no pots dir “sí, però…”, la resposta és binària i marcarà el teu futur. L’Eva Amat té molt exagerat aquest blanc o negre, però de vegades val la pena viure la vida amb intensitat.

La part més lluminosa i segura d’Eva Amat cau en els cànons de bellesa i s’opera els pits, per exemple. Tot i ser una noia segura, acaba canviant el seu aspecte per adaptar-se al que la societat li demana.

Aquest és el preu que ella paga. L’Eva Amat voldria ser com l’Eva Amat, voldria ser tan valenta, tan maca, tan sexy, tan triomfadora amb els homes, tan potent dalt dels escenaris i dels platós com ella. Però ser això vol dir obeir uns cànons, i aquest personatge que s’ha creat els obeeix tots. És com la història de la Marilyn Monroe, que va haver de crear-se i fer-se un personatge fins al punt que no en recordo cap nom de cap personatge. Encara avui hi ha una vigència de la dictadura de la imatge i una Eva Amat compleix els cànons perfectament i, a més a més, li agrada. L’Eva Amat de veritat, la que està amagada i explica el relat, ho porta malament. De fet, ella no és així, però necessita l’altra Eva per relacionar-se amb el món i pactar amb la realitat.

De vegades la vida sí que és blanc o negre.

El fet que durant la història la narradora barreja els seus records i no sap si està recordant la realitat o si està recordant moments de rodatges, crea un cert suspens al lector. Durant el relat està atrapat a la ment d’Eva Amat i hi ha moments que no estàs segur de si està parlant de la seva vida o d’una pel·lícula que va rodar. Què volies aconseguir amb aquesta dualitat de plans?

Aquest doble fil, per una banda, va d’aquest doble caràcter o doble personalitat i, per l’altra banda, va sobre la memòria. La vida s’assembla més a una obra de teatre perquè és en directe, però la memòria s’assembla més a una pel·lícula. És una novel·la sobre la memòria i els records. En concret sobre els records d’Eva Amat, ja que apareix segrestada en una habitació que no coneix, per un vell que no coneix i l’única cosa que pot fer és recordar. La memòria és cinema, amb la memòria retallem, posem efectes especials, el final el podem posar al principi i viceversa, hi ha banda sonora i nosaltres en som els realitzadors i els directors. Quan estem llegint els records d’Eva Amat, llegim la seva memòria selectiva i el món de l’escena, llegim sobre els records d’una actriu. Per tant, si en algun moment ens trobem al París de fa quatre segles, no ens hem d’espantar perquè som l’Eva Amat, però també la Roxana de Cyrano.

La història està narrada en primera persona i des del punt de vista de l’Eva Amat introvertida. En realitat no coneixem el Marc, que és l’altre personatge de la novel·la, i només sabem qui és de manera molt superficial i a partir del que ens explica la protagonista. De fet, hi ha moments que també es genera certa confusió, ja que l’Eva Amat relata fets de la vida d’en Marc que després es contradiuen o es posen en dubte, de manera que mai acabem de conèixer qui és ben bé aquest personatge.

És un personatge molt secundari perquè tenim dues protagonistes molt fortes que són l’Eva Amat i l’Eva Amat. És un triangle amorós entre dues persones, però en són tres. El Marc està enamorat de l’Eva Amat, però de quina de les dues? Aquest és el gran tema de la història. La novel·la està escrita en primera persona: “L’Eva Amat sóc jo. I jo, Eva Amat, voldria ser com Eva Amat, que és ella i és fantàstica. Després ve el tu, que ets el Marc, i sembla que m’has pogut veure a mi dintre de l’Eva, però no n’estic segura i m’encantaria poder-me desinhibir i que no hi hagués un personatge entre tu i jo.”.

Aquest triangle amorós acaba creant una obsessió a la mateixa Eva Amat, que s’obsessiona amb el Marc. Aquesta obsessió és expressada per contrarestar el complex d’inferioritat que té l’Eva més introvertida, atrapada en un racó d’ella mateixa?

Sí, però també descobrim que totes dues tenen complexos i pors. Quan l’Eva Amat veu que el Marc està actuant en una pel·lícula i s’està fent un petó amb una actriu francesa, mor de gelosia. Sent de forma tan intensa el món del cinema que s’ho creu de veritat. Però arriba un moment que comença a fer una reflexió i es planteja que la seva adversària real no és una actriu francesa, sinó que és l’Eva Amat més tímida, perquè comença a creure que potser el Marc està més enamorat d’ella.

De fet, aquest comença a ser el punt d’inflexió. L’Eva Amat “original” sempre afirma que l’altre Eva més extravertida és la seva millor amiga i ho ha après tot amb ella. Aquesta relació d’amistat es va desgastant fins a convertir-se en una enemistat: l’Eva Amat “original” vol recuperar el control de la seva ment i la seva vida i s’acaba convertint en una relació tòxica.

És una novel·la d’amor-odi, d’amor tòxic. De fet, jo diria que l’Eva i l’Eva tenen una relació d’amor. L’Eva està enamorada de l’Eva, del personatge que s’ha creat, però de seguida passem a l’odi perquè la necessita per viure i al mateix temps la vol fer desaparèixer, una de les dues haurà de mantenir-se en vida. Tota la novel·la té contrastos molt bèsties, com a les pel·lícules antigues, on hi havia la típica escena en què la dona o l’home es barallen i, al cap de dos segons, es fan un petó. La novel·la ens mostra que els caràcters intensos, amb tots els seus defectes, són més emocionants però també un patiment.

Aquesta lluita interna que té l’Eva, en certa manera ens pot sonar familiar o ens hi podem sentir identificats, ja que les persones tenim diferents cares depenent de la situació en què ens trobem. En el cas d’Eva Amat s’acaba convertint en una patologia? 

Tots ho fem, tots tenim més d’un caràcter, tots tenim un Clark Kent i sota la camisa tenim una ‘S’ i hi ha dies que som el “Superman” o la “Superwoman”. Està molt bé que tinguem aquesta dualitat i que actuem diferent segons el context. L’avantatge que tenen els actors és que són capaços de posar-se aquests barrets de forma professional. De fet, diria que els actors i les actrius tenen l’avantatge de poder fer això i, quan entren en un personatge, saben que estan fent un personatge. Per tant, un bon actor i una bona actriu desapareix i es converteix en el personatge. En canvi, els que no som actors o actrius ho tenim una mica més complicat i barregem personatges, i se’ns poden descontrolar. A l’Eva Amat se li descontrolen, una es menja l’altra. El personatge es menja la persona. No he volgut posar-li un diagnòstic clínic perquè no sóc psicòleg i  penso que tots en tenim una mica, d’Eva Amat.

Hi ha dos tipus d’actors: uns són els que saben desaparèixer i els altres els que es mengen el personatge.

És curiós el que dius que un personatge s’acaba menjant l’altre, perquè en un moment de la novel·la l’Eva afirma que els cineastes l’estimen perquè mai deixa de ser Eva Amat. No com el Marc, que sap posar-se en cada personatge i sap deixar de ser en Marc Gutiérrez fins que acaba el rodatge. L’Eva Amat és Eva Amat en cada personatge que fa.

Exacte, hi ha dos tipus d’actors: uns són els que saben desaparèixer i els altres els que es mengen el personatge. L’Eva Amat actriu, la que realment dóna la cara, no és una bona actriu, a ella la volen perquè és Eva Amat i perquè té molta presència. En canvi, el Marc, que és un bon actor, es posa dins els personatges i sap desaparèixer, però també sap sortir de l’escenari. El que passa és que pel que fa a la personalitat, la d’en Marc no és tan potent i forta com la que té l’Eva. El gran personatge d’Eva Amat és Eva Amat i la gran creació d’Eva Amat és Eva Amat. Quan surt de plató o de l’escenari, segueix actuant perquè si no, se li desmunta tot.

Tot el procés de memòria que fa Eva Amat al llarg del relat està narrat de manera molt cinematogràfica i ple de referents també cinematogràfics; vas decidir narrar-ho d’aquesta manera perquè com diu Eva Amat en el llibre “la memòria s’assembla al cinema”?

Sí, he volgut fer una novel·la estructurada en format d’estudi de realització, comença amb un the end. He volgut abocar aquest desordre arbitrari o personal que tenen els directors de pel·lícules anant endavant, enrere, canviant de localització… Jugo amb això com si fos una pel·lícula, però en realitat estic jugant amb la memòria d’Eva Amat i amb la memòria del lector. La memòria té un paper fonamental al relat, ja que a través d’ella, intentarem saber què hi fa segrestada la protagonista en aquesta habitació desconeguda per un vell desconegut. A més a més, intentarem saber qui és Eva Amat i perquè és així. Les referències cinematogràfiques són inevitables, però no crec que sigui una novel·la per cinèfils, hi ha referències molt populars i accessibles per a tothom que m’ajuden a acompanyar aquesta memòria de l’Eva, que té la vida barrejada amb la ficció.