Un estiu és un miratge

L’escriptor terrassenc Pep Puig (1969) acaba de publicar la novel·la Caminant junts per la lluna a L’Altra Editorial. S’hi explica la història de quatre amics que espremen fins l’últim segon el temps que els queda de vacances. L’autor, que rebutja l’etiqueta de «novel·la juvenil», afirma que si bé els protagonistes de la història són un grup de joves, es tracta d’un relat adreçat a tots els públics.

El seu estil no és encarcarat, no se sotmet a cap motlle ni abusa dels tòpics adolescents, i per descomptat no ha renunciat a eliminar literatura perquè considera que els joves amb prou bagatge lector poden afrontar qualsevol text. Com ja passava a La vida sense la Sara Amat (Premi Sant Jordi 2015), Pep Puig s’ha tornat a inspirar en els seus propis records d’infantesa per situar el punt de partida en unes vacances a Altafulla durant l’estiu del 1984, enmig d’una canícula que va acabar en tragèdia. Es tracta del mateix període que l’il·lustrador Joan Badia, també terrassenc, ha plasmat tant a la portada del llibre (que recorda E.T., Aquells meravellosos anys, Verano azul, però que alhora remet a l’actualitat de sèries com Stranger Things) com en els sis dibuixos en blanc i negre molt més minimalistes que encapçalen cada part de la novel·la. Puig estableix aquest paral·lelisme amb la pròpia biografia des del present: en Marcel recorda aquell estiu instal·lat en l’actualitat. El temps verbal de la narració és, per tant, en passat, un temps llunyà del qual ens separen gairebé quatre dècades. L’autor comença la novel·la el darrer dia d’agost d’aquell malaurat estiu de 1984, però a partir del segon capítol encara retrocedeix més fins a principis d’agost, i explica les aventures i desventures de quatre famílies que estiu rere estiu es troben al mateix poble de mar.  El context, la família, és important a Caminant junts per la lluna.

Malgrat la part lluminosa de la novel·la, concentrada en l’estiu, la calor, les fetes majors, la platja, l’amistat i la llibertat, la novel·la de Puig també compta amb el seu contrapunt de dolor a partir del descobriment d’emocions cruels. L’autor mostra interès per l’adolescència perquè és una etapa de canvis vitals importants, de primeres vegades, de viatges iniciàtics. Un temps en terra de ningú, l’estat de trànsit entre dues realitats. A nivell autobiogràfic, a Pep Puig se li va morir un germà de vint-i-cinc anys quan ell en tenia trenta-un. A la novel·la, la mort ja fa acte de presència al primer capítol, amb una violència esfereïdora. I com que la mort i l’amor solen anar de la mà, el Pitus, l’Enzo, el Júnior i el Marcel (el narrador, alter ego de l’autor) tenen catorze i quinze anys i això significa que alguns d’ells ja han tingut les primeres experiències sexuals, que no es reconeixen al mirall amb tanta granissada i que encara els manca coratge per a segons què. Tots tenen germans i germanes, uns secundaris que tenen funcions importants a Caminant junts per la lluna. Per exemple, la Guida, germana de l’Enzo, representa el despertar sexual del Marcel i alhora té un plor premonitori. Moltes de les noies que apareixen a la novel·la llegeixen. I alguns dels nois, també.

Amb una llengua rica però de lectura lleugera i molts reclams per seguir llegint (“De seguida sabreu per què”, “Encara que si seguiu llegint, segur que els acabareu coneixent”), Caminant junts per la lluna relata el desig d’allargassar i no perdre encara el paradís de la infantesa en un moment en què es comença a intuir que les coses no duren per sempre. Els quatre protagonistes voldrien viure permanentment en l’hora violeta, “l’hora del dia en què la llum ja no pertany al dia però tampoc a la nit”. I encara que Pep Puig parli d’uns adolescents dels anys 80 del segle passat, en realitat està parlant de tots els adolescents de totes les èpoques, si no, no hauria escrit aquesta història.