Un artista de l’obediència

És sabut que Gregor Samsa va despertar-se un matí transformat en un «insecte monstruós». «Què m’ha passat?», es va preguntar en observar les moltes i molt primes cames que sortien d’allò que anteriorment havia estat un cos humà. El protagonista de L’amo (L’Altra Editorial), Ludvik Slaby, també pateix una transformació i, a la seva manera, també es pregunta què li ha passat. Els intents de resposta que formula vertebren la nova novel·la de Miquel Adam, segona obra de l’autor després de l’eclèctic recull de relats Torero d’hivern (Edicions de 1984).

L’associació amb Kafka, la referència de prestigi, no és en va. L’amo és deutor de l’escriptor de Praga en més d’un sentit. Per una banda, podem inserir el llibre d’Adam en el concorregut gènere de la comèdia burocràtica. Per altra, no cal estar gaire atent per trobar-hi referències a elements que, amb més o menys fidelitat a l’original, han contribuït a formar un imaginari popular kafkià: laberints sense sortida, enigmes sense resposta, signes aparentment indesxifrables. Els lectors connaisseurs i els àvids de perles amagades també es veuran recompensats: des de paràfrasis de paràboles com Davant la llei fins a noms de personatges extrets de figures marginals de la biografia de l’escriptor elaborada per Reiner Stach. A més, l’acció transcorre a Praga, i un dels personatges es diu K. Però que ningú no s’espanti abans d’hora: no ens trobem davant d’una nova reescriptura de Kafka. Per molts obstacles que es posi Adam, L’amo aconsegueix abastar prou superfície per no quedar-se encallat en les llacunes incòmodes del llibre epígon.

Quina és la naturalesa de la transformació de Ludvik Slaby? Encara que s’identifiqui com un «hàmster laboral», el nostre protagonista, a diferència de Samsa, manté la seva forma humana tota la novel·la. L’expressió que fa servir, però, és acurada i exemplifica el seu declivi: en quatre anys ha passat de ser «Editor Segon del segell més prestigiós» (i menys venut, tot sigui dit) de la República Txeca a un simple «Cap de Res» d’una editorial més modesta. S’ha convertit en una figura despersonalitzada i plena de ressentiment, dominat a parts iguals per l’odi, la paranoia, i el propietari de la nova empresa, en K, que també és el seu nou cap i el més que probable amo del títol de la novel·la.

No se’ns detalla l’abast de la «crisi del sistema» que l’ha obligat a acceptar la nova feina (pitjor que l’anterior en tots els sentits), però podem intuir que Slaby només és un dels molts damnificats que, per tal de sobreviure, es veuen obligats a entregar-se a projectes que els converteixen en miserables. Tot i ser conscient que el seu infortuni «no ha estat […] menor», el nostre protagonista és capaç de relativitzar la situació i adonar-se que tampoc no ha estat «de cap manera la pitjor de les malediccions». A més, té una habilitat sobrenatural que presumiblement el distingeix dels seus conciutadans: pot aturar el temps amb un simple clac de dits.

Slaby torna a casa en metro cada tarda. Després d’una jornada de feina especialment dolenta i havent pres una decisió important, decideix aturar el temps mentre espera el metro per tal d’enfrontar-se d’una vegada per totes a la seva desgràcia. És conscient de trobar-se en un impàs preocupant («entre dir i callar, entre recordar i oblidar, entre saltar i no saltar, dins d’aquest túnel»), i sap que, si no hi posa remei, quedarà atrapat en una misèria que tan aviat l’atreu com el repugna. És des d’aquest túnel d’atmosfera opriment que Slaby ens elabora els seus propis apunts del subsol: un repàs de la seva trajectòria d’editor, de la seva degradació a «Cap de Res», de la tirania que pateix a mans d’homes insignificants i de la seva visió sobre el món de la literatura.

Gairebé totes les preguntes que Slaby llença al buit, el què m’ha passat i per què, estan relacionades amb K. Com pot ser que «un home tan egoista i capaç de les baixeses més delirants [tingui] la refinada obsessió d’editar llibres, és a dir, de generar cultura?». Més interessant que la resposta concreta –al cap i a la fi, K és un home igualment insignificant– és assistir al col·lapse progressiu de la concepció de Slaby sobre el «laberint de la cultura». La seva visió inicial, que tendeix a la lletraferidura, es revela insuficient davant la prioritat d’empresaris com K de «comptar cèntims i més cèntims i fer muntanyetes de més cèntims i alçar la vista amb avarícia darrere la seva muntanyeta i exclamar ‘més, més cèntims!’». «El món de la literatura –conclou Slaby– se sosté sobre uns instints primitius del tot allunyats dels valors que solem atribuir a la ‘cultura’».

Es veu que, en txec, slabý vol dir «dèbil», i que no és el nom de naixement del nostre protagonista, sinó un nom atribuït per un company de feina per tal de ridiculitzar el seu aspecte sempre atemorit. Tenim més d’una raó, per tant, per suposar que L’amo és la transcripció al català d’un monòleg elaborat en txec per Slaby, i que les interaccions entre els personatges són igualment en txec, tenint en compte que viuen a Praga. Pot semblar una reflexió ociosa, però ens permet preguntar-nos per què la topografia de l’escenari de la novel·la és tan precisa en comparació amb els contorns difusos i desdibuixats de la realitat històrica que envolta Slaby. Sabem que la Praga de L’amo està situada a la República Txeca i no a Txecoslovàquia; sabem, per boca del protagonista, que s’hi llegeixen els mateixos autors que a la resta d’Europa (Nothomb, Kertesz, Levi); sabem que hi ha ordinadors i Google. I malgrat tot, les circumstàncies històriques de la «crisi del sistema» amb prou feines queden esbossades. No és difícil tenir la sensació que la Praga de Slaby, més que un escenari complet, és només un llunyà teló de fons. A més, podem intuir en diversos fragments que Slaby manté una relació tensa amb la història del seu país i la dels països veïns. Per exemple, quan acusa K de «vendre’s la llengua» a causa d’haver publicat una col·lecció de llibres en la «llengua de l’enemic», l’alemany, en lloc de fer-ho en txec. Aprofundir en la dimensió històrica de la crisi i en les tensions polítiques del sistema són dos reptes ambiciosos que Adam no explora, tot i estar capacitat per abordar-los amb solvència.

L’amo està dividit en quaranta capítols, la major part dels quals narren episodis de la vida laboral de Slaby. La majoria d’aquests episodis i les figures que hi desfilen seran reconeixibles als lectors familiaritzats amb la indústria de la literatura. Hi trobem una cèlebre intel·lectual que no sap fer factures, un jove escriptor adulador «amb la indissimulada intenció d’establir-se com a lobbista de si mateix», un editor dinosaure que rep el Premi Estatal de Literatura i Belles Arts tot i ser una calamitat evident; se’ns narren presentacions de llibres, viatges de promocions literàries i relacions entre editors i «membres de la classe periodística». Aquests episodis, més aviat breus, més o menys inversemblants, es cohesionen gràcies a la mirada retrospectiva de Slaby i a la presència d’un conjunt d’expressions que es van repetint al llarg del llibre (la «pluja seca de la crisi del sistema», les «muntanyes de cèntims», la «cultura de la cultura»…). Tot i que aquesta estratègia permet a l’autor aconseguir una consistència narrativa que no semblava interessat en aconseguir a Torero d’hivern, el mètode de composició dels capítols pot resultar mecànic a mesura que avança la novel·la.

El to que empra Adam per narrar els estats anímics del protagonista tendeix a la hipèrbole i al catastrofisme. El món interior de Slaby està «devastat», la seva angoixa és «insuperable», la seva indiferència és «voluptuosa» i «oceànica». El contrast entre la insignificança del personatge i l’exageració amb la qual decideix encarar-la (al cap i a la fi, la seva tampoc «ha estat la pitjor de les malediccions»), l’ímpetu amb el qual proclama l’abast de la seva desgràcia, pot resultar divertit. L’humor de Slaby és encara més interessant quan deixa de banda la grandiloqüència (i de vegades astracanada) i permet que l’automenyspreu faci el seu camí, com quan s’adona que una de les seves moltes il·luminacions ha estat «molt estúpida».

Adam és un més que notable narrador d’allò que podríem anomenar «l’èpica del gest». És capaç d’escanejar minuciosament els personatges que l’envolten a partir dels petits moviments i gestos involuntaris que els traeixen, i així evidenciar que sempre estan «plen[s] de significat». També és destacable l’habilitat de l’autor de recargolar la sintaxi del monòleg de Slaby per tal d’adaptar-se als meandres paranoics de la seva ment. És en aquests fragments que L’amo assoleix altures més elevades i es converteix en una poderosa meditació sobre la dificultat de discernir la direcció dels instints, el difícil equilibri de ciutadans insignificants per bascular entre la submissió i les petites rebel·lions del dia a dia, i la incapacitat de reconciliar-se amb la pròpia misèria. Per la resta, la nova novel·la de Miquel Adam és un retrat fidedigne del malestar en la cultura; el relat en primera persona de les misèries laborals d’un artista de l’obediència que malda per deixar de ser-ho.