Tres, dos, un…

Em van deixar en un vagó fred, en una parada concorreguda, en una ciutat el nom de la qual encara em turmenta. Amb una rapidesa insospitada, una fredor corprenedora. Una mà pèrfida acaronant-me i, tot seguit, aquella sensació desesperada, aquell interrogant afilat esquinçant-me llastimosament.

No vaig baixar del tren, vagant-hi fins que algú me’n va expulsar a l’última parada. Era un objecte perdut que no sap on va, un futur escolat a cadascuna d’aquelles parades sense rumb, un disc mental encallat en un “ens enteníem, ens agradàvem” infinit.

Els mesos següents esdevingueren un ascensor amb la botonera encallada a la S, un soterrani massa estret, massa fosc, massa buit. Em vaig instal·lar a l’habitació d’algú amb remordiments, d’aquells que busquen un marge de bondat a bescanviar per malifetes. Jo testejava un assortit inesgotable de teràpies antidepressives. Ell apel·lava al recurs més suat, trobar una noia que m’extirpés d’aquell habitacle.

El subjecte es va meritar un val d’indulgència prèmium. Al cap d’una setmana jo migrava amb la meva historia al pis de l’Elna, ensopegant amb sensacions més que plaents. Vivíem, rèiem, ens apamàvem, ens devoràvem.

Tot anava tan sentenciosament de pressa… Ens havíem colat a la cua de la muntanya russa, cordat les proteccions, agafat embranzida, clamat d’eufòria, aixecat els braços i, de cop, la vagoneta començava a frenar. Em sentia com un best-seller encisador de lectors que no poden deixar de llegir fins que arriba el capítol final.

I reconec que ella el va fer durar, per aquella sensació de no voler acomiadar-se dels personatges, perquè un cop el va acabar encara en recordava els girs i somreia. Però l’atracció s’havia esfumat, amb la mateixa facilitat amb la que havia arrancat, com qui prem un botó, com qui busca la següent novel·la.

Em va liquidar en un parc, un lloc obert i concorregut. Una última mirada i aquell “no és per tu, és per mi” que tomba el tamboret que tens sota els peus. Però aquest cop no em vaig escanyar. En veritat, no m’havia donat temps a col·locar-me la soga.

“Saltar de mans” va opositar com a lema vital, piconant els adversaris. Sovintejava els clubs, els llocs d’intercanvi. Intel·lectuals, oportunistes, devastadors fanàtics de papiroflèxia… Jugava a deixar-me pescar per un estil de vida que, lluny de tirar la canya, feia pesca d’arrossegament. Aquell anar fent de disbauxa em degradava a marxes forçades, m’esgrogueïa, m’arrugava…

Fins que algú em va treure del circuit després de patir un accident que m’apedaçava de per vida.

Ell era un home de vivències, més de les que la topografia de la seva pell podien revelar. Silenciós, meditat, cirurgià d’ànimes deformades, guaridor de llibres esguerrats com jo. Vivia a la seva pròpia llibreria, conscientment transmutada en biblioteca de petites joies, històries i llibres de vell.

Em va sospesar, fullejar amb minúcia, obrir… i en va tenir prou per copsar la meva essència. Un llibre abandonat en un tren, una rampoina oblidada en un quartet d’estació, un regal que després de ser engolit es permutava en un parc, un pendó a voluntat que, de mà en mà, acabà per perdre’s a sí mateix.

Ara em sento a casa, oportunament classificat, joiosament arranjat, en un prestatge a vessar de companys d’ofici. Agraït. Dignificat per cada persona que m’escull, que em llegeix amb totes les lletres, posant-hi cada to.

Espera, algú al passadís remena llibres passant les hores. Entra a la nostra secció. Dit índex a ritme de secundària apuntant-nos les esquenes. I sembla que la ruleta de la sort minora indecisa… Tres, dos, un. I em toca!… Ets tu?