Tove Ditlevsen: l’innocent clarivident

Diu Rodoreda al pròleg a la tercera edició de Mirall Trencat (a parer meu, un dels seus millors textos) que “són personatges innocents, i això em basta”. Tant se val que la major part dels personatges de Mirall trencat siguin uns fills de puta. Rodoreda segueix tenint raó: són innocents (o si més no ingenus) i la frase és una autèntica troballa: efectivament, la innocència té una productivitat literària sense parangó. L’Altra acaba d’editar, amb traducció de Maria Rosich Andreu, la Trilogia de Copenhaguen de Tove Ditlevsen, un conjunt de tres novel·les autobiogràfiques curtes que, sumades, fan un llibre de tres-centes pàgines que es llegeix com una unitat àgil i deliciosa. Es tracta de la història de l’evolució d’una escriptora des de la infància a Copenhaguen, en el si d’una família pobra, fins a l’èxit literari i la caiguda en les drogues, durant els anys convulsos del període d’entreguerres. Tove Ditlevsen, com creada per una Rodoreda que hagués depurat la prosa de metàfores, és una narradora que excel·leix en el registre de l’innocent clarivident.   

Hi ha llibres als quals arribes fins al final sabent que són bons, però que són bons pel món, o per les persones que admires o els lectors en qui t’agradaria convertir-te, sense arribar-hi a entrar tu. Però jo, de la Tove (i li he de dir així, perquè la Tove que estimem és la narradora) ja me n’havia enamorat de bon principi, des del moment en què la porten a l’escola tot cofois que ja sàpiga llegir tot i ser pobra. Quan la mestra es mostra desplaguda que la nena s’hagi autoensenyat a llegir, la mare diu “n’ha après sola, no és culpa nostra”. Aleshores la Tove descobreix que el món de fora també fa por a la mare i que, quan les amenaci a totes dues, ella la trairà. Aquesta és la mena de troballa que enamora d’un narrador, que no té res a veure amb la trama sinó amb un atribut impagable de la mirada: la innocència.

Em va fer gràcia descobrir que, a la faixa de l’edició d’Anagrama, s’anuncia la Trilogia de Copenhaguen com “una vida apasionante”. Quan ho vaig veure passava encara per ‘Joventut’, la segona part de la trilogia, i vaig pensar que la vida de Ditlevsen admet molts adjectius, però difícilment es pot considerar apassionant. És una vida molt ben mirada, amb una narradora aguda per a les revelacions literàries. La vida d’una escriptora, sí, però una vida nua com només es pot mostrar a través d’uns ulls ingenus, que s’ho creien tot. De fet, Tove confiava en la omnipotència materna de la mateixa manera que, després de publicar un parell de poemes en una revista de poca tirada, confia també en el prestigi automàtic dels escriptors. Tove Ditlevsen (si més no la Tove narradora-personatge) posseeix la mena d’estupidesa més literàriament productiva: la del qui no distingeix la hipocresia, la de qui creu tot allò que se li diu. 

Així, quan la nostra Tove sent parlar els pares de sindicalisme i blasmar l’empresa on ella ha acceptat treballar per ser una empresa d’esquirols, el lector ja espera que ella fiqui la pota animant els col·legues a sindicar-se i això li costi la feina. A l’escena posterior, en què ella informa els pares i aquests es posen fets una autèntica fúria, hi assistim amb veritable delit. El conflicte entre els ideals revolucionaris dels pares i la seva moral realista és un retrat de classe precís. Això és literatura, pensava quan ho llegia: que puguem percebre les ferides de personatges que amb prou feines coneixem (família, companys de feina): tota la seva hipocresia i submissió i mala fe i convuls amor, en una escena sense èpica protagonitzada per una noia mig tanoca. Que haguem de perdonar-los a tots, mal que sigui a contracor. I això, cal dir-ho amb tranquil·litat, no és ni cal que sigui una vida apassionant. La fèrtil credulitat de Tove (de nou, del personatge) la fa infal·lible per desvelar dobles morals; la feina literària de transitar aquest espai, com un nen que aparta una cortina que tothom esquiva, és la que trobem a faltar en les males novel·les. 

La vida de la Tove Ditlevsen adulta, però, com sospitàvem, esdevé efectivament apassionant. Ho descobrim a ‘Decadència’, la tercera novel·la de la trilogia, la que té una trama més intensa, la que et posa l’ai al cor més sovint, la que justifica un biopic o fins una pel·lícula de terror. ‘Decadència’ és bona, és molt bona, però és tota una altra cosa, perquè ja no hi ha innocència. El personatge que manipula i menteix ara és Tove, i ‘Decadència’ ens agrada per “impúdicament confessional”, però ja no veiem el món des d’uns ulls purs que clissen els desajustos, sinó des d’uns ulls malalts d’allò més fosc d’aquest mateix món. La prosa de falsa dietarista de Tove fa impossible no estimar aquests ulls, però a vegades hom troba a faltar la jove Tove, la d’abans de la decadència, i es pregunta com s’ho hagués mirat, tot plegat. A estones encara recupera la vella innocència, que ja ha perdut aquell fons adorable de perplexitat i ha mutat en pura saviesa, i la fa estar per sota de les ficcions narratives a què ens entreguem en l’amor. Un exemple és quan, a gust amb el seu home, escriu: “a la nit, abraçats al llit, em parla de la seva infantesa, que és com la de qualsevol altre home. Sempre hi ha un jardí i arbres fuiters, un tirador, una cosina o veïna amb qui s’estiren al graner fins que arriba una mare o una tieta que ho arruïna tot. És una història la mar d’avorrida quan l’has sentit més d’una vegada, però l’expliquen amb una gran fascinació; i a més en el fons el que ens diguem no té cap importància sempre que estiguem bé junts”. Aquesta és la mirada que m’interessa de Tove: indiferent als objectes i a les gesticulacions dels humans, centrada en el fons que dicta la salut emocional i les decisions, el manantial d’on brolla el plaer. Una mirada que a ‘Decadència’ apareix només ocasionalment, com ha de ser: perquè el drama de l’addicció és el segrest dels ulls, la indiferència total pel món, que Tove narra una i altra vegada (“podia continuar vivint així per sempre, no em calia la realitat per res”), i que és, no cal dir-ho, la mort de l’artista. L’ascens de Hitler i l’inici de la Segona Guerra Mundial, que en les primeres dues entregues es narra lateralment, tal com entra la política en les vides, en relacions amb desconeguts i en frases d’eco kafkià (“avui han envait Àustria, però jo penso en els meus poemes”), desapareix totalment en la tercera, perquè l’addicte no té món.

La solapa diu que Tove Ditlevsen es va suïcidar cinc anys després d’escriure ‘Decadència’. L’obvietat, absolutament ridícula i gratuïta d’escriure, que aquest episodi queda fora de la seva trilogia autobiogràfica, té un revers més interessant: a mesura que Ditlevsen comença a caure en addiccions, hom es pregunta com en sortirà, i d’alguna manera sap que se n’ha de salvar, si més no per un temps, que un bon llibre autobiogràfic sempre ha d’acabar bé, perquè el present és el moment de l’escriptura, i si ella és una autèntica escriptora (i a fe que ho és) escriu des del millor lloc que sap habitar.  

La innocència també és un estil. El neuròtic està voltat per mil culpes o pors i escriu frases que s’encadenen i es subordinen. A Ditlevsen no li cal. A la Trilogia, s’aprofita de l’excedent de material que serà sempre un avantatge de la realitat sobre la imaginació per enganxar-nos a una vida sense necessitar una prosa carregada de metàfores ni floritures. Inventar Tove Ditlevsen, escriure aquesta trilogia com una mera invenció, fóra una feina sobrehumana; i viure una vida com la seva, un preu massa alt per fer bona literatura. Però alguna cosa en podem aprendre; de la paciència selectiva, de la mirada, de la prosa tranquil·la dels innocents.