Stanislaw Lem, tot esperant la postcovid

Stanislaw Lem? Què ens diu la seva novel·la Solaris, publicada a Varsòvia fa seixanta anys justos? Ens pot ajudar en la postcovid que ens espera? Per què? Catalogada inicialment com a obra de ciència-ficció pel fet que la seva protagonista, Solaris, és una consciència extraplanetària, aquesta novel·la bé podria llegir-se en clau filosòfica. Com també la podríem ubicar a la secció de relats on el desamor troba una segona oportunitat o, fins i tot, a la lleixa dels llibres inútils o al racó dels escriptors genials oblidats…

Stanislaw Lem (1921 – 2006) va ser una cuca de llum en la nit estalinista. D’ascendència jueva, el jove polonès (nascut a Lviv, que des de 1991 forma part d’Ucraïna) aconseguí escapar de l’holocaust pels atzars del caos. El 1961 va publicar Solaris, obra que esdevingué de culte en el bloc soviètic, però tot just coneguda a Occident. La novel·la va ser portada al cinema pels russos Boris Nirenburg (1968) i, de forma més reeixida, per Andrei Tarkovski (1972). El 2002, Occident també va produir la seva pròpia versió, dirigida per Steven Soderbergh, però l’enginy i l’èxit d’aquesta darrera adaptació van ser certament exigus.

No és fàcil resumir Solaris. L’acció se situa en una estació espacial que investiga el planeta que dona nom a l’obra. Al planeta Solaris hi succeeixen coses estranyes. Els estudis dels científics es plantegen si l’oceà que cobreix l’asteroide no és una consciència intel·ligent. I efectivament. Lem concep així una intel·ligència extraterrestre no antropomorfa. Aquest ésser no és una figura humana disfressada de verd i amb orelles de trompeta, com sempre s’ha representat. Després de Lem, les cogitationes no humanes poden ser galàcticament diferents de nosaltres.

L’oceà Solaris no parla, no hi veu, no hi sent. Però cada vegada que un científic intenta analitzar-lo, percep la seva presència. Aleshores, l’oceà reacciona i hi planteja una interacció. Fins aquí, tot normal. La qüestió és que Solaris no es queda a la superfície de la ment del seu interlocutor sinó que, abissal, pot accedir als seus pensaments més profunds, allò que ha deixat una empremta més profunda en el nostre ésser. Quan interactuem amb Solaris, ens llegeix la ment i crea una rèplica física d’allò més rellevant de la nostra psique. Així, l’acció de la novel·la comença amb l’arribada del científic Kris Kalvin a l’estació espacial i, poc després, se li apareix Harey, el seu gran amor, morta per suïcidi anys abans.

Aquest és un dels fils argumentals de la novel·la que, cal dir-ho, es perd sovint en disquisicions teòriques que entorpeixen la lectura. Sigui com sigui, l’èxit comercial de Solaris en els països comunistes va ser estrepitós: va ser per a l’imaginari dels països de l’Est allò que 2001: Una odissea de l’espai va representar a Occident. I això sorprèn. La seva prosa metal·lúrgica contrasta amb la narrativa actual – necessàriament lleu, graciosa i banal. 

Després de la caiguda del mur de Berlín, els referents d’aquella societat es van perdre pel desguàs de la història. Els llibres i pel·lícules que havien modelat l’educació sentimental del món soviètic van caure a la fossa de l’oblit. Els nous alemanys, els nous europeus i els nous capitalistes van passar a ser uns analfabets en Hollywood i els seus mites. Es van haver de posar al dia en Marilyn Monroe i Star Wars. Per contra, va perdre’s gran part del cabal cultural que els havia acompanyat –i que, per cert, no era explícitament comunista, com tampoc són explícitament capitalistes els musicals de Broadway o els films sobre la guerra del Vietnam.

La nostra victòria també es va convertir en la victòria de la frivolitat occidental sobre la transcendència comunista. La facció que es va rendir sense condicions, més enllà del teló d’acer, va haver de posar-se la careta de Mickey Mouse. Però ja ha passat força temps d’això; ara ens costa d’imaginar com és la vida sense l’escuma omnipresent de la banalitat. Però hi va haver un temps en què una part del món tenia posat greu i no tenia l’obsessió pels mems adolescents i altres futilitats virals. El bloc comunista no sols va haver de fer el trànsit a una economia de mercat, també va haver de metabolitzar la happycràcia.

En aquesta civilització happy-go-lucky hem viscut fins a la irrupció de la covid-19. De sobte, però, i sense que ningú ens avisés, la omnipresència vírica ha esmicolat el nostre món. En tan sols uns mesos, ha canviat l’esperit del temps. Després de la covid-19, haurem de construir de nou els referents col·lectius sobre qui som i quines són les nostres expectatives. Tindrem, doncs, l’oportunitat de buscar segones oportunitats, allò que en l’anterior món no va poder ser. Això interpel·larà cadascú a la seva manera, segons quins i com siguin els seus temors, els seus errors en el passat i l’horitzó que vulgui concedir-se (i l’esforç i el sacrifici que estigui disposat a donar generosament). Occident haurà de renegar de la buidor que ha arrossegat les últimes dècades.

I és en aquest punt que Stanislaw Lem pot ressorgir de l’oblit i il·luminar-nos. Aquesta cuca de llum en la nit estalinista pot proporcionar-nos una guia per a la postcovid. Lem acumula molts mèrits. Va transcendir el seu present obscur i va florir. Però per seguir la seva estela, haurem d’abandonar el nostre victimisme queixós i empatitzar amb algú que va passar-ho pitjor que nosaltres. Haurem de fer un gran esforç i endinsar-nos en una novel·la que ens ho posa difícil. La seva lectura és àrida, laberíntica i sense camins aplanats i transitables. És com el temps que a partir d’ara, en l’era postcovid, haurem d’afrontar. Potser haurem de desfer el camí “alliberador” de la banalitat i tornar a una certa consistència transcendent…