Sergi Pons. Viure, una intrèpida peripècia

Mal bon pare (Amsterdam) és la tercera novel·la de Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979). Després de la prosa descarada de Mars del Carib (Edicions de 1984) i la festa permanent dels trenta anys a Dies de ratafia (Edicions de 1984), Pons Codina escriu la novel·la sobre els contratemps de la maduresa, per dir-ho d’alguna manera amable, i focalitza l’argument en un personatge inadaptat content de ser-ho. 

Pare de tres filles (Zoe, de quatre anys; l’Ariadna, set anys i la Dèlia, deu) i expert en riscos i prevenció laboral, Carles Vila empal·lideix com un llençol quan la seva dona, la Mariam, una dona amb una “indiscutible fe en la humanitat”, torna a estar embarassada i ell se n’assabenta de rebot. L’humor descordat amb què Pons Codina narra el drama del protagonista de Sant Andreu (un escenari que es repeteix en tota la trilogia de l’autor) dispara el llibre a les antípodes de propostes com Maternitat de Sheila Heti, on l’autora, que va de guru, es planteja, des d’una tribuna imaginària, els pros i els contres d’una decisió que ho canvia tot. Mal bon pare conté dissertació fonda més enllà de la picaresca d’un poca-solta. Perquè la novel·la reflexiona —i molt— sobre els límits de la llibertat personal, sobre el llegat que cal transmetre als fills, sobre les relacions de parella en ple embaràs i sobre el codi genètic moral que portem gravat a foc, sobre què no ensenyar als fills quan canviem de rol, de fills a pares, i preferim oblidar models per no patir. Però ho fa amb ritme i temperament. I una concatenació frenètica d’exemples hilarants. 

Com és l’home del segle XXI? Mal bon pare és un llibre sobre la nova masculinitat (o la paternitat a dia d’avui) descrita no des de l’estirabot sinó des d’un filtre irònic que recorda Pere Calders. Un home “modern” que entén que ser pare “es conjuga a parts iguals amb els verbs gaudir i patir” —patir és ser vulnerable i ser dependent—, que aspira a reduir les angoixes en un futur més reposat i les dolències físiques que comencen a fer la murga i que sap que l’home, en aquesta situació, té un rol secundari: “No ens necessiten per a res”. L’embaràs com a experiència que reclama empatia i comprensió des del punt de vista d’un narrador masculí que es defineix com a “presumptuós” i que narra sense filtres ni clixés: “Ara, als meus quaranta anys, m’havia fet feminista”. El que no té de madur, en Carles ho té d’observador, de pedagog i d’autèntic: coneix la psicologia humana (la de la mainada, sobretot) millor que el seu mal de panxa. Perquè a Mal bon pare hi ha dues panxes amb un abans i un després. La de la Mariam i la d’en Carles.  

Els secundaris de la novel·la són de traca: els pares d’en Carles, olotins arcaics i carlins de Déu, pàtria i rei; els pares de la Mariam, una parella desequilibrada, sense criteri i pseudomoderna de Barcelona; la pròpia Mariam, que fa de mare de les nenes i també d’en Carles, la doctora Torres i l’uròleg d’en Carles (imperdibles!) i el propi embrió (que desencadena la novel·la-riu). Aquest entorn no facilita l’equilibri del pobre narrador: “Tres filles: un registre de descendència que vorejava la temeritat en un país on només procreaven en abundància els immigrants i els seguidors de mossèn Escrivá de Balaguer”. Asserenar-les quan es barallen amb intencions homicides requereix habilitat. Cal mà esquerra, i en Carles no en té gaire: “Voleu parar, collons!”. Primitivisme eficaç. El de tota la vida. 

Mal bon pare és la història d’algú que associa la paternitat a un temps passat. Algú que necessita distanciar-se’n per recuperar la individualitat i simplificar-se l’existència. Però la vida no li permet. Davant d’aquest xoc d’interessos, en Carles es comporta com un cretí des del minut u (penja un cartell proavortament al suro de les tasques setmanals), desvarieja pel cansament i l’alcohol, i oblida que el trasbals és compartit. A partir d’aquí el conflicte de parella aflora, es cronifica. La crisi conjugal basada en el rancor desemboca en les cares llargues, el silenci i la indiferència. En Carles no avança, ans es desorienta i s’evadeix en el refugi de fa vint anys: com un fill pròdig torna al bar Mars del Carib, un antre de mala mort del barri de Sant Andreu amb uns parroquians dignes d’aplaudiment  (el Negre, el Nil Facundo, el Farinetes, l’Ulleres, etc.). 

En Carles fa autocrítica, se sent mal pare en molts moments. I mal marit. I culpable, sobretot. Però el lector l’entén i sovint empatitza amb el seu atabalament. En Carles és l’arquetip d’una generació sense recursos, la nascuda als anys 70, fills d’uns pares tocats per l’autisme emocional, i perduts en un món que no entenen i busquen mètodes de supervivència. També és un home que sent un amor incondicional cap a la seva prole. (El viatge en bus Barcelona-Olot del pare amb les tres nenes és d’aquells que es recorden. Plorareu.)

Sergi Pons Codina té un estil literari que funciona, però a Mal bon pare fa un salt qualitatiu molt flagrant. Comparteix amb Adrià Pujol, Jordi Dausà o Jordi Casals la magnífica capacitat de fotografiar el carrer, la vida de barri, i sobretot el lumpen de la societat. El seu sentit de l’humor no és frívol ni gratuït, sinó que despunta amb lucidesa, creativitat, joc, i amb la missió clara de contrapuntar la duresa de l’argument, que no deixa de ser el col·lapse de l’espècie humana davant la consciència de la dictadura del rellotge. Viure per esperar.