Rose Macaulay, una autora profètica

Las torres de Trebisonda (Editorial Minúscula, 2008, trad. Francisco Segovia), I tot això. Una comèdia profètica (Minúscula, 2021, trad. Marta Hernández i Zahara Méndez en català i Ana Belén Fletes en castellà) i El món, la meva selva (Trotalibros, 2023, trad. Mar Vidal) són les tres esplèndides novel·les de Rose Macaulay (1881-1958), Dama Comandant del Molt Excel·lent Orde de l’Imperi Britànic, que han arribat curosament traduïdes a les nostres llibreries.

75 anys tenia l’escriptora britànica quan va publicar Las torres de Trebisonda (1956). 75 anys i una conya contínua i un enginy il·limitat i una gràcia sostinguda que emergeixen sense parar en l’esperpèntica expedició a Turquia que emprenen la Laurie, la tia Dot, un camell boig i el sacerdot Chantry-Pigg amb el doble despropòsit de convertir turcs a l’anglicanisme i d’escriure un llibre per emancipar les dones turques. A cavall del camell, un camell àrab blanc que duu unes plomes d’estruç al cap i unes regnes de color escarlata, l’excèntric grup avança per Turquia i Israel acomplint el que per a Rose Macaulay era el fi principal de la vida: viatjar.

Las torres de Trebisonda, l’última obra de les quaranta-nou que va escriure l’autora, és una novel·la de viatges magnífica. I divertidíssima. No en qualsevol vaixell de tripulants s’hi pot embarcar un camell, així que el grup s’embarca en un vaixell per a animals en què més aviat no està previst que s’hi embarquin tripulants. A Turquia i a Israel tot és molt confús, hi ha turcs que diuen a tot que yok (no), espies que masteguen documents i cònsols que sostreuen els passaports als seus compatriotes. Els protagonistes, com a bons anglesos que són, no perden ocasió per pescar i per nedar allí on van, i sempre que poden desencadenen situacions rocambolesques. Al sacerdot Chantry-Pigg, de rebutjable cognom porcí, el persegueix i l’escridassa un imam, la tia Dot pren a l’atzar medicines que no sap què curen i es perd pels Balcans, el camell remuga sorollosament i pateix nostàlgies d’enamorat i la Laurie, a banda de fer parar bojos els turcs dient-los «no parlo turc» (per un error de traducció els està dient «si us plau, cridin de seguida el senyor Yorum»), ensenya a jugar a tenis a un mico, que d’entrada llança pilotes contra els oponents com si fossin cocos, però que amb una mica més d’entrenament estarà preparat per a Wimbledon.

A ‘I tot això’, Rose Macaulay es mofa de la imbecil·litat imperant i la sobreviu a còpia de perspicàcia, de vivacitat i d’un bon humor més que admirable pels temps de postguerra que corrien.

L’humor no era nou, en Rose Macaulay. L’any 1919 l’havia exhibit profusament a la novel·la distòpica I tot això. Una comèdia profètica. Aleshores Rose Macaulay tenia 38 anys i, partint de la idea que «va ser la falta de cervells el que va enfonsar Europa en la Gran Guerra» i que «si el món continuava sent tan estúpid com ho havia sigut fins aleshores» hi hauria una altra guerra, a I tot això proposa, per evitar-ho, l’obertura del Ministeri de Cervells, un ministeri que s’ocupa d’assegurar que els ximples no es casin entre si ni es reprodueixin per tal que l’estupidesa no es propagui. La ciutadania està classificada segons la seva intel·ligència en A, B o C i els que són C no estan certificats ni per casar-se ni per tenir fills. Incórrer en la falta comporta per als casos més greus penes de presó i, per als lleus, uns impostos descomunals capaços de fer destrempar els amors més apassionats o de provocar que se n’abandonin els nadons que en resulten. L’única esperança per als C és un curs de capacitació mental promogut pel govern que els ha de fer progressar.

A I tot això Rose Macaulay percep els motius que amarguen la societat ─la guerra, sens dubte, però també la tirania de la burocràcia i la coerció de les lleis, que escapcen drets individuals i s’ingereixen en la vida privada dels ciutadans─ i hi reflexiona des del sarcasme i la ridiculització, portant a l’absurd i a un caos hilarant el Ministeri de Cervells. Al Ministeri cal dur a terme la delicada tasca de redactar lleis (a les lleis no els agrada que ningú les entengui del tot) i són tantes les excepcions que s’han d’atendre ─com ara els amors promiscus dels mariners, les atribucions d’una intel·ligència errònia a una gran majoria de ciutadans o les confusions que es creen entre bebès totxos i bebès intel·ligents─ que no donen l’abast. D’altra banda, quin maleït dia se’ls va acudir la idea pèssima de formar els ciutadans? Si estan formats, els ciutadans ho qüestionen tot i no hi ha manera de manipular-los! I, al capdamunt, el ministre, ideòleg del sistema de l’amor regulat, descarrila enamorant-se perdudament i irremeiable de qui no toca.

Rose Macaulay i el plagi

L’any 1919 la distopia I tot això, la primera versió de la qual va entrebancar amb la censura (1918), va passar injustament desapercebuda, segurament perquè la supressió dels passatges censurats va afeblir l’empenta que tenia. No es torna a publicar fins 100 anys més tard, l’any 2019, quan Handheld Press la reedita tal com Macaulay l’havia concebut originàriament. En la introducció d’aquesta recent edició anglesa, la professora Sarah Lonsdale adverteix que els ecos huxleians que ressonen en la novel·la no són ben bé ecos, sinó similituds evidents amb Un món feliç, tant en la classificació alfabètica dels humans (de l’Alfa a l’Èpsilon en el cas d’Aldous Huxley), com en el curs de capacitació mental (en el cas de Huxley consisteix en la hipnopèdia), com també en el retrat d’un govern que ho controla i ho regula tot, relacions amoroses incloses. I tot això s’havia publicat 14 anys abans que Un món feliç (1932) i Macaulay i Huxley freqüentaven els mateixos cercles. Un llum vermell d’alerta il·lumina Un món feliç. I pampalluga.

Si Aldous Huxley es va endur més mèrit del que li corresponia i ha estat reverenciat un segle per una idea que no era del tot seva, hi ha un aspecte gens nimi que no va saber manllevar: l’humor exuberant de Rose Macaulay. La societat artificialment feliç que en Huxley oprimeix i desespera, a I tot això és un univers que espurneja ironia i diversió, habitat per personatges que malgrat tenir-ho tot en contra subverteixen les normes i troben els espais per viure intensament i feliç. Macaulay es mofa de la imbecil·litat imperant i la sobreviu a còpia de perspicàcia, de vivacitat i d’un bon humor més que admirable pels temps d’immediata postguerra que corrien.

Curiosament, en novel·les posteriors (El món, la meva selva o Las torres de Trebisonda), l’autora apunta com és d’habitual «el frau, la falsificació, el plagi, el robatori, l’ocultació i fins i tot la destrucció de documents per obtenir la glòria», denuncia que el món literari «és ple d’immoralitat» i que «sembla que els escriptors sempre tenen les mateixes idees al mateix temps», i reclama que «quan el teu llibre surt abans, els llibres que venen després potser et van copiar o potser no; i si ho van fer, segur que mereixen el crèdit dels lectors, que ja han oblidat qui va ser el primer d’escriure». A més, es rabeja castigant severament (i molt divertidament) un personatge per apoderar-se d’un manuscrit que no és seu i per publicar-lo com si ho fos després que l’autor vertader hagi estat devorat, allò típic que passa, per un tauró de les costes d’Esmirna. És possible que Rose Macaulay es vengés així pel cas de I tot això o qui sap si per algun altre cas o fins i tot per més d’un, caldria investigar-ho. Però per com insisteix i s’implica en la qüestió es pot concloure que el plagi o l’apropiació indeguda d’idees i de manuscrits la concernien.

El secret més ben guardat de Londres

A I tot això dos personatges que treballen en un mateix edifici viuen un idil·li amorós que remet a l’inici de la història d’amor entre Rose Macaulay i l’escriptor i lector editorial Gerald O’Donovan. En la ficció, ell és el ministre del Ministeri de Cervells i ella una secretària de la Secció d’Excepcions a qui fitxen per a una campanya propagandística. En la vida real, ella era la secretària de Gerald O’Donovan, cap de la secció italiana del Departament de Propaganda del Ministeri de Guerra. Tant en la literatura com en la realitat hi havia impediments perquè la relació tirés endavant. En la ficció, ella és intel·ligència A i ell no està certificat per casar-se; en la vida real, ell era el seu cap, estava casat i esperava el tercer fill i per a ella implicar-se en un adulteri significava, d’una banda, segons ho metaforitza, embolcallar-se d’una boira que li impedia de veure el cim de la virtut i, de l’altra, allunyar-se de l’església anglicana i negar-se a si mateixa el recer espiritual que anhelava.

Però l’amor, «la gran força» que bufa «com un huracà» i contra la qual ningú no hi pot fer res tret d’anar «a favor seu», es va endur els obstacles. Rose Macaulay i Gerald O’Donovan es van estimar i es van «omplir» d’adulteri durant més de vint anys, escrivint-se cartes i viatjant clandestinament fins que la mort d’ell els va separar. Segons Victor Gollancz, un dels editors de Rose Macaulay, la relació entre els dos era el secret més ben guardat de Londres. Ella, que opinava que les novel·les (també les de Tolstoi!) serien molt millors sense les absurdes històries d’amor que s’hi narraven, es va enamorar d’O’Donovan tan intensament «que no podia suportar-ho» i «gaudia tant del seu humor i de la seva companyia» que no se’n sabia estar. El de Macaulay i O’Donovan va ser un gran amor, fet de fortalesa, de pau i d’alegria mentre podien estar junts i viatjar, de tristesa i de turment quan els viatges arribaven a la seva fi i havien d’acomiadar-se, i de cartes i més cartes quan estaven separats. 

Quan Gerald O’Donovan va morir de càncer el 1942, Rose Macaulay va passar gairebé una dècada sense escriure cap obra de ficció. El lapse, rellevant tenint en compte que era una autora prolífica, se sol atribuir al cop que va representar per a ella que ell ja no hi fos. «Sempre havia parlat sobre les meves novel·les amb el meu company, que estimulava la meva invenció, quan va morir la meva ment semblava haver-se quedat en blanc, morta», escrivia a un bon amic seu, el pare Hamilton. Tanmateix, el 1942 Rose Macaulay no havia perdut només l’amor de la seva vida. Els atacs aeris nazis del Blitz a Londres, que van començar el 1940 i que van destruir milions d’edificis i van produir a la ciutat un incendi encara més gran que el del 1666 (aquell que tan bé explica Samuel Pepys), van descarregar un bombardeig final la nit del 10 a l’11 de maig del 1941. Aquella nit una bomba va caure al pis de Rose Macaulay (un tercer, al centre de Londres) i el va enrunar i el va calcinar, i va deixar l’autora «sense llibres, sense casa, sense res, tret dels meus ulls per plorar».

En els dies posteriors al bombardeig, Rose Macaulay, juntament amb els seus veïns, remena les runes fumejants i hi troba pàgines a mig cremar dels que havien estat els seus llibres. La gran quantitat de notes que havia pres en els viatges i els manuscrits que tenia embastats i que li havien costat anys de feina també van ser reduïts a cendres. En un article colpidor publicat a The Spectator el mateix 1941, l’autora admet que no es veu amb cor de reescriure la feinada feta i que més val oblidar tot el que s’ha tornat cendra. A part dels llibres i dels manuscrits, es van cremar les cartes d’O’Donovan, cartes que busca desesperadament entre les runes i les plora amb un commovedor desconsol en no trobar-les al tristíssim relat Miss Anstruther’s Letters. La protagonista s’enfila a les runes mig en flames del seu pis bombardejat i, apressada pels equips de rescat, prova inútilment de salvar-hi allò de més valuós per a ella: les cartes de l’amant que acaba de morir, l’única memòria dels seus viatges secrets a França i a Itàlia i dels mots intercanviats al llarg de vint-i-dos anys d’amor intens compartit i correspost.

S’entenen doblement, doncs, els anys sense escriptura.

Viure i escriure després de la segona guerra

Tal com havia vaticinat repetidament a I tot això, n’hi va haver una altra, de guerra, i una de duríssima que va irrompre «com un ramat de bèsties salvatges» trepitjant tot el que era civilitzat. Rose Macaulay, del parer que «no es pot escriure per sempre sobre la vida en temps de guerra», als seus 69 anys trenca el llarg silenci amb El món, la meva selva (1950), una novel·la punyent, considerada una de les millors de l’autora, que reflexiona sobre la destrucció física i moral que la guerra ha comportat i sobre la fragilitat del món que hereten les noves generacions.

La barbàrie de «tres anys llargs i increïbles» de conflicte bèl·lic ha acostumat la gent a la desconfiança, a la corrupció, al vandalisme, al robatori i a la mentida. Els que l’han sobreviscut, malgrat l’amargor i l’apatia que els acompanya, es consolen amb els plaers de la vida. Si van rebre una bona educació abans que esclatés el conflicte, s’hi podran aferrar i recuperaran els valors i els ideals perduts (Macaulay insisteix de nou en la importància de l’educació); però els més joves, aquells a qui la guerra ha enxampat en una edat tendra, s’han educat segons una moral capgirada, mentir i robar ha esdevingut per a ells «la manera correcta d’actuar» i «han adquirit el crim com a norma».

Ara esperem amb ànsia la traducció de ‘Crewe train‘, una comèdia situada en part a Andorra que properament publicarà Trotalibros.

És el cas de la Barbary, una noia de disset anys, que després de créixer convivint amb els maquis a Cotlliure, fugint, amagant-se, fent sabotatges i conspirant, no concep que es pugui viure d’una manera més civilitzada. Quan l’envien a Londres, els carrers que encara estan pavimentats i els edificis que s’han conservat sencers li semblen irreals i refusa la vida sòlida (una llar, una família) que se li ofereix. Tampoc no és capaç d’adaptar-se ni de gaudir de la pau i la bellesa del món vacacional i familiar d’Arshaig, a les Highlands escoceses. La Barbary prefereix vagarejar per la intempèrie de la Londres devastada, buscant amagatalls i botins entre les runes i adoptant com a llar un edifici sense totes les parets i amb escales que s’enfilen cap al buit. De la generació que l’ha precedit, la Barbary n’ha heretat devastació i és només a partir de desferres que ella pot construir la seva vida, el seu futur.

A El món, la meva selva Rose Macaulay, viatgera empedreïda, també fa que els espais siguin protagonistes: la marina de Cotlliure, propícia per al descans i per refer-se de les pèrdues; els paratges de pesca i de pastura de les Highlands, lliures de l’empremta traumàtica de la guerra, i Londres, Londres impressionantment ben descrita, sense lament ni pessimisme, la Londres que havia estat, la que era, la que algun dia tornaria a ser. Les runes, intersecció del passat i del present, són símbol de la destrucció, però també de la vida que malda per créixer en les escletxes: «densos sotaboscos de matolls i esbarzers», «arbustos silvestres que sorgeixen de les runes», fonoll, didalera, ortigues i flors envoltades d’insectes brunzint. I així expliquen que va ser. La vegetació va conquerir les zones bombardejades i les va omplir de verdor. En especial hi va créixer el cameneri o llorer de Sant Antoni, una planta oportunista que brota en terra cremada i que va guarnir de flors liles i roses la ciutat destruïda.

Ara esperem amb ànsia la traducció de Crewe train, una comèdia situada en part a Andorra (!), que properament publicarà Trotalibros. I que no s’aturin les màquines. Volem més Rose Macaulay.