Ray Bradbury: estrany i familiar

Aquest 22 d’agost se celebra el centenari del naixement del nord-americà Ray Bradbury (1920- 2012), un escriptor excel·lent que, com proposa Inés Macpherson, recordava el futur i imaginava el passat. Macpherson acaba de presentar el recull Paper Cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury, un llibre-homenatge que recorda la figura del caporal de la ciència-ficció tot i imaginant històries que són una forma d’observar el futur, la tecnologia, l’espai, la mort, la literatura i la nostàlgia. Deu relats imaginats, somniats i escrits per Silvia Broome, Salvador Macip, Ramon Mas, Pep Prieto, Víctor García Tur o la mateixa Inés, entre d’altres. Un projecte del segell Apostroph que, actualment, està en vies de Crowdfunding per aconseguir fer-se una realitat amb coberta vermella.

L’editorial Proa, per la seva banda, acaba de publicar una nova traducció de la distòpia (?) més celebrada de la història: Fahrenheit 451, l’obra mestra queRay Bradbury va escriure al soterrani d’una biblioteca en només nou dies. Traduïda per Jaume Subirana i amb pròleg de Víctor García Tur, revivim la història de Guy Montag, un bomber del futur que en comptes d’apagar focs té la missió de cremar llibres prohibits per llei —per perillosos i nocius, els llibres són “aigua tèrbola”—. La reflexió de Bradbury sobre l’estupidesa d’una societatbuida, somatitzada per l’oci,i el cinisme dels governants que temen el contagi de les idees és tan actual que, com a bon clàssic, el llibre es reactualitza a cada instant, a cada cagada política, a cada fake new, a cada programa de televisió, a cada selfie vora un penya-segat. Llegir Fahrenheit 451 és oblidar-nos que estem en el futur. En realitat, se’ns menja el drama humà que hi sobresurt en un primeríssim pla.

Al pròleg, Víctor García Tur explica una anècdota protagonitzada pel propi Bradbury (“escriptor pulp de relats fantàstics”) una nit d’insomni de l’any 1949. L’escriptor és acusat per un policia: no pot sortir a caminar. Sense entendre res i amb una sensació d’impotència descomunal, l’escriptor decideix desfogar-seen clau literària. Li surt el conte “El vianant”. Poc després —explica Víctor García Tur—, Bradbury torna a incorporar la sensació desagradable a la novel·la curta El bomber, esborrany del que seràFahrenheit 451, “un món feliç sempre que no et desviïs del lloc que tens marcat”.

La novetat de l’editorial Males Herbes ha estat traduir per primera vegada al català una antologia del llegendari recull de contes de Bradbury,L’home il·lustrat, escrit l’any 1951. La bona feina de Martí Sales permet al lector català llegir en la llengua pròpia la gran obsessió bradburiana:furgar, literàriament i des d’un punt de vista fantàstic, el contrast entre les emocions humanes i els avenços tecnològics. La tecnologia pot destruir l’home si s’utilitza sense ètica. A través d‘uns contes entrellaçats per un argumentari compartit, Bradbury crea un narrador anònim que coneix l’Home Il·lustrat, un personatge amb el cos ple de tatuatges vius que fa de disparador. Cadascuna de les imatges que formen el mosaic epitelial pren vidade nit com en una pel·lícula i desenvolupa la seva pròpia història: la por a la guerra nuclear, les invasions marcianes, la frustració o la solitud són temes tractats a L’home il·lustrat, sovint en forma d’interrogants. La temàtica escapista, amb el planeta Mart com a destinació final, funciona com a fil conductor per a algunes de les històries. Bradbury indaga en el tema de la fuga, sigui física, espacial o temporal. Al conte “L’altre peu”, per exemple, el planeta Mart ha estat colonitzat per persones afroamericanes. Què passaria si arribés un blanc de la Terra? Se’l tractaria igual que als negres de la dècada dels cinquanta?. A “Els desterrats”, Bradbury planteja, també, una pregunta: Què passaria si les grans figures de la literatura universal van directes a Mart a mesura que a la Terra van cremant els seus llibres?. “El visitant” és la història d’una malaltia rara que ha obligat la humanitat a desterrar els malalts a Mart. Un d’aquests malalts farà descobrir al personatge principal que té un do que farà felices a totes les persones que agonitzen. Però, a l’altra banda de la balança, Bradbury hi posa l’avarícia, que encara pesa més que la felicitat. La reflexió que s’apunta a “El coet” i que podria considerar-se un punt fort de la poètica bradburiana és que mentre la tecnologia avança, la pobresa continua. Només els rics van a l’espai.

Tots aquests relats van ser escrits pel poeta de la ciència-ficció a finals dels anys quaranta i començaments dels cinquanta. Els coets, els viatges espacials, els marcians tenen un punt clàssics que fa que el lector viatgi del passat al futur, una experiència estranya, reveladora i familiar a parts iguals. Ray Bradbury no és només un grandíssim escriptor de ciència-ficció. És, sobretot, un humanista capaç de tractar els seus personatges, per infames que siguin, amb sentiments i emocions. Els seus astronautes pensen, senten, enyoren la Terra o la detesten, però mai no són personatges plans. Els sentiments són el motorde leshistòries. La invasió extraterrestre simplement és el marc on el personatges donen corda a les seves passions humanes. Perquè Bradbury, el visionari, escriu des del punt de vista de l’antropòleg: potser és això el que el separa d’altres mestres del gènere com Asimov o Clarke. Bradbury deixa palesa la seva intensa preocupació pel destí de l’espècie humana i el perill d’extinció que l’amenaça. Des de la possibilitat d’una guerra nuclear fins al canvi climàtic i l’excés de contaminació. En ple segle XXI, els riscos que ell preveia s’han acomplert amb escreix com en una macabra profecia.