Curs accelerat de ceràmica

Des del mes de juny que al Museu Nacional s’hi pot veure l’exposició ‘Els colors del foc. Hamada – Artigas’, un recorregut per l’art de la ceràmica japonesa i catalana del segle XX a través de la relació personal i intercanvi d’idees de dos representants de cadascuna de les dues escenes: Hamada Shōji i Josep Llorens Artigas respectivament. Vaig anar al MNAC aquest estiu a veure-la perquè ara ja fa una mica més de mig any que vaig decidir començar a fer ceràmica i em va semblar que era una bona manera de sentir-me compromesa amb la causa. Malgrat la distància física i cultural entre Catalunya i el Japó, la mostra fa evident que tant a Artigas com a Hamada els preocupava que la producció industrial de ceràmica amenacés la qualitat artística de l’artesania. Fa bastanta por pensar que l’estètica de la tradició es perd a mesura que s’abandona la pràctica artesanal, però jo vaig estar ben bé tres mesos buscant un taller amb alguna plaça lliure a Barcelona on poder anar a fer ceràmica un cop a la setmana.

Fa anys que totes les analítiques em diuen que tinc els nivells de cortisols disparats, que això només és una manera fancy de dir que tendeixo a acumular molt estrès. Creure que la ceràmica em pot fer combatre’l segurament només em converteix en una urbanita empedreïda que ha trobat la manera de connectar amb la natura en un taller d’estètica boho chic a cinc minuts en moto de casa. Sí, és el que hi ha. I com que és més divertit viure les coses intensament, parlar de ceràmica per a mi ara suposa obrir una mena de caixa de Pandora: des d’ensenyar fotos de les meves últimes peces acabades de sortir del forn fins a explicar totes les fases d’elaboració del fang passant també per la brometa de Ghost. M’he tornat absolutament insuportable-amb-el-tema per la gent del meu entorn. 

El millor de començar un hobby d’adult és que estar aprenent alguna cosa per primera vegada a la vida reconnecta amb una etapa de la infància molt concreta on tot és molt il·lusionant. La ceràmica em va semblar un bon antídot contra l’estrès perquè requereix un procés desesperadament lent. El primer dia al taller vaig provar el torn, que sembla més fàcil del que és només perquè és gustós de veure. O com a mínim això és el que em deia a mi mateixa mirant de ser autocompassiva. Vaig voler fer una tassa i a l’hora de posar-hi una nansa la vaig fer tan gran que no és que la pugui agafar amb tota la mà, és que me la puc penjar de l’avantbraç. 

Fa temps que no em faig una analítica i no sé si tenir entre les mans un tros de fang un cop a la setmana és la manera ideal per combatre l’ansietat. També he de dir que ara mateix si penso en Patrick Swayze fotent-me enlaire la feina de dues hores de torn per a quatre moixaines sapastres és un escenari que m’enerva profundament. Però és la manera que he trobat de deixar de mirar una pantalla durant dues hores seguides i també és una via divertidíssima de sentir que creo amb les mans i no amb la ment, com acostumo a fer a la feina. Artigas i Hamada respirarien tranquils veient que, com jo, hi ha un exèrcit d’atabalats que han col·lapsat els tallers de terrisseria de la ciutat. I potser no podem dir que estiguem preservant l’artesania però sí que ens haurem salvat una mica a nosaltres mateixos.