Qui és el monstre?

Diu Albert Sánchez Piñol que El monstre de Santa Helena havia de ser un conte i que quan es va posar a escriure es va adonar que la història donava per fer-ne una novel·la. Hi trobareu aquella atmosfera inquietant de faula que tenia La pell freda i alhora el bagatge que li ha reportat escriure una obra de gènere històric com Victus. El resultat és una suma que multiplica, una novel·la d’aventures que explora els límits de l’humà.

Vint anys després de La pell freda, Sánchez Piñol torna a portar-nos a una illa inhòspita de l’Atlàntic Sud poblada per monstres, escenari d’un triangle amorós d’una gran càrrega destructiva. Si a la primera novel·la ens parlava de la gestió de l’alteritat en un illot innominat, El monstre de Santa Helena és un relat plenament inscrit en la història europea, que ens transporta a la primavera de 1819 a l’illa de Santa Helena durant la reclusió de Napoleó. Sánchez Piñol hi desplega una dialèctica entre tres personatges històrics arquetípics que representen el Poder, la Cultura i l’Amor, encarnats respectivament per Bonaparte, Chateaubriand i Delphine Sabran, amant de l’escriptor i narradora d’una novel·la inclassificable en què la irrupció del fantàstic trastocarà les regles i les fronteres de qualsevol gènere per convertir-la en una faula universal. 

Per què Napoleó? Sánchez Piñol s’hi acosta perquè era “un personatge detestable i alhora fascinant. Un home políticament barroer, sense habilitats diplomàtiques, però d’una gran genialitat militar. Això sí, un geni inútil que va arrasar Europa carregant-se tots els valors de la Revolució Francesa. És la representació viva del mal”, diu Sánchez Piñol. “La humanitat el tanca perquè no el pots matar mai del tot, el mal. Napoleó és un d’aquells personatges que la gent veu viu després de morts, com Elvis Presley o Hitler. Elvis és la música, Hitler és el mal. Hi ha arquetips que no moren mai” sosté Sánchez Piñol, que ha agafat aquest poder incontrolable que era Napoleó per deixar-lo campar lliure una estona. 

“La novel·la és, de fet, el dietari de la Delphine, que és la narradora, i el principi rector de tot”, diu Sánchez Piñol. “Acaba sent el personatge més lúcid de la història i al final té una actuació decisiva. Va ser una dona injustament eclipsada per la companyia masculina, i de fet tenia molt més caràcter que alguns escriptorets que acollia al seu cenacle. Va tenir amants molt interessants, però la més interessant era ella”, diu l’autor.

L’illa de Santa Helena narra el viatge de Chateaubriand i la seva amant a l’illa on Napoleó viu custodiat pel l’exèrcit britànic després de la derrota a Waterloo.  El motiu del viatge és gairebé una juguesca entre la parella. Delphine diu que vol posar a prova els límits d’aquesta virtut superior a la qual ha dedicat la seva vida: l’Amor humà.

Chateaubriand, autor d’El geni del Cristianisme, representa els valors de la contrarevolució i ha mantingut tota la vida una relació antagonista amb Napoleó. I el seu viatge a l’illa de Santa Helena és una manera de rendir comptes però també de ficar-se a la boca del llop. “La pregunta és si Chateaubriand serà capaç d’imposar-se retòricament a Napoleó per conservar el seu amor”, diu Sánchez Piñol. El gran escriptor francès no pot amagar els seus dubtes quan ja estan embarcats i s’acosten a l’illa: “Estimada meva: cada cop som més a prop de Bonaparte, i d’aquesta justa d’amor que heu organitzat, però encara no me n’heu organitzat les normes. Què se suposa, que he de derrotar Bonaparte amb el cap o els punys? He d’impedir que ell caigui en els vostres braços, o vós en els seus?”. La resposta de Delphine és del tot ambigua i deixa Chateubriand davant del repte de reconquerir-la com un trofeu davant el magnetisme de Napoleó. L’escriptor arriba a la conclusió que “en la guerra tot s’hi val, i en l’amor encara més”. I no trigarà a comprovar-ho.

“A l’amor i a la guerra no hi ha regles”, dirà Napoleó a Chateaubriand uns dies més tard per quedar-se sol amb Delphine Sabran, just abans de fer-lo fora de Longwood, el casalot fortalesa on l’emperador viu empresonat sota jurisdicció britànica, i que està comandat per Hudson Lowe i Basil Jackson, dos personatges històrics que Sánchez Piñol desplega a la màxima potència.

Sánchez Piñol exposa clarament què passa quan els seus tres protagonistes s’encaren: “El poder expulsa la cultura i viola la bellesa”. És el primer gir narratiu d’un relat d’atmosfera gòtica que sí que compleix amb exactitud les regles d’intriga que l’autor dibuixava a Les estructures elementals de la narrativa (La Campana). L’autor ens reserva encara una sorpresa més inquietant al mig de la novel·la que alterarà novament l’equilibri entre els tres personatges i ens reptarà a decidir quin és l’autèntic monstre que habita l’illa.

Si ja fes dos anys de la publicació d’aquesta novel·la, en parlaria d’una altra manera, però ara m’estaré d’avançar detalls que malbaratarien l’enjòlit del lector. Sense aixafar la guitarra us diré que El monstre de Santa Helena és una novel·la històrica violada per una novel·la fantàstica, perquè a partir de cert moment, el gir que ens proposa Sánchez Piñol altera totes les assumpcions que ens havíem pogut fer, tant sobre els personatges com sobre el desenllaç més plausible d’una història que ja no pots deixar de llegir. Una de les millors novel·les d’aquest Sant Jordi.