Quan els anarquistes batejaven pels carrers

Sol passar que els revolucionaris se senten tan forts i convençuts que fins i tot es veuen amb cor de trastocar el temps i l’espai. En un moment o en un altre, ataquen el mapa i refan el calendari i, fet i fet, és igual el III Año Triumfal franquista que el Brumari jacobí o el Leningrad soviètic. Són maneres de fer-se notar, perquè tot nou règim aspira a marcar una fita que assenyali l’abans i el després, i començar de nou i encetar una nova pàgina.

Pel que fa a l’espai, ara és oportú recordar els decrets publicats al Diari Oficial a partir de l’1 de gener de 1937 en els quals s’aprova el canvi de nom de diverses poblacions catalanes. A molts dels sants i santes de la toponímia els va tocar el rebre. Sant Esteve de Palautordera va ser Vallflorida. Santa Coloma de Cervelló, Pinedes de Llobregat. Sant Celoni, Baix Montseny. Sant Andreu de la Barca, Aigüestoses de Llobregat. Sant Mori, El Puig. Sant Susanna, Montagut de Mar. Sant Pere Pescador, Empori. Sant Fost de Capsentelles, Alba del Vallès, i Sant Climent de Llobregat, el Cirerer de Llobregat, per dir-ne només alguns. També era qüestió de treure’s de sobre la crosta monàrquica, i així Molins de Rei va esdevenir Molins de Llobregat. Altres ajuntaments varen aprofitar l’ocasió per desempallegar-se de vés a saber què: Toses, que passà a ser Tosses de la Muntanya. Font-rubí, Guardiola del Penedès, i La Pobla de la Granadella, Bellaguarda.

El nomenclàtor de carrers i places de les ciutats també va ser capgirat. A Barcelona, el carrer del Carme, Kropotkin. Santa Anna, Màrtirs de Montjuïc. També hi hagué un carrer per a Santiago Salvador, el de les bombes del Liceu. Igual que la infàmia, la ximpleria és universal. A Madrid, el darrer tram del carrer Major se’l va retolar amb el nom de Mateo Morral, el que va atemptar contra Alfons XIII. L’agost de 1937, Manuel Azaña sobre la moixinganga dels canvis de noms. “Una de las primeras cosas que hace en nuestro país cualquier movimiento político es cambiar los nombres de las calles. Inocente manía, que parece responder a la ilusión de borrar el pasado hasta en sus vestigios más anodinos y apoderarse del presente y del mañana. En el fondo, es una muestra del subjetivismo español, que se traduce en indiferencia, desamor o desprecio hacia el carácter impersonal de las cosas. Madrid, administrado casi siempre por forasteros y analfabetos, ha dado sobre el particular ejemplos de muy mal gusto, y no ahora, sino desde hace mucho tiempo. Sobre todo, cuando le sobrevienen a un concejal ataques agudos de cursilería, y encuentra poco distinguido, impropio de una gran ciudad, que ciertas calles se llamen del Lobo, o de la Gorguera, o el Soldado, o ¡Válgame Dios! (…) Ahora, con motivo de la guerra y la revolución, se han visto ocurrencias divertidas, dentro del afán de rebautizar las calles. La de Alcalá-Zamora, antes Alfonso XII, en Madrid, se llama ‘de la Reforma Agraria’. En Valencia ha aparecido una ‘Plaza de los Derechos del Niño’. Y en la antigua de la Lealtad, después Antonio Maura, también de Madrid, se llama ‘calle de las Milicias de Retaguardia de las Juventudes Socialistas’. Concisión telegráfica”.

Tot plegat era un deliri, uns encenalls a la flamarada del moment, quan les normes semblaven abolides i el passat ignorat. Foc nou, es deia, i és així que el poble Sidamon “nom que fa ben clar el suggeriment d’aquí d’amunt perfectament adequat al camí rost que ja s’acaba abans d’arribar a Lleida”, el Comitè e va canviar per Olèstria. I Sant Fruitós de Bages va convertir-se en Riudor de Bages, sense parar esment que el nom no era gens apropiat: riu d’Or és una riera pudent. I per acabar amb els topònims, Sant Joan de les Abadesses. El nom que va quedar va ser Puig Alt del Ter. Entremig, una història, o una llegenda, que explica John Langdon-Davies: “primer van treure, és clar, el sant i, després, Abadesses encara sonava religiós; així que quedà Joan; una temporada l’anomenaren Joan de les Dones. Després ho canviaren; decidiren –més aviat ho decidí el Comitè—que se n’hauria de dir Don Juan Tenorio, un nom que, la veritat, no és pas gaire català. El cas és que acabaren posant-li Puig Alt de Ter. És possible que sigui una història apòcrifa però, això sí, molt reveladora de tot el que passava pel cap dels anarquistes”.

Joan de Déu Domènech: La batalla de l’ou. De quan passàvem gana (1936-1939) pàg. 209-211.