Quan Alexandre de Riquer era noi

En la perspectiva de la commemoració aquest any 2020 de la mort de l’anomenat «príncep del Modernisme», Alexandre de Riquer i Ynglada (Calaf, 3 de maig de 1856 – Palma de Mallorca, 13 de novembre de 1920), el març de 2019 la manresana Edicions de L’Albí va publicar Quan jo era noi en l’edició de Josep Maria Solà, que ha escrit una acurada introducció d’aquesta preciosa obra d’Alexandre de Riquer publicada dos anys abans de la celebrada Crisantemes (1899).

L’any 1897 Alexandre de Riquer tenia 41 anys. Nel mezzo del cammin, doncs, i amb la seva esposa Dolors Palau ja molt malalta i a la qual dedica el llibre juntament a la seva mare, Elisea Ynglada, Riquer va escriure aquest llibre que aplega quinze narracions curtes de signe autobiogràfic, a més d’un pròleg i un epíleg i que va titular Quan jo era noy. Publicat a L’Avenç, el llibre contenia, com l’edició actual que els reprodueix, 48 dibuixos en blanc i negre realitzats per ell mateix seguint «el concepte romàntic i wagnerià d’artista total», com escriu Josep Maria Solà al text introductori.

A Quan jo era noi, Alexandre de Riquer, l’home adult i ja amb una carrera artística reeixida i de nivell, hi escriu episodis viscuts intensament pel noi que va ser, «un bordegàs de fora salvatget i pocavergonya», quan amb la família vivia a Can Bassols, la immensa casa pairal «que encara es recordava de quan havia estat castell» que tenien els Riquer al terme de Castellfollit de Riubregós, a uns deu quilòmetres de Calaf. En les quinze narracions Alexandre de Riquer hi manifesta una noiesa que per a res no s’havia neulit, ans al contrari, aquest esperit auroral és la font de tota creativitat que en l’artista Riquer es va mantenir ferma fins als seus últims dies a Mallorca.

Les narracions de Quan jo era noi, a més de revelar un escriptor notable, amb estil, i amb una gran imaginació poètica sense deixar de mostrar també molt viva una escriptura naturalista, descriptiva, expressen una gran valentia personal: una sinceritat fora mida a l’hora d’escriure i l’expressió transparent d’un sistema de valors humans que, a dir de Solà, «sembla perdut per sempre, i una ingenuïtat salvatge que l’acostaria a la llibertat absoluta, i que només em veuria amb cor d’explicar recorrent als inicis utòpics de l’anarquisme». En efecte, només cal llegir la novel·la La indomable, de Frederica Montseny, on s’observa un esperit semblant.

Vet aquí el que fa tan modernes, tan actuals, les narracions que integren Quan jo era noi, una mostra de la literatura del «jo» sense cap més màscara que la forçosa del llenguatge. Posats a escriure de cara a un mateix i de cara als altres pels quals es té respecte i, per tant, no s’hi val a engalipar (quan no és exhibició l’escriptura autobiogràfica o és fruit de la recerca d’un mateix o és testimonial), cal despullar l’ànima, mostrar la seva innocència fins i tot quan hi sura aquell nivell instintiu, primari, que en el cas de Riquer li fa cometre alguna barbaritat típica dels nois d’aquella època, com ara tirar pedres a una oreneta. Així s’escriu Alexandre de Riquer en la narració precisament titulada L’oreneta: «Carabrut, esborrifat de cabells, atrevit, indomable, semblava mentida que jo tingués una engruna de bondat, i, amb tot, un fet que recordo em fa creure que el cor sabia batre a temps, causant fondes impressions que no havien d’esborrar-se mai més de ma memòria».

Trenta anys després d’aquell fet que el va commocionar fins al punt que mai més no se li va esborrar dels registres més profunds del seu ésser, Alexandre de Riquer va narrar el gran penediment que va experimentar després d’haver malferit l’oreneta, com va esforçar-se inútilment per tornar-la a la vida, i com aquella mort l’havia fet plorar amb veritables llàgrimes de dolor. No es pot descriure millor la nuesa d’una ànima el cor de la qual batega a temps de no deshumanitzar-se, a temps de plorar la mort d’un ésser viu i innocent, a temps de ser alhora un noi i l’home fet i dret sensible al dolor, al valor de la vida, a la respiració de la natura. Sempre avançat al seu temps, ecologista avant la lettre, en els records d’infantesa i adolescència d’Alexandre de Riquer hi trobem un home contemporani de la nostra sensibilitat envers la cura de la terra, trobem el prototip del futur ésser humà cívic i respectuós amb el medi ambient.