Plantar cara als monstres amb Akwaeke Emezi

Indòmita, el segell juvenil de Raig Verd, després de començar la seua singladura amb la publicació en català d’El castell ambulant, ens porta Mascota, novel·la juvenil publicada als EUA el 2019 per Akwaeke Emezi, autora d’origen nigerià que va sacsar l’escena literària amb la seua primera novel·la, Freshwater, publicada el 2018. Mascota, la seua segona novel·la, ha estat aclamada per la crítica als EUA, i ara podem llegir-la en català, amb la traducció impecable d’Octavi Gil i la il·lustració d’Elisa Ancori. Després de llegir-la, hom pot entendre els reconeixements obtinguts i no és desgavellat pensar que puga esdevenir un dels clàssics de la literatura juvenil contemporània, i no només perquè la història està perfectament construïda i el seu estil és delicat i preciós, sinó perquè el seu missatge i els valors de fons són molt necessaris. Si com a adults ja és difícil enfrontar-se als monstres de la nostra societat, com ho porten els xiquets i les xiquetes? Som conscients dels perills i dels abusos que pateixen els nostres menuts? Com podem veure l’inadvertit i actuar?

La història succeeix a Lucille, una comunitat on no hi ha monstres, o això es creu. Per monstre no hem d’entendre criatures terrorífiques que viuen als somnis, o al nostre armari, sinó tota aquella persona que exerceix la violència, la tirania i l’abús contra els altres, com els bilionaris explotadors, els policies assassins o els governants que els van arrabassar l’atenció mèdica. A Lucille, però, els àngels van portar a terme una revolució i van erradicar els monstres, tancant-los a centres de rehabilitació, i van impulsar una societat utòpica sense maldat, sense violència, sense monstres. Emezi no cau en simplismes maniqueus, i la Jam, la jove protagonista de la història, ha de digerir el fet que els àngels no són innocents, que la revolució els va exigir fer coses difícils i reprovables, que els àngels de la revolució poden convertir-se en monstres, que, en certa manera, els autèntics àngels tenen també part de monstruositat. Sens dubte, pensaments inquietants per a una xiqueta que ha crescut creient que vivia en un món sense monstres, protegida per àngels immaculats.

La il·lusió d’aquest món perfecte sense monstres es trenca amb l’aparició de la Mascota, una criatura tan horripilant com afable que surt d’un llenç pintat per la mare de la Jam i diu haver vingut per caçar un monstre. Però a Lucille no hi ha monstres, o això diuen els adults als xiquets. La jove protagonista haurà de qüestionar-se eixa creença, el món idíl·lic que els pares volen per als fills, i portar a terme una investigació a fi de descobrir si, efectivament, hi ha un monstre a l’entorn del seu millor amic, el Redemption. El problema rau a veure el que passa inadvertit, els monstres que hi ha entre nosaltres, camuflats, que amaguen els seus abusos sota el miratge d’una normalitat innocent. En Mascota, acompanyem la Jam i el Redemption en la seua cacera del monstre, en una aventura vibrant plena de valentia, ja que no dubten a actuar encara que els pares, encegats pels mites d’un món sense monstres, no els creuen i no hi posen remei. Potser és responsabilitat dels adults advertir els monstres i els abusos que aquests cometen, però no es pot obviar que els xiquets i xiquetes en el seu dia a dia, a l’escola, a l’institut, als seus espais quotidians, malauradament, es trobem amb monstres, males persones que abusen d’ells o d’altres, que fan assetjament, que maltracten, i una obra com Mascota esdevé vital per aprendre a veure l’inadvertit, detectar els monstres i aturar-ne els abusos.

Lucille és un món pseudoutòpic, on el fet que el Redetemption tinga tres pares i un d’ells siga no binari o que la Jam siga una noia transgènere no són subratllats, perquè el que realment importa és punxar els mites del «tot va bé», visibilitzar-ne els abusos camuflats, aturar-los i fer justícia. Així, Mascota és un llibre imprescindible, perquè, a més de ser un plaer llegir-lo, dona eines als joves lectors per fer front als monstres.