Passi, passi, senyor Florentino, que veurà el piset

Les persones malaltes no importen, no existeixen. Les persones amb diversitats funcionals no importen, no existeixen. Les criatures no importen, no existeixen. Les persones velles no importen, no existeixen. I les feines per tenir cura de totes aquestes persones no importen, no existeixen. Tot el que ens fa dèbils, limitades, dependents i, en definitiva, persones, ni importa ni existeix.

O potser sí? Ja fa dècades que els feminismes van posar les feines de cura sobre la taula. Per dir que existeixen. Per dir que les fem les dones. Per dir que són les feines que ens fan persona. Per dir que el sistema —tot el sistema— funciona gràcies a aquestes feines invisibles que fan sostenible la vida. El 8 de març de 2018, milions de dones vam sortir al carrer amb una vaga inèdita que pretenia aturar-ho tot: les feines productives i… les reproductives. I un any després ho vam tornar a fer. I esperàvem que els nostres governs ho entenguessin, que reconeguessin i es responsabilitzessin, com fem nosaltres, de la dimensió més fràgil de les persones, de totes les persones.

I el que ens trobem aquest juny és el “Projecte de llei de contractes de serveis a les persones” que, entre cortina de fum i cortina de fum, ja ha entrat a tràmit al Parlament i que implica llançar a les dinàmiques del mercat totes aquelles feines relacionades amb les malalties, la vellesa, l’educació i l’atenció cap els col·lectius més fràgils i vulnerables. El projecte de llei és una obra mestra del cinisme polític: un text obscè que descriu fil per randa com desmuntar els últims vestigis de l’estat del benestar esquarterant en trossets licitables totes les feines —serveis i préstecs, en el text— possibles, tot arrencant-les de la gestió pública directa per lliurar-les a les millors propostes tècniques i econòmiques. De marges de benefici i rendibilitat, precarització laboral de docents, monitores, metges, vetlladores o enfermeres, o privatització de serveis bàsics no se’n fa menció explícita, al text. Tot ell esdevé un eufemisme magistral —en 38 articles— de la mercantilització de la vida.

Fa un temps, a propòsit precisament de la maniobra d’externalització del temps de migdia a les escoles públiques, ens dirigíem amb aquestes paraules als nostre conseller de torn: “Sabem, honorable senyor Bargalló, que les megafundacions de lleure i les filials de constructores Florentino Pérez style l’estan mirant amb ulls de dòlar i saliva de llop. Però oi que no els lliurarà el temps de migdia dels nostres nens i nenes, honorable senyor Bargalló? Oi que no ho farà?”. I resulta que el Decret de Menjadors es va aturar. I pensàvem que el nostre honorable senyor conseller havia recapacitat, que havia tingut una epifànica caiguda del cavall, i s’havia adonat que el temps de migdia, el més preciós i fràgil de l’horari escolar, havia de ser de titularitat, responsabilitat i gestió directa del Departament d’Educació. Van passar uns mesos i resulta que no era ben bé això. Resulta que se n’estava preparant una de més grossa. Una de molt més grossa. Resulta que amb el “Projecte de llei de contractes de serveis a les persones” no només li servíem en safata a les empreses el codi “55524000-9 Serveis de subministrament de menjars per a escoles“, sinó que totes les feines de cura imaginables i per imaginar estaven destinades a passar al gran mercat de l’externalització. La resposta del govern als nostres precs no ha estat, doncs, la de posar la vida al centre. La resposta ha estat “—Passi passi, senyor Florentino, que veurà el piset.” I, estigueu ben atentes, perquè si el projecte de llei no es tira enrere, a finals de juny tindrem tot el teixit empresarial del tercer sector dins de casa.

 *  *  *

Petita nota afegida: cap directiva europea obliga a externalitzar via contractació pública els serveis a les persones ja que, pel fet que no es consideren mercaderies i que es presten i es conceben des de la proximitat, la Unió Europea deixa un gran marge als Estats membres per escollir formes no contractuals per prestar aquests serveis. Aquestes formes van des de la prestació directa per part de l’administració pública fins als convenis i concerts per evitar que el benefici econòmic acabi condicionant la qualitat d’aquests serveis ja que la pròpia Unió Europea entén que els serveis a les persones tenen per objectiu garantir drets fonamentals i cada Estat escull com ho vol fer. De fet, el propi concepte de serveis canvia de país a país i, mentre a Catalunya, des del Govern, s’ha estipulat el parlar de “servei educatiu” (amb totes les derives mercantilistes que això pot tenir) hi ha molts països on l’educació continua considerant-se un “dret” i només és de titularitat i prestació directa pública, com és el cas de Finlàndia i Eslovènia. Per la seva part, la llei de contractació pública estatal no està dirigida a establir nous objectes de regulació sinó a controlar els mecanismes de les contractacions. Així doncs, és la Generalitat de Catalunya i l’administració autonòmica la que ha decidit sense cap obligació regular la licitació d’una cosa que ni l’Estat espanyol ni Europa obliguen a licitar. Catalunya, novament, esdevé pionera en tractar com a mercaderia el que abans eren drets i una responsabilitat directa del Govern.

Si voleu conèixer la resta de feines de cura codificades i posades al mercat podeu consultar aquest