“Al temps de migdia és quan sempre passa tot. El joc violent, les baralles, tots els conflictes… és un autèntic campi qui pugui. Les monitores no donen l’abast, i són poques, i amb sous miserables, i és clar, no tenen tanta experiència com les mestres i, ja se sap, vigilar tanta canalla… Saps que hi ha nens que no es queden a dinar perquè no poden atendre’ls?“.
Els mites sobre el temps de migdia a les escoles són gairebé un gènere en si mateix. Sembla que tot, tot, passi sempre al temps de migdia i, sorprenentment, al Departament d’Ensenyament no se’n parla, de temps de migdia. Es parla de menjadors. Concretament de Decret de Menjadors. Simptomàtic, oi? De fet, aquests dies Josep Bargalló està capficat en treure un nou Decret de Menjadors: el decret que s’ha fet cèlebre per “retornar” a la Generalitat el servei de menjadors de les escoles públiques perquè així la Generalitat pugui re-externalitzar-lo tot adjudicant-lo, a través de licitació, al millor voltor, ai perdó!, volia dir postor.
I, ara que encara hi som a temps, potser seria bo de donar unes quantes idees al nostre conseller.
La primera, honorable senyor Bargalló, és que abandoni el concepte de menjador i l’ampliï a temps de migdia, és a dir, a un dels temps educatius més preciosos i increïbles dels que disposen els nostres nens i nenes. Per què? Perquè el temps de migdia és una oportunitat única de donar visibilitat, valor i sentit pedagògic a les feines de cura no productives: alimentar-se, parar i desparar la taula, servir el menjar, cuidar les relacions entre petits i grans… (d’això els feminismes i la coeducació li podran il·luminar un munt, honorable senyor, si és que encara no està al cas de la qüestió). I també perquè el temps de migdia és un espai excepcional de socialització informal on treballar a fons i donar valor educatiu al conflicte, a la seva resolució i a la importància crucial que té en l’aprenentatge global de la nostra canalla. I alhora perquè el temps de migdia, no ho oblidem, és temps d’esbarjo, un temps que transita meravellosament del joc a l’avorriment i de l’avorriment al joc tot ensenyant als nostres infants a autogestionar el seu temps lliure a través de la imaginació i la creativitat. I finalment perquè, si encara creu en l’escola pública com una institució que garanteixi la igualtat social i d’oportunitats, el temps de migdia és aquell espai que assegura un àpat diari i una nutrició saludable a tots els nens i nenes d’infantil i de primària (als de secundària, no ho oblidem, ja no). Això és, honorable senyor Bargalló, el temps de migdia.
La segona idea que voldríem donar-li, ara que està capficat en el Decret de Menjadors, és que, atesa la importància educativa cabdal del temps de migdia, ¿no seria bo que la Generalitat de Catalunya se’n fes càrrec directament, sense re-externalitzacions? Si l’educació és un dels pilars fonamentals d’un país i el temps de migdia un dels temps educatius més excepcionals que hi ha, ¿no hauria de ser de titularitat, responsabilitat i gestió directa del Departament d’Ensenyament? ¿Vol dir que, en lloc d’adjudicar-lo a megafundacions de lleure i a les grans filials de constructores Florentino Pérez style, el més adient no seria que el Departament liderés i executés directament —sense intermediaris— un projecte transformador i profund que treballi colze a colze amb ampes i claustres i comptés amb un funcionariat reconegut i especialitzat?
I en darrer lloc, honorable senyor Bargalló, ja sap que amb paraules i bones intencions no anem enlloc. La tercera idea és, per tant, ben senzilla: caldrien diners. Diners, no retallades. Diners per garantir les condicions laborals de les educadores i les cuineres de temps de migdia. Diners per assegurar ràtios raonables entre educadores i alumnat. Diners per assegurar la formació permanent de les educadores en resolució de conflictes. Diners per garantir la presència de professionals d’educació especial durant el temps de migdia. Diners per garantir menjar de qualitat i de proximitat per a tothom. Diners, en definitiva, per executar les polítiques sense que es quedin, com està passant amb el Decret d’Inclusió, en paraules buides.
I és que parlem de 400.000 nens i nenes i de dues hores i mitja diàries de temps educatiu no lectiu, honorable senyor Bargalló. O dit en llenguatge Decret de Menjadors: de 400.000 menús diaris i 422 milions d’euros en joc. 422 milions d’euros per curs que paguem sobretot les famílies, perquè allò de la gratuïtat i universalitat de l’educació ens queda encara una mica lluny… Sabem, honorable senyor Bargalló, que les megafundacions de lleure i les filials de constructores Florentino Pérez style l’estan mirant amb ulls de dòlar i saliva de llop. Però oi que no els lliurarà el temps de migdia dels nostres nens i nenes, honorable senyor Bargalló? Oi que no ho farà?