Els pròlegs de Vicenç Pagès Jordà

Veig els resultats de l’últim informe PISA alhora que llegeixo els pròlegs que va deixar en Vicenç Pagès Jordà a dos reculls de contes: el d’Anton Txékhov (Contes escollits) i el d’EM Forster (L’Altre Regne), els dos publicats a Proa aquest 2023. L’informe deixa molt malament el país, per sota d’altres països dels anomenats «desenvolupats», i sobretot en els índexs de comprensió lectora dels alumnes de secundària; la puntuació ve a dir que és com si tothom estigués un curs sencer per sota del que li caldria. La gràfica fa pena, amb la seva línia descendent, un perfil de cop de destral fatídic encara més accentuat que el del conjunt d’Espanya. Llegim malament, i ben poc (i jo, per part meva, no em penso llegir aquest informe). Estem per sota del que ens caldria, sempre i en tot, en aquest país. Nació sense estat, d’egoistes sense ego, de discursos que no signifiquen res, de fingiments i simulacres.

Tot plegat fa un cert tuf catastròfic, que se suma al proverbial «malestar en la cultura» catalana el qual, personalment, percebo des que vaig treure el nas en aquest negociat. Es parla poc català i els llibres es venen en comptagotes. Vaig a veure «teatre català» i els actors només diuen «joder» i «a saco». Hisenda m’envia multes i requeriments a casa —dec 800 euros, al·leguen—; i paro la lectura de Txèkhov/Pagès/Forster per dictar-li a la funcionària de correus el meu DNI en castellà perquè, tot i que parla català —me’l xampurreja—, diu que no s’ha après encara els números. Set, siete, vuit, ocho, etcètera. Li parlo castellà amb accent de Mèxic. Em mira malament. Que es foti.

Però pagar impostos i multes per finançar un aparell estatal que em fa rebre el menyspreu a la meva llengua a domicili… Soc optimista, però tinc fred. Tot anirà bé. Farem llibres meravellosos. No et queixis! Trobarem lectors a milers, agraïts i emocionats, eternament interessats, la llengua tindrà una revifada, la cultura salvarà el món, perquè sí, la cultura és el dipòsit del millor i més lluminós —i per triomfar has d’emetre una imatge de triomf, cap de fava. Somriu a les fotos. No semblis massa heteronormatiu. Canvia’t la muntura de les ulleres, no semblis antigot, afaita’t. No cal fer-se l’antipàtic; «caure bé» és tot el que importa. La llengua té un problema: nosaltres, els pesats que la defensem. Nosaltres, els escriptors i les nostres dèries depressives. Putes pallassos culturals (estic enllestint una altra novel·la collonuda). 

La cultura potser era una via d’accés al cor del món o de l’època; ara és un túnel estret cap a un suburbi d’amargats, gent estranya que no cobra.

Hisenda m’ha amargat el Nadal. A més, l’editorial que em va publicar una novel·leta encara no fa un any ha fet fallida i encara m’havia de pagar un terç de la bestreta (El dia de la balena). Parlo amb advocats. Bones festes. Alhora veig que han posat la novel·la entre les millors de l’any, cosa que em sorprèn —no passarà, em temo, la segona tria…—; la mateixa institució que va prescindir de Tots els mecanismes —el meu Magnum Opus—, una obra que poca gent va saber apreciar, però sí justament en Pagès. Quan vaig veure que la citava al seu llibre pòstum (Kennedyana) em vaig fotre a tremolar. Per això m’ha fet un cert respecte apropar-me a aquests pròlegs, sentir-lo ara així, lúcid i capaç, sabent que va escriure sobre Txèkhov i Forster sense saber que no els veuria publicats.

Tracto cada dia amb aspirants a escriptors que no llegeixen. Volen escriure i publicar perquè els sembla que això els redimirà d’alguna cosa. Que es faran famosos i els donaran diners. Saben que no han llegit gaire, o res, però precisament per això acudeixen a una escola d’escriptura, per no haver de llegir, per saltar-se etapes. Per accedir a la gràcia sense el sacrifici. Ja no m’enganyo: ho aconseguiran.

Precisament, llegir Txèkhov o Forster seria perjudicial, per a ells; cal que no perdin el mal gust, cal que es moguin dins els codis culturals més primaris i directes, sofisticar-los, formar-los, elevar-los potser els faria bons, però no populars. Cal que no perdin la impuresa, la banalitat nimbada de «veritat» de la «bona». S’han d’assemblar als lectors que volen conquerir; no necessiten, doncs, llegir gaire, i sí perdre moltes hores a Netflix. La cultura potser era una via d’accés al cor del món o de l’època; ara és un túnel estret cap a un suburbi d’amargats, saberuts, gent estranya que no cobra.

Allò que caracteritza Forster també ho trobem en Pagès: el joc de contrastos i tensions, l’oscil·lació entre l’evident i el profund o el retrat ràpid, mordaç i viu dels personatges.

Pagès —anem per feina— s’apropa als dos autors d’una manera similar però divergent. De Txèkhov en busca l’amplitud de temes i dinàmiques; construeix una mostra àmplia de tots els contes que ens puguin fer remuntar una imatge estereotipada de l’autor, contra la teoria que ens hauria fet creure que Txèkhov és d’una única manera, aquella forma que s’hauria acabat imposant com a exemplar —sobretot a les escoles d’escriptura nord-americanes. (Una última obra mestra d’aquesta mena d’estètica contística podria ser el recull Papa, d’Emma Cline; hi ha traducció catalana; el vertader ‘papa’ del títol és l’autor rus.)

Txèkhov potser és un dels noms més influents de la literatura occidental de l’últim segle per aquesta mescla de sobrietat, tendresa, humor, discreció i un rerefons de buida foscor vibrant. L’aire que respirem conté partícules de Txèkhov. Sense Txèkhov no s’entén ni Pagès ni Perrotta —ni Don DeLillo, ni Alice Munro, ni Quim Monzó…—, ni el millor que ens han donat algunes sèries, com Mad men. Fins i tot Alcarràs és una versió del Txèkhov de L’hort dels cirerers.

D’EM Forster, en canvi, Pagès en destaca quatre contes llargs, i els sap lligar amb la temàtica de fons de les seves novel·les, ben apamades pel nostre prologuista. M’ha sorprès que Pagès llegís tan a fons un autor com Forster, i no només per poder-ne parlar amb precisió a aquest pròleg: es nota que era un autor que li interessava molt, i de qui segurament en volia aprendre o manllevar algunes coses de cara a les novel·les futures que anava covant.

El joc de contrastos, de tensions i discrepàncies —morals i de classe—, l’oscil·lació entre l’evident i el profund, la tibantor entre el que hi ha i el que voldríem, el lligam entre la modernitat i els temes clàssics, o el retrat sagaç, ràpid, mordaç i viu dels personatges, tot això que caracteritza Forster també ho trobem en Pagès, qui tallava tot això amb l’allioli postmodern del canvi de punts de vista, els salts temporals i les referències elusives. (Els que han gaudit darrerament amb una sèrie com White Lotus trobaran en aquests contes històries similars.) No cal dir que estem davant de dos pròlegs excel·lents. I de dos reculls magníficament editats i traduïts, de l’anglès per Miquel Berga, i del rus per Xènia Dyakonova.

Arnau Barios també ens ha traduït recentment vint-i-quatre contes de Txèkhov, per a Club Editor. Entre aquests vint-i-quatre i els trenta-cinc de Pagès-Dyakonova hi ha només una coincidència, l’inevitable La dama del gosset; La senyora del gosset, en la traducció de Barios. M’entretinc a llegir les dues versions, frase per frase, per tornar a copsar com de diferents poden ser les tries de dos traductors de primera línia. Hi ha paràgrafs per quedar-s’hi a viure; paràgrafs que, potser gràcies a les subtils diferències de traducció, ressonen més que mai dintre meu. Amb això m’acomiado. Llegiu, sobretot, per llegir-vos a vosaltres mateixos, per saber qui sou i què voleu. 

• Barios: «L’Anna Serguéievna i ell s’estimaven com dues persones molt properes, entranyables, com marit i muller, com amics íntims; els semblava que estaven destinats l’un a l’altre i no entenien com podia ser que ell tingués una dona i ella un marit, com si haguessin atrapat dos ocells de pas, mascle i femella, i els obliguessin a viure en gàbies separades. S’havien perdonat l’un a l’altre tot el que els feia vergonya del seu passat, es perdonaven tot el que hi hagués en el present, i sentien que aquell amor els havia canviat a tots dos.»

• Dyakonova: «L’Anna Serguéievna i ell s’estimaven com dues persones molt properes, com marit i muller, com dos amics que es tenen un tendre afecte; els semblava que el destí mateix els havia fet l’un per l’altre, i era incomprensible per què ell havia de tenir una esposa i ella un espòs; era com si fossin dos ocells migratoris, mascle i femella, atrapats i forçats a viure en gàbies diferents. S’havien perdonat l’un a l’altre allò que els avergonyia del seu passat, s’ho perdonaven tot en el present i sentien que aquell amor els havia canviat a tots dos.»

«Aquell amor els havia canviat a tots dos.»