Melcior Comes, el novel·lista loquaç

Tots els mecanismes es podria definir amb les mateixes paraules amb què en Bernadí Súbac, un dels personatges centrals d’aquest relat, es refereix al seu desig més gran: poder “escriure una novel·la monstruosa, fastigosament divertida i victoriosament vulgar. Sis-centes trenta-cinc pàgines capaces d’aturar el món. Matar Déu i que només ens quedi la neurosi”. Tots els mecanismes fa justament 635 pàgines, i és la història que Bernadí és incapaç d’escriure però que el mateix Comes, convertit en un personatge més de la novel·la, acaba per compondre. Vet aquí una novel·la que no es construeix al voltant d’un eix d’intriga (“el suspens ja no és rellevant”, diu el mateix Bernadí) sinó com un gran retaule de personatges, gairebé tots sinistres o desgraciats, que Comes no té la intenció de redimir de cap manera. Tots els mecanismes exposa sense contemplacions la immundícia de la condició humana i la violenta vulgaritat d’uns personatges que no desentonarien en una pel·lícula de Tarantino.

Com ja feia a Sobre una terra impura, Comes torna a explicar la història tràgica d’una família de Mallorca podrida per l’ambició i la cobdícia. Els Súbac són propietaris de negocis extractius i especulatius, s’han fet rics a costa de la devastació d’aquesta illa, un espoli que justifiquen al·legant que “ho han fet tot per alimentar el màxim de gent possible”. Els Súbac mantenen un pols amb els Torrus, una família de Barcelona que també vol remenar les cireres a l’illa. Entremig hi pivota la figura del Max Riba, director d’un diari digital que investiga crims i casos de corrupció que els podrien esquitxar. Tots els mecanismes il·lustra què passa quan el poder corromp per dintre una família i els sacrificis que ha de fer la veritat pel bon nom d’una nissaga.

La ploma de Comes és com un rifle amb mirada telescòpica. Ens sentim molt lluny d’uns personatges que veiem molt de prop

L’argument de Tots els mecanismes no es pot reduir una estructura de tres actes, ni el podreu empresonar dins la camisa de força del Papitu. Més aviat és un relat que explota com una granada de fragmentació, i va obrint-se en múltiples direccions, en ramificacions i metàstasis. Com he dit més amunt, el conflicte central de la novel·la és la rivalitat entre dues famílies de tarannà mafiós, la que encapçala Fèlix Torrus, un empresari català de la construcció amb interessos a les Illes i la dels Súbac, una estirp de cacics de l’illa, de la qual coneixem quatre generacions, i que té com a divisa vital una frase que es va repetint al llarg del llibre: “No tinguis por d’embrutar-te el cul”. El seu mosso de quadres, en Barkhad Abdirahman, els defineix molt bé quan diu que “els Súbac no coneixen l’abstinència, ni l’autodomini. Ni Al·là ni cap altre déu. Els guia el fàstic i la ràbia”. La relació entre aquestes dues famílies, que pugnen per fer-se amb el contracte d’Es Carnatge, una operació immobiliària de gran volada, es va degradant amb maniobres d’espionatge, xantatges, difamacions, i agressions de desemboquen en un gran simulacre de pau quan el Llorenç Súbac es casa amb la Júlia Torrus.

Bernadí, fill de Jac i germà de Llorenç Súbac és un dels pilars de la novel·la. Esquizofrènic i homosexual, es converteix en una de les veus lúcides d’aquest relat, un personatge que no s’enganya a si mateix però que acabarà participant de les atrocitats que han marcat la llarga història dels Súbac generació rere generació des que el seu besavi va construir un camp de concentració durant la guerra civil. Bernadí és un autèntic àngel caigut. Un altre àngel caigut és el periodista Max Riba, director del El Vigilant.cat, que s’ha guanyat una certa reputació fent periodisme d’investigació i que viu obsessionat per escatir tota la veritat sobre l’assassinat de Manfred Bökelmann, en el qual els Súbac podrien estar implicats. Comes tampoc donarà gaires opcions a Max Riba de sortir-se amb la seva malgrat els seus encants i talents, ni tampoc es guanyarà el respecte d’un lector que perdrà tota esperança d’agafar-se a algun personatge que pugui admirar. Tots els mecanismes és una novel·la sense herois, ‘victoriosament vulgar’, que només ens permet admirar els personatges en funció de la seva capacitat de fer mal. De fet, fins i tot Max Riba, que sempre ha venut als seus subscriptors el compromís per fer una societat més justa i transparent, es defineix en algun moment com “un delinqüent del bé”.

Tots els mecanismes és una novel·la polifònica i polièdrica, d’una ambició literària comparable a Els angles morts de Borja Bagunyà

Al lector que es cansi amb tanta truculència, Tots els mecanismes potser li semblarà una llauna, però encara es podrà enganxar a una prosa enlluernadora, plena de diàlegs memorables. Com a lector, és difícil no poder agafar-se a cap personatge al llarg de més de cinc-centes pàgines, no tenir una nansa que ens ajudi a involucrar-nos en el relat des de la compassió. Aquí tant Max Riba com Bernadí Súbac haurien pogut complir aquesta funció, però Comes ha decidit no salvar ningú, excepte en Xaloc, un cavall de competició de propietat compartida entre Sen Súbac i el seu advocat, i això també és molt significatiu.

La ploma de Comes és com un rifle amb mirada telescòpica. Ens sentim molt lluny d’uns personatges que veiem molt de prop, amb una riquesa de detalls que ens els acosten amb una gran vivesa. Comes teixeix una trama bigarrada de personatges amb un desplegament de fins a catorze narradors diferents, que expliquen uns mateixos fets amb tota mena de recursos narratius: cròniques periodístiques, interrogatoris judicials, testimonis gravats, una escena teatral i fins i tot un monòleg còmic, que ha estat, segons l’autor, la peça més difícil d’escriure d’aquest engranatge.

El força motriu de Tots els mecanismes no és la trama novel·lesca sinó la loquacitat, la permanent verbalització d’una experiència que se’ns revela des de tots els angles i des d’un ampli dispositiu de veus que expliquen una vegada i una altra una mateixa història que es va obrint en plecs i replecs. Comes fa gala d’un gran virtuosisme quan és capaç de superposar capes de diàlegs que tenen lloc en espais diferents però que podem seguir simultàniament en una mateixa pàgina sense perdre el fil. Una filigrana a l’abast de molt pocs.

Tots els mecanismes és una novel·la polifònica i polièdrica, d’una ambició literària comparable a Els angles morts de Borja Bagunyà. Hi ha gosadia, virtuosisme verbal i narratiu i poesia barrejada amb una mundanitat descarnada. És possible que la seva novel·la anterior, Sobre la terra impura (Proa), sigui narrativament més eficaç, però en la trajectòria de Comes Tots els mecanismes és un llibre més important, perquè eixampla els límits del gènere i empeny la novel·la catalana cap a territoris inexplorats.