Núria Esponellà: “La mort gestacional és un tabú dins el tabú”

Després de quatre anys recorrent arxius històrics i rutes mil·lenàries, Núria Esponellà (Celrà, 1959) publica la seva darrera novel·la Ànima de tramuntana (Columna), que l’ha fet mereixedora del 53è premi Prudenci Bertrana. Amb aquest relat intimista, l’escriptora i professora empordanesa uneix el passat iber amb el present actual, i explora diferents temàtiques tan quotidianes com punyents com són les relacions afectives, la unió entre la vida i la mort o la pèrdua de connexió amb la natura i el paisatge. Jugant amb la metaficció, l’autora enllaça les històries de la Mínia i l’Ekinar, dues dones d’èpoques diferents però amb experiències vitals semblants que simbolitzen la capacitat de transformació i la possibilitat de tirar endavant malgrat els obstacles de la vida. La d’Esponellà és una lectura per gaudir de manera pausada, com el minuciós treball de camp que hi ha darrere i que ha acabat resultant un autèntic homenatge a la dona, la terra i els ancestres.

El Prudenci Bertrana és un dels premis literaris més importants del país. Què ha significat per a tu aquest reconeixement?

Per a mi és un reconeixement important després de molts anys de feina al meu laboratori alquímic, el despatx on també faig treball de camp. Jo diria que és la culminació d’una etapa de vint anys, des que em vaig posar més seriosament a publicar, perquè escriure i llegir ho faig des que tinc ús de raó. No vol dir que aquesta feina s’acabi aquí però sí que significa un punt d’inflexió.

Ha arribat en un bon moment, el reconeixement, o creus que podria haver arribat abans?

Ha arribat en un bon moment. Jo confio molt en el que em porta la vida i, per tant, si no va arribar abans per alguna cosa deuria ser. Clar que podria haver arribat el 2012, quan vaig quedar finalista per aquest mateix premi amb Una dona d’aigua, perquè quedar finalista és una mica com el mateix que els passa als atletes, que al final sempre hi ha algú que esprinta millor que tu i això fa que perdis. Però és tota una experiència, jo allà em vaig enfortir molt i com que soc molt resilient i constant, encara va ser com un esperó per posar-m’hi més, i amb més força.

Què et va inspirar per fer la novel·la?

Volia parlar de l’element terra, per acabar amb una mena de “quatriologia” que vaig començar amb Rere els murs (2009). Allà parlava de l’aire, de la força del vent, que simbolitza el pensament que ens pot ajudar a ser més lliures; després, a Una dona d’aigua (2013), parlava de l’aigua com a símbol de les pròpies emocions; i a la Filla de la neu (2016) parlava del foc en un lloc fred, perquè la neu també crema. Ara volia parlar dels ancestres, amb la terra com a símbol.

Et vas presentar al premi amb el pseudònim de Virginia Kurtz. Per què?

Està bé que m’ho preguntis perquè això encara no m’ho havia preguntat ningú! (riu) Doncs Virginia és per Virginia Woolf, perquè per a mi és una autora important, i Kurtz és un personatge que apareix a El cor de les tenebres (Joseph Conrad, 1999), que és presentat com un personatge negatiu però al final de la novel·la pren una altra dimensió. El protagonista entén per què Kurtz ha actuat com ha actuat, i hi ha una cita de l’autor a l’inici de la novel·la que diu que tot és possible en el moment en què traspassem el llindar de l’invisible entre la vida i la mort. I aquesta era la idea de la qual jo volia parlar a la meva novel·la.

De la idea de transcendència, oi?

Sí, del sentit de transcendència de la vida, que no cal creure en res, simplement es tracta de reconnectar amb la terra, perquè vivim en un món molt virtual i ens oblidem de coses molt importants. Quan apareix la mort, l’absència, ens sentim totalment despullats, no tenim res. Vaig pensar, doncs, que Virginia Kurtz era símbol de victòria, era una unió molt potent.

I com va sorgir el títol Ànima de tramuntana? Inicialment presentes la novel·la sota el títol de Dues dones…

El títol no el tenia clar i al jurat era l’única cosa que no els acabava d’agradar… Vaig estar-ho parlant amb l’editorial i va acabar sorgint Ànima de tramuntana com un bon títol, que és molt encertat perquè de fet parlo de la capacitat de renovar-ho tot. La tramuntana pot ser un vent molt convuls però alhora és el que neteja més els núvols, el que deixa els cels més nets i clars. Aquesta idea es veu també reflectida a la coberta del llibre, aquest paraigua trencat per culpa del vent, el fet que quan el vent de la vida ens trenca el paraigua, tenim l’opció de reconnectar amb la nostra pròpia essència, que és el que intenta fer la Mínia, la protagonista.

“Quan el vent de la vida ens trenca el paraigua, tenim l’opció de reconnectar amb la nostra pròpia essència”

La dona és la protagonista de la teva novel·la. Podríem dir que Ànima de tramuntana és una obra feminista?

Bé, feminista depèn de com utilitzem el terme. Evidentment que ho és, però per a mi és un feminisme renovat o nou, des d’una visió del segle XXI en què el nostre empoderament no passa per imitar patrons masculins que estem acostumades a veure. Aquest tipus d’empoderament ja l’explicava, per exemple, Simone de Beauvoir, i és amb el qual jo em sento identificada. N’hi ha d’altres tipus que acaben en la rivalitat entre nosaltres, i això a mi no m’interessa. Jo crec en la sororitat, en crear xarxa entre les dones, i crec que som capaces de fer-ho molt bé.

Un dels temes principals de la novel·la és la mort. Parles, sobretot, de la mort i el dol gestacional. Per què?

Perquè la mort és un tema molt tabú a la nostra societat, i a mi m’agrada afrontar els temes amb valentia. En primer lloc, l’etapa que he deixat enrere ha estat molt dura per a mi però m’ha ensenyat molt. Ha estat una etapa de pèrdues, tant de persones que estimo com de malalties familiars que he hagut d’acompanyar i que també són pèrdues, perquè acompanyar també vol dir acceptar el dol que et toca passar al costat de la persona que està malalta. D’altra banda, conec bé el dol gestacional perquè vaig acompanyar una molt bona amiga meva en el que va ser un procés molt difícil per a ella. És un tabú dins el tabú. Si la mort ja és un tabú de per si, la mort d’un nadó encara ho és més, perquè és quelcom molt dur per a una mare, i més quan ja està en certa edat en què hi ha pressions socials, i fins i tot de la família o d’ella mateixa, hi ha un impuls de maternitat que el podem sublimar però que hi és i a vegades és molt fort. Afronto un tema que és molt delicat però vull deixar clar que així i tot no és una novel·la trista.

“Els ancestres creien que vida i mort formen part del cicle de l’existència. Nosaltres hem perdut aquesta idea”

Amb la figura d’Ekinar, una dona del segle III aC, parles de la manera que tenien els ancestres d’encarar la mort: com un cicle, com un destí.

Sí, és allò de “qui coneix el cercle no tem la mort”. Els ancestres creien que vida i mort formen part del cicle de l’existència, i evidentment que la mort els havia de doldre, però tenien aquests rituals i aquest pensament més integrador dels cicles de la natura; és la idea que una llavor, quan la plantes, pot renéixer. Nosaltres hem perdut aquesta connexió i aquesta idea. No cal creure res en concret, simplement som part de l’univers i formem part del cicle, no som un bolet aïllat al mig del món. Som part d’un tot, aquesta és la idea. Al perdre això, ho perdem gairebé tot perquè no estem connectats a la natura com ells. La força de la naturalesa és molt important en nosaltres perquè en som part, però hem perdut tots els rituals, l’acompanyament… la fredor del procés de la mort és molt dura tant per a la persona que se n’ha d’anar com per als que ens quedem. S’ha de poder acompanyar les persones d’una manera que no sigui només clínica… i això les bones infermeres i els bons metges ho saben. De fet, la Mínia s’adona que l’Ekinar té més eines que ella per encarar les pèrdues.

Part de l’empoderament femení ancestral ve del culte a les deesses…

Sí, és molt important! Les deesses van desaparèixer de la nostra religió amb les religions patriarcals perquè no interessaven. El tema de l’empoderament femení ha estat totalment tabú també, i amb les religions oficials continua igual, no ha canviat res. Per tant, hem d’entendre que també hi pot haver una manifestació, si no religiosa, espiritual, on la dona reconnecti amb aquesta deessa, amb la ciència femenina, amb la força interior universal que tenim i hem tingut totes les dones: de creació, de gestació, de transformació. Evidentment els homes també, però nosaltres, per la nostra condició femenina, maternal, i de gestió d’emocions, amb tot l’aprenentatge que portem a la maleta de generacions i generacions, tenim molta capacitat de transformar emocions, estem habituades a això. Ho podem aconseguir o no, però ho tenim.

La Mínia reconnecta amb si mateixa, també, amb l’ajuda de la seva amiga Estel.

En els moments difícils, l’amistat és molt important. Tenir algú que ens acompanyi en el camí, i en el moment en què ens sentim sols que hi hagi aquesta persona. L’Estel fa aquest paper de treure la Mínia de l’emoció total. Quan estem tristos, estem tan ficats a dins de la nostra emoció que no veiem res més. La persona que ens acompanya ens pot ajudar a treure’ns d’aquesta identificació total. En un moment de la novel·la es diu que “tu no ets el que et passa, tu ets molt més del que et passa” i és fonamental entendre que no som aquella emoció, sinó que simplement és una petita part de nosaltres.

“No som una emoció; aquesta emoció és simplement una petita part de nosaltres”

Ànima de tramuntana és una metaficció en què la protagonista actual, la Mínia, imagina i escriu una història sobre la protagonista de fa dos milers d’anys, l’Ekinar. Amb quin objectiu crees aquest joc literari?

El joc de la ficció dins la mateixa ficció m’ha servit, en primer lloc, per mostrar com la Mínia fa teràpia a través de l’escriptura i, per tant, per mostrar com l’escriptura pot ser una catarsi total. I d’altra banda, perquè ha estat molt difícil remuntar-me dos segles enrere, la informació sobre el passat iber té moltes incògnites. Fer la metaficció d’una arqueòloga que imagina la història d’una dona en el passat, m’ha permès fer hipòtesis i anar guiant al lector sobre allò que se sap del cert i allò que no. Jo no volia fer una novel·la d’aventures històrica, a més no tenia totes les dades per fer-ho i, per tant, fabulo sobre el passat amb molta documentació darrere.

Dius que escriure pot ser una catarsi. Ho ha estat, per a tu?

Jo la catarsi ja l’havia fet. Per a mi aquesta novel·la és un aprofundiment d’experiències viscudes, de parlar de la vida i la mort, de veure-ho des de tots els punts de vista, aquella part de foscor i de llum sempre presents a la nostra vida. La catarsi va ser amb La filla de la neu, que la vaig escriure en nits d’insomni; aquesta en canvi és diferent, la vaig escriure majoritàriament de dia, és una introspecció en l’ànima i els comportaments humans que ens porten les situacions difícils de la vida, perquè hi ha una mica de tot: esperit de revenja, enveja, gelosia, el perdó en el sentit de compassió o alliberació del ressentiment que ens emmalalteix.

En alguns moments costa de diferenciar l’autora de les protagonistes, sobretot en el cas de la Mínia. Què hi podem trobar de Núria Esponellà en elles?

Ostres, què hi ha de mi? (Pensa) Hi ha cosa meva, evidentment que sí, els personatges van cobrant vida i això és veritat, no és cap tòpic, a mesura que els vas imaginant. Jo seria com una tercera persona fora de la narradora, que escriu la història de la narradora i la història que aquesta s’inventa. Els darrers anys he passat per etapes difícils però sempre m’he recuperat, i aquesta força interior de les dues protagonistes crec que la comparteixo.

De la mateixa manera que la Mínia, tu també t’has recorregut totes les rutes i camins antics que es mencionen a la novel·la. Com ha estat aquest procés?

Han estat quatre anys de feina: de documentació, d’anar als arxius, de fer entrevistes… i també de treball de camp. Totes les rutes iberes que descric a la novel·la les he fet personalment i m’encanta, m’apassiona fer això. Anar pel camí vell d’Empúries, pels trams de la Via Heraclea… veure i imaginar com estaven connectats els camins perquè no se sap del cert tampoc, i no és fàcil. L’Empordà, el Matarranya, Calafell, les Gavarres… he recorregut molts camins, i això també és una excusa per fer el que a mi m’agrada. He fet com si fos el camí de Sant Jaume, del qual també n’he fet un tram, per reconnectar amb la natura. I sempre et trobes algun boig com tu fent alguna cosa semblant, eh!

“M’apassiona el treball de camp; totes les rutes iberes que descric a la novel·la les he fet personalment”

Quina és la dada que t’ha donat més maldecaps?

La cultura ibera en general està poc documentada en alguns fets concrets, però ja se’n sap molt, de com vivien, del comerç… En el cas dels indiketes, el que més maldecaps m’ha portat ha estat datar esdeveniments. A grans trets, se sap que el segle VI e. es construeix la primera muralla, que després es reconstrueix… però no se sap quan es va abandonar la ciutat d’Indika, que és una dada molt important, per exemple. No se sap tampoc res dels noms de caps de guerrers i nobles, i la dificultat principal és que el sistema dual del nord que utilitzaven els indiketes com a llengua ibera no ha pogut ser traduït i, per tant, tots els documents que tenim i que serien de gran utilitat, no es poden transcriure.

I els topònims?

Vaig intentar dibuixar el paisatge de l’Empordà antic i posar-hi noms ibers, però això ja va ser el súmmum de la dificultat, perquè ni els autors grecollatins es posen d’acord. I ho explico a la novel·la així, a través dels dubtes que té l’arqueòloga, per fer-ho tot més versemblant. I mira que hi ha hagut dificultats però és que la de posar noms va ser terrible! Fins a l’últim dia que vaig donar l’última correcció, encara m’hi barallava! En algun cas en què he trobat el topònim ha estat gràcies a l’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines, que és un dels millors lingüistes que hi ha. Jo sóc molt estricte amb el que és real, si explico la història d’un lloc, la vull explicar bé, no de qualsevol manera perquè no va amb mi mateixa. Faig un treball molt a fons però és que la feina ben feta, al final, es reconeix.

Qui llegeix la novel·la s’immergeix en una lliçó d’història molt completa. Fa la sensació que és també un homenatge a l’Empordà…

Bé, és un homenatge als ibers indiketes i al territori en general. Però clar, és que l’Empordà forma part dels meus ancestres! El paisatge rural de l’Empordà s’ha transformat molt; era un gran estuari pràcticament cobert d’aiguamolls, de rius, d’aigües estancades… no només ens transformem les persones sinó que el paisatge es transforma en funció del que nosaltres fem amb ell.

Un paisatge que s’ha transformat però que segueix sent de població dispersa, molt organitzat. A la novel·la ho expresses amb aquella idea que recorda el País petit de Lluís Llach, que des d’un campanar sempre pots veure el campanar veí.

Ah, sí! Els historiadors que van descobrint diferents assentaments, se n’adonen que hi havia una població molt dispersa, molt semblant a l’actual. No hem de pensar en una població reduïda per nuclis sinó que és més aviat aquesta idea del campanar veí, traslladat al món dels ibers.

Com es presenta el que ve ara?

No ho sé, ara estic molt centrada en la promoció de la novel·la, i no d’una manera freda sinó de poder comunicar-me directament amb els lectors i compartir-la. Malgrat la situació en què estem, faig l’esforç de mantenir les presentacions en petit comitè, perquè és el que m’agrada de debò, poder sentir l’escalf i el feedback del lector. Estic amb això ara… Què vindrà? No ho sé. Potser em vindria de gust parlar d’aspectes molt bàsics, o d’experiències meves que tinc en forma de relats breus, potser. També la poesia, potser. Tinc un poemari però fins que no senti que no està del tot madur, no el publicaré.

“Soc massa perfeccionista, però fer les coses a correcuita m’inquieta molt, va en contra meu”

Sempre amb aquest perfeccionisme que et caracteritza…

Soc massa perfeccionista. A la meva vida m’ha estat un inconvenient, i n’he hagut d’aprendre, però no puc, és que és un tarannà; fer les coses a la babalà, a correcuita, a mi m’inquieta molt, va en contra meu. Com deia Joan Maragall al poema Elogi del viure -originalment en castellà-, “el món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor”.

Amb poesia acabem, doncs.

Sí, parlant de poesia, hi ha un altre vers de Joan Vinyoli, al poema Ara que és tard, que diu: “torna a veure les coses en els ulls d’un infant […] ara que és tard”, que és la idea que també vull transmetre a la novel·la de no perdre la innocència interna, aquestes ganes de tornar a sentir la vida, de deixar que la vida flueixi amb nosaltres. Fixa’t que la novel·la comença amb una frase que em va venir al cap un matí, com un vers: “El temps s’ha arreplegat en un racó, a punt d’arquejar el cos i saltar com un gat”, perquè ella [la Mínia] se sent atrapada pel pas del temps, perquè ja no podrà ser mare. Llavors és com entendre que encara que no puguis ser mare, i encara que sigui tard, sí que pots veure la vida a través dels ulls d’un infant, pots tornar a trobar la vitalitat de la vida.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.