Neus Català, un cel de plom

Neus Català ha estat, sens dubte, un personatge dels que ha fet història, sobretot per la valentia amb la qual va viure la cruesa de l’horror nazi sent-ne la penúltima supervivent catalana. Aquest dijous 7 de novembre, la setena edició de Barcelona Novel·la Històrica n’acull la conversa “Neus Català, la Història” a les 17:30h a la Biblioteca Jaume Fuster, que serà moderada per Valèria Gaillard, filòsofa i traductora. El col·loqui comptarà amb la presència de Carme Martí, autora de Un cel de plom. La vida de Neus Català (Amsterdam Llibres, 2012), la periodista Sílvia Marimon i Carme Rei-Grangé, neboda de Conxita Grangé, l’última supervivent catalana d’un camp de concentració nazi. A continuació, us deixem amb el tercer capítol de la tercera part de l’obra de Martí.

“Al barracó on ens han portat hi ha unes altres deportades encarregades de tallar-nos els cabells. Treballen serioses, en silenci, amb moviments ràpids. El soroll de les tisores em recorda el pare i evoco la barberia com el més gran paradís perdut. Fent cua, veig com les dones del meu davant perden la seva personalitat a cop de tisores i de màquina de rapar, i com ploren irremeiablement. Jo em proposo no plorar, però només sentir la primera tisorada se m’escapen les llàgrimes. Quina impotència! Quina manera de deshumanitzar-nos!

Després ens fan despullar i deixar tota la roba i les sabates en unes piles. Quan em trec els sostenidors penso que no té cap sentit, si no ens n’han de donar uns altres. El moment d’aixecar ara una cama, ara l’altra, i deixar el poc que em queda, unes calces que s’han fet velles i no estan netes, el moment de treure-me-les i quedar completament nua, és un moment molt dur, com una mort. M’abraço al manyoc de la meva roba, el meu estimat abric!, i em costa desprendre-me’n. Em dic que sóc forta, que sóc forta, però no m’hi sento. Veig com totes hem quedat nues, joves i velles, primes i no tan primes. No vull mirar.

Quan ja no ens queda res, hem de suportar que ens facin alçar els braços i ens passin un líquid pastós per les aixelles. Quan me’l passen pel pubis ja no ploro, l’astorament i la indignació superen qualsevol altre sentiment que pugui tenir. M’he quedat eixuta, resseca, morta. Reparteixen algunes pastilles de sabó per a les gairebé cinc-centes dones que som, no el veig el sabó… Entrem a la sala de les dutxes i penso que és el que realment ens convé.

Quan comença a rajar l’aigua gelada maleeixo la nostra sort i les ganes de rentar-me. Quan comença a sortir calenta penso que sóc una impacient, que m’he de prendre les coses amb més calma. Quan crema només tinc ganes de fugir corrents. Quan torna a sortir gelada em veig en les altres. Una colla de peces —peces, ens anomenen— doblegant-nos d’una manera grotesca sota els dolorosos rajos d’aigua.

Sortim baldades com si ens haguessin apallissat. Ens criden pel número que ens han assignat i ens tiren el que serà el nostre uniforme: unes calces que em recorden els calçotets que utilitzaven els pagesos de la Ribera, una bata i una jaqueta. És l’uniforme de ratlles que havia vist a les altres deportades, em diuen que és de color blau i gris, de color blau brut i gris brut, no el veig el blau… El que em sembla estrany és el teixit, com d’estopa, raspós, estrany. Ens donen unes mitges com de llana, sense lligues, i uns sabatots fets amb lona de camió i sola de fusta.

Deixo de ser la Neus Català Pallejà per ser la presonera 27.534. Duc un triangle vermell invertit, que m’identifica com a presa política, amb una F de França. Sóc casada amb l’Albert i per tant també tinc la nacionalitat francesa, però que a les espanyoles que han lluitat a França amb la Resistència també els assignin la F em produeix una profunda ràbia.

Quan tornem al barracó, tot i que puc veure’m en el rostre de les companyes, em miro a la finestra. Em passo la mà pel damunt del cap una vegada i una altra, de pressa, de pressa. Les mitges em cauen… La roba m’és baldera, les sabates… Com podré caminar amb aquests sabatots que deuen ser un 42 quan jo calço el 35? I aquesta roba… ens encetarà la pell! Ja no tinc polls, però com ho farem per caminar amb un mínim de facilitat amb una sola de fusta?

Faig uns passos amunt i avall del menjador. No és fàcil. És qüestió d’hores que els peus es llaguin. Em poso les mans a la cintura i camino i camino concentrada, com si intentés mesurar alguna cosa. Aixeco els ulls i veig dones que ja no són dones; anul·lat qualsevol senyal d’identitat, són peces uniformades i, com jo, resten astorades per la indumentària, per les sabates i per l’estupefacció de com ens han pelat. I així, caminant amunt i avall, em ve al cap el Charlot, i m’esforço per fer ressorgir la meva vena còmica del més endins.

Començo amb uns moviments una mica continguts, tinc present Tiempos modernos i aquell caminar tan peculiar del Charlot, i em vaig animant i de seguida comencen a mirar-me i jo m’engresco i camino damunt els talons, amb els peus ben oberts, i els sabatots queden que ni pintats. Flexiono els genolls, i mantinc una mà a la cintura, mentre amb l’altra faig com si mogués el bastó, i quan sento la primera rialla continuo seriosa, concentrada, amb els gestos pronunciats. Les dones es van posant a un costat i l’altre, i jo recorro el barracó amunt i avall. Faig com si em tragués el barret i em passo la mà pel cap, sorprenent-me de no tenir-hi cabells. Busco el barret entre elles, i remeno el cul, i els sabatots em ballen i em penso que ja riuen totes. No sé l’estona que hi estic, sé que en aquest moment no tenim ni fred, ni gana, ni son, ni set, ni por. Riem i quan m’aplaudeixen sé que tenim una oportunitat, ho sabem totes. Primes, pelades, lletges, però unides en un aplaudiment i amb el somriure d’orella a orella. Queden clarianes en el nostre interior on els malparits dels nazis no poden arribar.”