L’escriptura a foc lent de Carme Martí

Un cant a la cuina i un homenatge a les dones treballadores. Perquè la memòria i la literatura sempre són necessàries

Francesc Ginabreda

Francesc Ginabreda

Periodista i corrector

Cinc anys després de l’èxit d’Un cel de plom, que va seduir prop de 20.000 lectors, Carme Martí torna a treure el cap a la primera línia de l’actualitat literària amb una segona novel·la de memòries que també publica Amsterdam Llibres, El camí de les aigües: un homenatge a les nostres àvies.

I torna a ser una obra feta a foc lent, de més de 500 pàgines, que ens proposa un viatge en el temps d’olors i sabors per conèixer la vida de la cuinera Maria Badia, l’àvia de l’autora, al llarg del segle XX. Amb una particularitat: la descobrirem a través de la mirada d’una altra protagonista, la Laura, que ens la presentarà des de l’actualitat (i la ficció) llegint un llibre sobre la seva vida a la seva àvia. El camí de les aigües, doncs, és la barreja de dues històries connectades per un fil invisible a través de la lectura. La vida d’una cuinera anònima explicada des d’una visió contemporània.

No deu ser casualitat, i si ho és segur que ha estat benvinguda, que Amsterdam publiqui El camí de les aigües aquest 2017, que coincideix amb el seu desè aniversari. El seu editor, Joan Carles Girbés, ja avisa que és “la nostra novetat més important de l’any“, que il·lustra perfectament la seva filosofia de “menys títols i més dedicació”. La biografia novel·lada de Neus Català va deixar el llistó molt amunt, però les peripècies de Maria Badia, “un personatge que brilla i enamora pel seu coratge”, no es queden enrere. L’honestedat literària de Carme Martí torna a brillar amb llum pròpia.

Maria Badia era fill de pagès, de L’Espluga de Francolí, però de ben joveneta marxa a Reus, on fa de mainadera i de cambrera i on viurà els primers episodis amorosos. Al cap de pocs anys arriba a Barcelona, i l’atzar voldrà que treballi pels gerents de les Assegurances Zurich suïsses. El requisit és fer de cuinera, i ella no en sap, però diu que sí i s’apunta a un curs de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Aleshores, tal com diu Martí, “se li obre un món” i la cuina passarà a ser la seva vida. Però de seguida arriba la guerra, i es veurà obligada a tornar a L’Espluga. Després d’haver cuinat per tanta gent de classe alta a la ciutat comtal, Maria Badia passarà a preparar ranxos pels soldats. Més endavant podrem llegir l’escena del comiat dels brigadistes, una de les més colpidores i emblemàtiques de la novel·la.

Memòria oral i investigació històrica

Martí ha dut a terme una enorme tasca de documentació per poder completar el relat, que ha servit per apuntalar els records de la seva àvia amb el rigor de la investigació que, sovint, els escriptors han de demostrar quan s’embarquen en la narració d’obres d’aquesta mena i s’han de posar les ulleres d’historiador, tant pel que fa a la cronologia com a la localització dels esdeveniments. Precisament, i tornant a l’escena dels brigadistes, no va ser fins l’any 2003 que el fotògraf Nil Thraby va adonar-se que l’alberg Jaume I situat a Les Masies de L’Espluga de Francolí era el lloc on havia tingut lloc el comiat. Gràcies a la comparació de diverses fotografies, Martí va poder situar aquest episodi, descrit amb gran detallisme per la seva àvia, en el seu context.

No és l’únic escenari destacat del llibre; a banda d’altres espais de L’Espluga, també hi trobem la Casa Miró i el Pavelló dels Distingits de l’Institut Pere Mata de Reus, el Cau Ferrat de Sitges, la Residència Francesc Layret, el cementiri de Montjuïc, la Terrassa Alaire, la Casa del Doctor Pous i l’esmentat Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona de Barcelona.

Amb la cuina com eix vehicular, El camí de les aigües és el testimoni de la història d’una dona que tira endavant, malgrat els entrebancs de la vida, sense dramatismes ni resignacions. Amb tenacitat, acceptant el destí amb aplom, fermesa i dignitat. Petites proeses quotidianes, com tantes altres, que serveixen per recordar el llegat de les persones desconegudes que, des del seu humil anonimat, també contribuïen a la transformació social i a la preservació d’uns valors. Martí ha cuinat la novel·la durant cinc anys i Amsterdam l’emplata amb aquesta carta de presentació: un cant a la cuina i un homenatge a les dones treballadores. Perquè la memòria i la literatura sempre són necessàries

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació