Natura poètica

«Damunt del meu poblet hi ha una capella d’una roureda secular voltada és son altar el trono d’una verge d’aquella roureda sobirana». I que bé que s’ho hagués passat Verdaguer si la tarda d’aquest dissabte 22 de maig hagués pogut presenciar aquella meravellosa estampa inclosa dins del festival Flors del Desvari, al Pla de la Damunt, al cim de Folgueroles. Quatre veus: Oriol Sauleda, Laia Carbonell, Esteve Plantada i Sònia Moya; tres melodies: Arnau Musach, Roger Sena i Adrià Ballús, membres de l’associació cultural La Clota; un públic fervorós i un paratge immillorable.

En arribar, va semblar com si una veu t’incités a endinsar-te en un indret que posteriorment esdevindria una mena de paradís on cada cèl·lula es fusionaria. En un primer moment ni m’haguera passat pel cap que en el transcurs de dues hores els de dalt, els de baix i els del mig acabarien tornant-se un Tot; una espècie de bola d’espiritualitat, un parèntesi entre la brutícia contemporània. Una veu inicial, l’Oriol, deia, que feia de lligam entre els rapsodes i el públic, a priori tímid, disposat a abocar-se en aquesta experiència gairebé mística. La seva energia innata transmetent un missatge clar i concís, capaç de convèncer-te d’allò més increïble, i l’acompanyament musical d’una subtilesa metafísica era l’únic que van necessitar els tres poetes per arribar a les entranyes de tots els espectadors.

Va encetar el recital la Laia Carbonell, que ens va esberlar suaument amb els poemes del seu segon recull: Nibrós (2019). Poemes amb imatges naturals que enganyen els sentits i objectes que transporten a una infància feliç; que barregen percepcions, vivències i reflexions i plasmen la vida i la mort de forma tan precisa que fa mal. Llavors, Esteve Plantada va traslladar-nos la intensitat i l’eclecticisme del seu quart poemari: Troncal (2020), que tanca el cercle creatiu iniciat amb Fosca límit (2015) i seguit de Big bang Llàtzer (2016). Un poemari replet d’elements sorpresa que parla de terra, muntanya, llops, falgueres –unes plantes que gairebé s’han mantingut igual des del temps dels dinosaures!– i acaba entroncant amb la política –el fracàs– viscuda a Catalunya els darrers anys, com el Procés o l’1 d’octubre del 2017. Va rematar la roda Sònia Moya que amb la seva veu gairebé celestial, a més de Silur (2019), també ens va descobrir alguns poemes inèdits com “Buscall”, que parla del sexe en plena pandèmia,“Gelada” o “Fractura”. Els poemes de Silur t’ajuden a entendre l’univers en moviment constant i et fan circular per la natura, per aire, terra i aigua, fins a arribar al mite japonès de Namzu, el peix que fa tremolar el món.

A més dels tres músics, la brisa que feia moure la copa dels arbres –més intensa, com si els Déus haguessin escoltat el seu plany, quan Moya va recitar “Tempesta”– va acompanyar-nos fins al final, que aprofitant l’avinentesa de l’indret, Sauleda ens va posar els pèls de punta amb “Cant de Gentil”. La trobada amb la natura i el món va culminar amb un micro obert, on apassionats de la poesia –entre ells l’alcalde de Folgueroles Xevi Roviró, l’escriptor Salvador Giralt o la poeta Núria Armengol– van sortir a recitar, enmig de molts d’altres, Felícia Fuster, que enguany hauria fet cent anys.

Avui 30 de maig se celebra un nou acte de la Festa Verdaguer a les 11.30h a la Font del Desmai. Avui lectura dramatitzada sota el títol El Bé i el Mal / Déu i el Diable. Amb Jordi Arquès, Mercè Estrada, Pep Simon, Margarida Tió, Jordi Casadevall, Toni Tió i Erola Masqué, sota la direcció de Pere Tió i Pep Paré. Aforament limitat | Inscripció prèvia al web del Patronat d’Estudis Osonencs, aquí.