Morir matant

L’editorial Lapislàtzuli publica Afusellats. 4 relats modernistes, que recull ‘La bufetada’ de Narcís Oller, ‘Dia de sentència’ (, de Raimon Casellas, ‘Carnestoltes’ de Víctor Català i ‘L’afusellat’ de Marian Vayreda. Són relats foscos i contundents amb la societat del seu temps, fet pel qual van quedar ràpidament apaivagats pel noucentisme. Publiquem Morir matant, el pròleg amb què Marina Porras enceta el recull.

Hi ha moltes maneres d’explicar una ànima esguerrada. Alguns escriptors fan el gest des de dins, entrant al cervell dels personatges i furgant fins a ensenyar-nos què s’hi ha trencat. En literatures més viscerals i animalesques, els escriptors fan sortir les tares de dins cap a fora; per això en aquests relats només hi ha gent esguerrada, incompleta. El mal que carreguen és tan salvatge que necessita fer-se evident al cos. Al conte d’Oller, un home es mutila amb un ganivet perquè les paraules no li serveixen per explicar-se. Al protagonista del relat de Casellas li tallen el coll, i és el seu cos destrossat el que provoca la trama del conte. La vella del relat de Català és una impedida, un tumor li ha paralitzat les cames de la mateixa manera que se li han atrofiat els sentiments. L’antiheroi del conte de Vayreda és un mort en vida, un mig home que s’arrossega com un fantasma, després d’haver sobreviscut un afusellament. 

Hi ha una violència latent, implacable i crua que recorre els quatre contes; i surt de la força que feien aquests escriptors modernistes contra un món que els oprimia. Són escriptors que no volen veure’s obligats a encaixar en uns esquemes massa estrets per a ells, busquen un llenguatge al marge del teatre social. Fan servir la literatura com a via d’escapament, de vegades fins i tot de manera massa explícita i per això, si no són molt bons, els seus textos queden reduïts a esquemes morals, fulletonescos. Escrits entre finals del segle XIX i principis del XX, aquests quatre relats són testimonis de la incomoditat que sentien aquests escriptors davant un món que canviava massa ràpid per a ells. Llegits un segle més tard, fan ressonar un univers antic, un imaginari que s’ha perdut per a nosaltres, però on hi reconeixem els orígens de la literatura catalana que hem llegit després. 

Narcís Oller publica “La bufetada” el 1884, el mateix any que L’escanyapobres. En tots dos relats, l’escriptor explora les contradiccions de les idees del progrés, la família i els diners. Segons Ferrater, Oller és dels pocs escriptors catalans que entenia que la novel·la “no té cap raó d’ésser si no se la pren com un instrument per a descriure les relacions dels homes amb la societat de què formen part”. Oller escriu la seva obra des de la consciència d’estar explicant una societat que canvia cada vegada més de pressa. Ho veiem a “La bufetada”, un relat ambientat en una Barcelona que comença a ser una gran ciutat, on el creixement econòmic va més ràpid del que les costums dels seus ciutadans poden assimilar. És una ciutat on els pobres poden fer-se rics a còpia de treballar, però no tenen una estructura social i familiar que pugui aguantar la riquesa.

És el que li passa a l’Anneta; una planxadora que, després de servir deu anys a una marquesa, obre una botiga al carrer Canuda: “estava cansada de servir, sentia ja en son esperit de dona formal l’ànsia de créixer, el noble impuls d’independència que fa de tota catalana una criada inaguantable en passar d’aquella edat”. Com que la convenció demana que es casi, ho fa amb un bon noi que treballa de tallador a la Boqueria, a qui “en sa mirada sorruda i son caminar feixuc de gavatx, semblava descobrir-se quelcom de salvatge que agradava poc a tothom”. 

L’Anneta triomfa amb el seu negoci, i ha de llogar locals i contractar gent. Entre ells, contracta el marit, que és un company dòcil i eficient. L’espavilada i la forta és ella, però ell és feliç de fer-li de còmplice. Fins que un dia ell sent que una treballadora se’n fot d’ell i li diu calçasses, i “sentí tota la fiblor del ridícul esperonar sa independència d’home”. Quan veu com se’l miren des de fora, quan rep la mirada social, l’home embogeix d’ira. Ella veu com el món que tan ha treballat per bastir se li enfonsa, i li fa l’efecte que tothom també se’n riu. Són dos individus que veuen com la seva manera d’estar al món és escarnida per no encaixar en els esquemes establerts, com si el món conspirés perquè no se’n poguessin sortir. 

La pressió social es transforma en bogeria, un tema que serà central a l’obra d’Oller i que li serveix, com a bon naturalista, per explicar les zones desconegudes de la personalitat. Fins on podem arribar si ens forcen els límits és una pregunta que és molt interessant per a Oller, però diria que mai va contestar-la d’una manera rotunda amb la seva literatura. 

Aquesta mateixa bogeria explica l’esclat de violència del final del conte, que és el recurs que s’utilitza on les paraules no arriben. Després d’un atac de geni per imposar la seva falsa autoritat masculina, el marit es penedeix d’haver-se excedit amb la paraula i la força. Però les paraules “per a ell, naturalesa inculta, no tenien major importància que la d’un vagit instintiu qualsevol”. Per això només li queda l’animalitat, un gest violent que el mutilarà per sempre. És la reacció animal d’un home a qui l’han encasellat en un món on no pertany, “l’expiació d’un salvatge”. 

Llorenç és com aquells personatges de Bertrana o de Guimerà, animalescos, que podien trobar el seu lloc en pobles enmig de la muntanya però que, posats en una ciutat, són com feres tancades en una gàbia. En un altre entorn, sense les pressions socials, l’Anneta s’hagués fet, per naturalesa, mestressa del seu territori, i Llorenç no veuria perillar la seva virilitat. En la dinàmica urbana, l’home es veu obligat a imposar-se, i no troba la manera de fer-ho, i al final del conte només hi queda el recurs desesperat de la violència. 

La hipocresia de les convencions i l’esclat de fúria anàrquica que provoca també és al centre de “Dia de sentència”, el relat de Raimon Casellas. El conte és part del recull Les multituds, de 1906, i és un retrat despietat del desig d’atracció de l’home per la baixesa. Casellas escriu sobre la misèria a to amb el naturalisme francès, i a “Dia de sentència” se’ns explica com la massa informe i idiota gaudeix de l’espectacle d’una execució. Casellas dibuixa, amb una prosa dura que explicita tot el seu menyspreu, l’excitació de les masses, i com “l’horrible curiositat patibulària s’anava arrapant als cors; i fins als menys ferotges s’encomanava, com un mal lleig, l’afrós desig de veure morir un home a l’estreta del garrot”. 

Casellas fa desfilar gent de totes les classes socials –“colles de gentussa”– units per la curiositat mòrbida del patiment aliè. És una massa que es decep quan veu que el sentenciat és un home lleig i brut, perquè “tothom s’hauria estimat més que el sentenciat hagués sigut un xiquet més atractívol, perquè així l’esgarrifança del desenllaç haguera estat més agredolça, més empeltada de compassió”. Al conte s’hi veu la barreja de fàstic i fascinació amb la que Casellas es mira la gent, el seu interès per la seva part fosca. La barreja de por i excitació que té la massa mirant l’espectacle patibulari és la mateixa que té Casellas quan es mira els seus conciutadans. Com passa amb el relat d’Oller, aquí l’única via escapatòria és abocar-se als instints més baixos, i Casellas ho explica en forma de metàfora ètica, “com si el dimoni de la luxúria s’animés amb els horrors del patíbul”. El relat descriu un ambient tan amoral que no deixa cap espai per a la llum. Quatre anys després d’escriure’l, Casellas es va suïcidar llançant-se a la via del tren.

Víctor Català tenia tanta mala llet com Casellas però més força per a resistir els embats del món, i quan publica Caires vius l’any 1907 –encara viurà seixanta anys més– al pròleg del llibre ja avisa per què i contra qui escriu: “damisel·letes curiosament càndides que es cartegen d’amagat dels papàs amb altres tants promesos, però que no anirien a veure una comèdia en què hi hagués escenes d’amor sense demanar-ne abans permís al director espiritual… en fi, una munió de gent de sa casa i son ofici plena de contrasentits, d’innocentes nicieses, de cursileries i, lo que és pitjor, d’hipocresia”. Des que es posa a escriure, Català veu molt bé les trampes que s’amaguen en les estructures socials, i a “Carnestoltes” les explica amb les figures d’una marquesa i una criada enamorades en un silenci angoixant. 

Català escriu una història lèsbica contra les màscares socials  i l’ambienta als dies d’enganys i disfresses, per Carnestoltes. La protagonista és una vella marquesa, postrada en una cadira de rodes, que veu passar amb menyspreu gent disfressada Rambla avall. Paralítica i ressentida, passa els dies tiranitzant les criades, “d’una banda aquell mateix ergull de casta que la tiranisava, i de l’altra son encongiment ofegador de verge vella, que no ha après a estimar en sa joventut”. 

La nit del conte, discuteix amb una criada que fa trenta anys que l’acompanya. Entre les dues hi ha una tensió sexual tan forta i rudimentària que no podem fer altra cosa que sentir pietat per aquests personatges; a qui Català, sàdica i cruel, fa morir juntes. Les destrueix en el moment que la marquesa dona més importància als seus prejudicis que al seu amor, quan s’oblida que “estimava amplament, fortament. ¿A qui?… ¿Què li importava el qui?… A una criatura humana, a un altre ser com ella”. 

El recull el tanca el més estrany i feréstec d’aquests relats, potser perquè el signa l’escriptor que, d’entre els quatre, queda més lluny del nostre imaginari. L’univers que convoca Marià Vayreda és un món rural que ja queda antic al segle XIX, situat entre la tenebra i la meravella. Vayreda parla d’un paisatge on hi poden passar coses inexplicables, i és gràcies a aquest escenari que desplega la seva vitalitat com a escriptor. La de Vayreda és una prosa més oral i vibrant que la de Casellas o Oller –perquè és l’única manera que té d’invocar el món perdut sobre el que escriu– però els seus retrats psicològics són més esquemàtics. 

“L’afusellat” és una narració sense data, pòstuma. La trama se situa a la carretera entre Olot i Vic, un paisatge que, a finals del segle XIX, ha patit d’una manera especialment punyent durant les guerres carlines: “una gola afamada de carn humana que ha fet tremolar a més d’un soldat vell (…) Si es vegés la sang que hi ha vessada per aquells encontorns, causaria horror”. L’antiheroi de la història és un antic carlí de la guerra dels Matiners, a qui anomenen l’afusellat. És un mosso que porta carros, i fent aquesta feina es trobarà el narrador de la història; un foraster que, intrigat per la figura, no para de burxar-lo fins que li explica l’experiència que li ha turmentat la vida. 

El relat comença com a literatura de viatges, a mig camí entre la rondalla ruralista i la història de misteri; i Vayreda hi barreja elements fantàstics i inexplicables. Aquesta natura que s’escapa de la comprensió de l’home és el que serveix a Vayreda de combustible per a escriure el seu món. És d’aquesta natura on surt l’afusellat, aquest mort en vida: “amb dotze bales i les mans garrotades a l’esquena, s’escapà fugint del mig del quadro, perdent-se al mig del bosc. Ningú, ni ell mateix, sap el camí que va fer aquella nit”. Quan li pregunten, diu que no sap si és viu o mort, evocant-nos la imatge del soldat tolit fantasma que s’arrossega sempre com si fos al purgatori. L’ànima d’aquest home ha baixat a l’infern, diu Vayreda, i malgrat tot encara és ple de vida. 

A Vayreda –com també a Oller i a Casellas i a Català– li interessa la part fosca de l’home, allò desconegut, el que s’amaga fins i tot a ell mateix: “cada home és un món i cada cor un llibre mig tancat en el que difícilment hi llegeix ningú, ni el mateix que el porta, i quals manifestacions obeeixen a agents enterament desconeguts hasta pel mateix individu”. 

Al pròleg de Caires vius, Víctor Català destil·la l’esperit modernista que llegim als relats d’aquests quatre escriptors. Tots defensen amb la seva obra que no hi ha res per damunt de la llibertat artística. No hi ha cap altra opció com a escriptor que no sigui estar sol al món i, si pot ser, situar-se per davant de la resta. La llibertat és l’única força que evita la mort: “El geni –poder creador per excel·lència i principi revolucionari per excel·lència també– mai pertany als dòcils caps de ramada, sinó als pastors que s’imposen an ella. És sempre iconoclasta i ultradogmàtic; trenca tots els motlles, capgira totes les teories i imposa noves lleis, potser tan il·lògiques i pernicioses com les que vulnera, però noves a la fi, és a dir desentancadores, contraries a la immobilitat, signe de mort”. 

Aquests relats surten de la ràbia continguda que hi ha en el gest de llibertat i resistència. Com que són relats fets contra l’ordre imperant, sovint es tradueixen en forma de personatges tarats i escenes grotesques, plenes de bogeria i violència. Com a lectors hi podem veure imperfeccions, vacil·lacions i esquematismes poc sofisticats, però hi reconeixem la força i la mala llet d’uns escriptors que van decidir morir matant.