Montse Barderi: “No seràs més estimada per més que et sacrifiquis”

Quina millor manera d’enraonar sobre El amor no duele (Urano), obra situada entre els llibres de no-ficció més venuts del moment, que tot prenent un cafè amb l’autora, xerrant sobre la vida, la cultura i l’Amor en majúscules?

Montserrat Barderi serà a La Vila del Llibre de l’Escala dissabte 23 de febrer  les 12.30h, a la Plaça Víctor Català (envelat escenari).

La filòsofa, periodista i escriptora Montse Barderi parla de l’amor sense prejudicis, tabús, mites ni restriccions: El amor no duele (Aquí podeu llegir la ressenya que Núvol va publicar fa uns mesos).

Carla Mallol: Què et va dur a escriure El amor no duele?

Montse Barderi: Doncs descobrir que hi havia coses de les quals la gent no parlava mai. I no m’agradava la visió psicologista del tema. La psicologia aborda l’amor d’una manera que la filosofia no fa i tenia ganes de fer-ho des de la filosofia. Estic cansada de discursos com el de la dependència emocional o el de deixar que tot flueixi i no jutjar mai l’altre. Tenia ganes de trencar amb una visió força estereotipada de l’amor, de relats que han fet fortuna i que ens empassem sense validar. Tenia ganes d’oferir un discurs alternatiu a aquest món de llaços tan febles, on tot és efímer i gens perdurable.

Trencant tòpics…

La meva idea era establir l’ètica com la base de les relacions. Em semblava que era la gran oblidada, no només en les relacions d’amor sinó també laborals, socials: en tot, vaja. Si a tot arreu sentim parlar de mobbing i bullying és precisament per aquesta manca d’ètica. Molts conflictes se solucionarien si s’eduqués més a partir de l’ètica. Em pensava que era una antiquada amb tot això de l’ètica: ara no es porta, és del segle passat. Et faries creus, doncs, de les associacions de poliamor que han contactat amb mi després de la publicació d’El amor no duele. En aquestes relacions tan complexes i interessants estan acudint a l’ètica com espai de creació de sentit.

Què en penses, de l’amor?

Jo entenc l’amor com la relació entre dues persones nobles que es volen mútuament el bé, que és la definició aristotèlica de l’amor. Em sembla una definició més orientadora que no abastable, perquè mai no acabes de ser noble ni fas tot el bé que voldries a l’altre. No es tracta de dos éssers perfectes i nobles que es troben, sinó que ens serveixi de brúixola, com les utopies, espais de direcció que ens marquen el camí sense poder arribar-hi mai. L’important és no caure en el relativisme, en el qual sembla que estem immersos, i sobretot en l’utilitarisme que fem de “l’amor” el paraigües per fer servir l’altre com un mitjà i no com un fi en ell mateix. Jo crec que allò propi de l’amor és tractar l’altre com algú a qui estimes: cuidant-lo. Però sí que em sembla una molt bona premissa per definir què no és l’amor.

I què no és l’amor?

Algú que no et vol el bé no és amor. Algú a qui el teu patiment no li afecta no és amor, algú que no es treballa a si mateix no és amor. No parlem només d’amor quan parlem d’amor! Estimem des de qui som, comprenem el món tal com estimem.

Entre les pàgines de El amor no duele sobresurt aquesta premissa: “Estimar des de qui som”.

Sí, és molt important. L’amor no és un sentiment que floti entre les persones. Crec que estimes des de qui ets i coneixes i vius, des de com estimes. Jo entenc l’amor des d’una visió molt transversal. A més a més de ser una qüestió sentimental, l’amor també és una qüestió ètica, cognitiva i epistemològica. Sortir de mi, del que jo sento, del que jo desitjo, del que jo necessito. Pensar també en l’altre, en les seves necessitats. Si no el puc beneficiar, intentar almenys no fer-li mal. Per això és tan important tenir un projecte de creixement vital, intentar ser una persona més profunda, més elevada, més culta, més generosa… Fer de tu mateixa algú millor, és a dir, algú digne de ser estimat. L’amor, entès així, és un projecte vital, una fita existencial.

Força difícil en un món de culte a l’ego i al sentimentalisme…

Jo crec que el consumisme i el psicologisme han fet molt de mal i han creat un ésser humà autoreferencial. Hem creat una mena de personatge infantilitzat, les necessitats del qual s’han convertit en el centre de tot. El consumisme ens pregunta constantment “què vols?” i ens ensenya a detectar allò que aparentment necessitem. I el psicologisme ens pregunta el mateix: “Què et passa? Què necessites?”. Crec que aquest explorar-nos constant és un pou sense fons i que t’arribes a conèixer, també, fent i veient el que ets capaç de fer i a través de la cultura. A vegades hauríem d’escoltar-nos menys i escoltar més els altres o mirar o viure. Ens coronem a nosaltres mateixos amb una facilitat que fa por. No suporto aquest culte a l’autoestima. Però ens impulsen a fer-ho: només cal veure els mil i un anuncis del te lo mereces. I els valors com l’exigència i el sacrifici on han quedat? I les coses que no s’han d’exigir i s’han d’aprendre a convocar? Ens relacionem amb el món sense el pudor del respecte i sense el sentit del sagrat. A vegades no cal sentir tot el que fem: sentim menys i fem més. A vegades s’ha d’actuar, també, per deure, pel deure kantià. Un exemple, el que fem pels nostres pares quan estan malalts i els hem de cuidar. M’importa un rave si sents que ho has de fer o no. Cal fer-ho.

El amor no duele és el número 1 a la llista de llibres més llegits de no-ficció ara mateix. I ja se n’han venut els drets a llengües estrangeres, com ara el romanès i el portuguès. A què creus que es deu l’èxit de El amor no duele?

Perquè és un discurs diferent i sobretot és un text molt desculpabilitzador. Per altra banda, té un fort contingut ètic, que també és el gran absent dels discursos actuals. Descriu, però també proposa, analitza des d’un vessant molt pragmàtic, proposa elements de reflexió i de pràctica, i els referents són en la gran majoria culturals i literaris.

Com et sents veient que el teu llibre ha arribat a ser dels més venuts de no-ficció a l’Estat espanyol?

Crec que hem fet les coses bé. Jo no tinc la sensació d’haver fet una presa de pèl insubstancial ni d’haver renunciat a cap principi de cara a l’èxit. I l’editorial també ha fet les coses bé, ha creat un llibre d’un format comercial, que per la imatge, la difusió, podria estar dins d’aquest sac immens d’autoajuda i espiritualitat. Jo penso, però, que he fet un llibre de filosofia pràctica i divulgativa. Et sents ara mateix un valor en alça en un mercat d’accions, puges i baixes, estàs al número 1 i tal vegada d’aquí ben poc al 17.300. Fa gràcia, però no té cap importància excepte pel fet de poder seguir treballant i publicant, que amb l’actual crisi del sector ja és un gran triomf. L’èxit és d’allò més efímer perquè està a la mercè dels mercats. De tot plegat, el més interessant és que milers de persones tinguin referències a l’Ètica a Nicòmac i el millor d’aquest petit èxit és, per exemple, poder fer una videoconferència a una escola de la Patagònia, l’objectiu de la qual és empoderar les noies joves. Retornar aquest petit regal de la vida. A mi aquest regal me l’ha fet l’Ima Sanchís amb la seva entrevista a La Contra (La Vanguardia), que va saber veure les coses més enllà de les aparences i ha sabut llegir l’obra com un assaig de filosofia divulgativa.

De fet, aquesta és l’essència de la filosofia divulgativa o pràctica, com tu l’anomenes: que la filosofia traspassi les portes de l’academicisme per arribar a un públic lector molt més ampli…

Molt interessant això que dius. Els lectors d’El amor no duele estan entrant en l’ètica d’Aristòtil i hi entren des d’un altre punt de vista, feminista. Acostar Aristòtil i aprofundir alhora en les qüestions de gènere crec que és molt interessant: filosofia i feminisme, tot en un. Jo crec que la cultura és clau per estimar. Essencial. Si no tens relació amb la cultura et serà molt difícil expressar què sents i què et passa, i en canvi només fem èmfasi en la introspecció. La cultura és molt fràgil, i l’hauríem de defensar junts. Compartim poc, ens celebrem poc, ens valorem poc, ens relacionem poc… Per això, vaig molt al meu rotllo, no són gaire bons temps per trobar interlocutor.

L’afany per competir, que impera arreu.

Sí, i també en el món cultural, on perviuen un munt d’amistats i enemistats. M’avinc amb poca gent perquè no m’agrada competir, gens. Crec en persones individuals i no en intel·lectualitats. Hi ha parts de la realitat, i la cultura és una d’elles, a les quals només es pot arribar a través de l’amor, que com et deia per a mi no deixa de ser una forma de comprendre el món. Coetzee explica la història d’un ximpanzé que és obligat per un científic a agafar uns plàtans col·locats en un lloc de difícil accés, però no ho fa i no ho fa perquè se sent utilitzat, maltractat i deprimit. Si sabés que el científic té gana, que l’estima, no dubtaria ni un moment a enfilar-se i agafar els plàtans. Això té a veure amb aquesta manera tan científica d’abordar la realitat des d’una forma tan mecanicista, sense cap empatia.

La instrumentalització del saber.

Exacte. Estimar el que fem, el dia a dia, el temps que tenim, el que aprenem, etcètera, sense pensar en el que ens poden aportar, si ens donen el més important: pura vida! No podem estar-nos instrumentalitzant diàriament els uns als altres… A El amor no duele el meu objectiu ha estat animar els lectors, i especialment les lectores, a reflexionar sobre el paper que els ha tocat viure en les relacions amoroses. El que més m’ha arribat dels missatges d’arreu és: “Gràcies per haver-me desculpabilitzat”.

La gran culpa judeocristiana…

Això mateix. I en amor, la culpa hi és sempre present. L’amor és un gran tema i jo m’he centrat en les relacions insatisfactòries. Sota el paraigües de l’amor podem trobar mil i una coses que no són amor, però que ens han ensenyat que ho eren. Associem l’amor al sacrifici, al patiment, a la lluita. I sobretot, les dones, amb aquesta necessitat d’ajudar, millorar l’altre. No seràs més estimada per més que et sacrifiquis, però el teu sacrifici és la porta perfecta d’entrada perquè t’utilitzin. Els que estimen poden deixar-se fer mal i per mi mai són una víctima, sinó uns herois. Ara només cal que davant d’un acte de menyspreu, de dolor, de flagrant falta d’afecte es retirin i no insisteixin més a convèncer l’altre que val la pena l’amor que podrien construir junts.

La visió patologista de l’amor, tan comercialitzada avui en dia.

Sí, jo crec que el normal de l’amor és demanar el que és propi de l’amor. Sentir-te estimat o estimada, cuidat, desitjat. No m’importa dependre dels qui estimo. Però entenc la dependència des d’un punt de vista madur, lúcid, evolucionat. Tota persona equilibrada necessita amor i no hauríem de tenir cap problema en dir que necessitem la gent que estimem. Estimar i ser estimat i necessitar-ho no em sembla gens patològic, sinó del tot imprescindible.

Però aquesta necessitat ha de ser recíproca.

Tot amor crec que és recíproc. Si no, no és amor. Jo no crec que puguis deixar d’estimar mai; et pots desenamorar però no deixar d’estimar. L’amor i l’enamorament tenen característiques diferents. Un dels grans reptes amorosos de la nostra societat és fer encabir l’afecte profund de les relacions estables amb el possible efecte de la novetat i la fascinació. Volem relacions riques, profundes, demanem molt més de l’amor que en generacions passades. Ens hem d’enfrontar a aquests nous reptes de la història sense acudir als esquemes passats.

I cada un de nosaltres té una visió pròpia de l’amor…

Sí, cert. La societat ha canviat i el que demanem ara a l’amor és tan complex i tan sofisticat… Crec que el model actual de parella, en què hi ha un tant per cent molt elevat d’infidelitats, s’hauria de reinventar i s’haurien de canviar els codis de relació. Ens cal trobar noves formes de relacionar-nos, basades en l’ètica i la lleialtat i no tant en la possessió. No crec que la solució més encertada sigui renunciar a la passió i a la intensitat per l’estabilitat. Hauríem de poder viure l’amor d’una forma més integral i, sens dubte, tenim una revolució sexual i afectiva pendent. Potser ja toca que superem el model del Rei Artur, la Reina Ginebra i Lancelot, ha, ha, ha. Però posem molt l’accent en el tipus de relació i l’accent hauria d’estar en la persona amb qui et relaciones. Jo no crec que sigui tan important el “què teniu” com el “amb qui ho tens”. Dóna’m un bon “qui” i no hi haurà cap “què” impossible.