L’amor no fa mal, segons Montse Barderi

La filòsofa, periodista i escriptora Montse Barderi, finalista del premi Ramon Llull el 2007 amb la seva primera novel·la Perdre per guanyar (Ara Llibres) ens delecta una vegada més amb la seva darrera publicació, El amor no duele (Urano), una obra a mig camí entre la filosofia pràctica i l’assaig que s’ha enfilat al número 1 de vendes de llibres de no-ficció.

L’amor, present també en les seves darreres novel·les Los arcos del agua (2013) i Marta, mira’m, t’he de dir tantes coses (2015), es presenta com el teló de fons a El amor no duele. Aquesta vegada, però, Barderi abandona la ficció i fa un salt a la “literatura d’auto-ajuda” o “filosofia pràctica” (en paraules de la pròpia autora).

Davant la proliferació de manuals d’autoajuda i els èxits de vendes, la secció dedicada a aquest nou gènere acostuma a ser de les que ocupa més prestatgeries a les llibreries. La portada i la contraportada d’El amor no duele poden temptar-nos a encasellar l’obra en aquest gran calaix de sastre, l’auto-ajuda. Si bé Barderi se serveix de la forma pròpia d’aquest fenomen editorial emergent: una guia de lectura, capítols breus, títols llaminers, recomanacions i anotacions per “prendre nota”, faules i exercicis per a fer-nos reflexionar, etc.; l’autora va més enllà i ens ofereix una obra d’una gran profunditat psicològica, sociològica i filosòfica. Entre línies podem llegir la Montse Barderi filòsofa, l’experta en estudis de gènere; però també la Montse Barderi de carn i ossos: amiga, amant i àvida lectora. Aconsegueix una obra híbrida: un manual d’auto-ajuda i alhora un assaig sobre les relacions sentimentals i l’amor, una espècie de tractat modern sobre l’amor.

L’autora s’adreça a tots aquells qui han patit “mals d’amor”: “aquest llibre és per a tots els que qui formem part de la gran família de pertorbats per una història d’amor impossible”. I no formem part tots d’aquesta gran família? I no som tots hereus d’un sense-fi de tòpics, estereotips, fal·làcies i mites sobre l’amor? A El amor no duele, Barderi qüestiona, posa en dubte i desvela alguns dels mites al voltant de l’amor: l’amor autèntic fa mal, és desinteressat, supera totes les barreres, és correspost, etc. Que pot ser no hi ha mil i una formes d’estimar? Mil i un amors?

A diferència de la majoria de llibres d’autoajuda, Barderi supera els mites moderns de l’optimisme, la felicitat i l’amor, tan arrelats avui dia. L’autora deixa de banda els infantilismes i els patologismes i abandona els tòpics del “mal d’amor” i de les “relacions tòxiques”, que al cap i a la fi són fruit d’una mala educació sentimental. Per a l’autora, “estimar és una facultat, una capacitat i un talent” i no pas un problema o una malaltia.

Vivim en un “món de culte al sentimentalisme emocional”, on l’amor s’associa a l’emoció adrenalítica, intensa, intermitent i immediata, al qual hem atribuït qualitats sobrehumanes, talment com si l’amor ho superés tot. Aquest amor romàntic, però, “no és consubstancial a l’ésser humà, sinó un producte històric”, fruit d’una llarga tradició literària i cultural, hereva de l’amor cortesà. Barderi aposta per una nova fórmula amorosa, amb una gran dosi de realisme, a mig camí entre el romanticisme i el racionalisme il·lustrat: un amor equilibrat, harmònic, capaç de conciliar l’emoció i la raó, proper a la tan buscada aurea mediocritas aristotèlica. Barderi ens anima a re-educar-nos sentimentalment, a trencar motlles i re-descobrir l’Amor (en majúscules), fet de mil i un trencadissos, de mil i una experiències i vivències: ens anima a “estimar des de qui som”.