Mentides de mirall

El mirall és traïdor. Moltes vegades, la persona que ens retorna la mirada és una visió perversa, feta de bocins de realitat viciada. Et mires, t’estudies amb la duresa del jutge més cruel i et condemnes al menyspreu etern. I com més claves la mirada, més defectes broten, i només els anys diran si romandran per sempre o si desapareixeran amb l’arribada de la maduresa o per força del costum. Amb quinze anys, aquesta maduresa encara és molt llunyana, i més quan la noia del mirall no és més que una peça que no acaba mai d’encaixar en el convuls paisatge de l’adolescència. Així es veu la Laia, protagonista del llibre Jo, Laia (fanbooks) de Jordi Sierra i Fabra. L’autor, un dels més prolífics de la literatura catalana, ens regala un llibre sobre l’adolescència profundament humà.

Jo, Laia és una novel·la que va lligant dos fils narratius: la història de la Laia, narrada per ella mateixa, i  sis sessions amb la doctora Pons, la seva psiquiatra. Les converses amb la doctora Pons són molt realistes gràcies a la patent implicació de l’autor per escoltar activament les persones que han estat a la pell de la Laia alguna vegada. L’autor aposta per un format completament dialogat a les sessions amb la doctora per construir l’evolució de la protagonista i dona un ferm ancoratge a la trama principal, que es va esfilagarsant progressivament però sense embuts. Això contribueix a la poca extensió del llibre. L’autor talla la dinàmica narrativa durant l’últim tram de la novel·la mostrar-nos un punt d’inflexió a la trama que sorprèn per la seva resolució, bastant ràpida però efectiva.

Sierra i Fabra explora tots els matisos de la inseguretat adolescent amb precisió mil·limètrica i, sobretot, un profund respecte. La veu de la Laia és la veu de moltes noies, una història feta de bocins de sentiments i situacions que ens són comuns en aquesta etapa vital tan convulsa. El personatge de la Laia és el punt fort de la novel·la. És complexa, i alhora tan crua que sorprèn la seva franquesa. La seva veu ressona clara i cruenta enmig d’un oceà de complexos, inseguretats, pensaments intrusius i interaccions amargues. La xarxa de relacions de la Laia és com la de qualsevol adolescent: una germana, uns pares “normals”, amigues de l’escola. Però tot l’univers de la protagonista adquireix una dimensió transcendental amb la mirada que hi imprimeix Sierra i Fabra. Els conflictes adolescents deixen de semblar puerils i superficials (un risc que moltes novel·les d’aquesta mena no saben esquivar) i troben una dimensió molt més realista, crua, però perfectament empàtica i complexa. Sentir-se acomplexat d’un mateix és un sentiment molt comú, però el menyspreu de la Laia vers si mateixa resulta fins i tot dolorós. La poca extensió de la novel·la no limita la quantitat de matisos del personatge, però sí que coarta en certa manera la seva evolució. La intenció de l’autor, tanmateix, no dona indicis de voler mostrar un canvi més enllà del retrat del moment vital de la Laia. Ella, com tothom, sempre estarà sotmesa a la transformació, malgrat que el lector ja no la podrà veure.

L’experiència de lectura de Jo, Laia és un viatge de descobriment personal. No només cap a la protagonista, sinó cap a un mateix, ja que l’autor troba meticulosament sensacions i moments que ens han travessat a tots en algun moment. Fregant l’intrusiu, Sierra i Fabra extreu de dins nostre la foscor més amagada i la posa en veu de la Laia. Mentre la protagonista es mira al mirall i ens dona un enfilall de defectes, la bellesa aflora en ella. Jo, Laia és un llibre que ens ensenya que, de vegades, els miralls entelats pel menyspreu només saben mentir. No els hi donem el privilegi d’escoltar-los.