Mea culpa, Països Catalans

La desconnexió entre Catalunya i el País Valencià esdevé flagrant quan una autora mallorquina com Aina Fullana Llull, amb un debut espectacular a Bromera, passa desapercebuda a Barcelona

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Aquests dies he llegit Els dies bons, la primera novel·la d’Aina Fullana Llull, amb gust i una mica de vergonya, ho de de confessar. I no pas una vergonya aliena, sinó una vergonya que m’anava creixent per dins d’adonar-me que estava llegint una senyora novel·la publicada fa un any i de la qual fins ara Núvol no n’havia dit absolutament res. Mea culpa.

Aina Fullana © Joana Veny
Aina Fullana Llull © Joana Veny

I mentre la llegia em preguntava: Què ha passat? M’han fallat les alertes? No he estat prou atent a Twitter? M’estic fent vell i he perdut la curiositat pel que fan els més joves? No ben bé. El que ha passat és que aquesta autora mallorquina de 24 anys, en lloc de seguir els passos de Llucia Ramis, Neus Canyelles o Laura Gost, ha tingut l’ocurrència de publicar la seva primera novel·la en una editorial valenciana.

I la majoria de lectors del Principat no s’han assabentat que Els dies bons (Bromera) és una novel·la trasbalsadora que aborda els estralls de la drogodependència amb una intensitat que no havíem vist des que Jordi Cussà va publicar Cavalls salvatges. Fullana basteix un tríptic, donant veu a Xavier, drogoaddicte, la seva dona Martina i finalment la seva filla Ariadna, que trasllada a les relacions sexoafectives la dependència patològica del pare. La novel·la arrenca amb el monòleg de Xavier, un tour de force amb una convicent barreja d’argot i dialecte mallorquí. Un text que talla l’alè. 

L’Aina Fullana Llull és una jove de 24 anys de Manacor que va escriure una novel·la durant la pandèmia i va guanyar un premi al País Valencià, L’Alfons el Magnànim. És un dels premis més ben dotats i prestigiosos de la literatura catalana, però al Principat no n’hem fet mai gaire cas. Ves què hi farem. Fullana ha optat per un altre itinerari, que hauria de ser plenament normal, un altra manera de fer circular l’obra dins la nostra comunitat lingüística, però les canonades del corredor mediterrani estan embussades, més per la sordesa del Principat que no pas per la falta d’esforç de les editorials valencianes per bombejar les seves novetats a les llibreries de Barcelona. Alguna cosa falla quan una novel·la tan bona com Els dies bons triga un any a arribar a les nostres orelles, i només i encara perquè se li ha concedit el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Deia Miquel Bauçà que avui dia els Països Catalans és una utopia en la qual només hi creuen als poetes. I potser la fal·lera del procés encara ens va fer més insensibles a aquesta aspiració de poder saludar-nos amb un “bon dia” compartit per tots els territoris de parla catalana, i per damunt de les divisions administratives que imposava l’Espanya autonòmica. Si volíem ser independents havíem de marxar ràpid i només ho podíem fer sols, tallant amarres i sacrificant rere nostre les Illes i el País Valencià. Quina inconsciència!

El procés ha cremat una fantasia política, la fantasia de la independència, que vam portar a un punt d’ebullició tan gran que literalment es va evaporar. La fantasia d’uns Països Catalans unificats és igualment inviable políticament, però conserva encara aquella palpitació de les coses impossibles però carregades de sentit. Avui és més interessant culturalment la fantasia d’uns Països Catalans solidaris i connectats, per on circulin lliurement les idees, els llibres i les cançons, que no pas la infatuació per la independència.

És hora de crear, entre Catalunya i el País Valencià, “una amistat, una curiositat, un afecte. Desgraciadament, no s’ha creat. S’ha de rompre aquesta muralla de fredor i d’indiferència, creada i mantinguda pel centralisme peninsular, en termes que en determinats moments és d’un frenesí hiperbòlic i ridícul. L’única cosa que té realment Catalunya és València, com l’única cosa que té plantejada València és l’anomenat Principat -si volen mantenir la personalitat. L’amistat, la unió, els interessos podrien crear un fenomen històric important. La indiferència, per no dir la contrarietat, no crearà més que la inanitat”. Són paraules de Josep Pla, que Antoni Martí Monterde ha recollit a l’antologia Hem d’acostar-nos més a València (Edicions 3 i 4). Jo no ho sabria dir millor.

Es presenten els guanyadors dels XXXII Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians a La Setmana dimecres 14 de setembre a les 19h.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació