L’olor de cau calent

La línia argumental de ‘Dolça introducció al caos’ es pot resumir breument sense aixafar la guitarra. El Dani la Marta són una parella de trenta anys que viuen junts des de fa dos anys. Ella es queda embarassada sense voler-ho i pren la decisió de no tirar endavant l’embaràs. O així ho comunica al seu company, perquè la novel·la és realment la gestació d’una decisió, que pot forjar o dissoldre la parella i que no és mai una decisió irreversible ni del tot decantada al llarg de la novel·la. Hem de llegir-la fins al final per conèixer el desenllaç, que si bé només pot ser blanc o negre, arriba després que l’autora hagi explorat amb una gran paleta d’emocions el món interior de l’un i de l’altra. Marta Orriols es fa seva la comesa del que hauria de ser avui l’art de la novel·la, que consisteix a explicar-nos què ens passa per dins.

La Marta és fotògrafa i el Dani guionista, dues persones freelance de la classe creativa que viuen en una Barcelona anterior a la pandèmia, en un món en què els preus dels pisos estan disparats, els encàrrecs no van sobrats i “la taxa de natalitat és un baròmetre de descoratjament”.  El Dani i la Marta tenen amics i colla, però Orriols els aboca, tant a l’un com a l’altre, a una terrible solitud tan bon punt l’embaràs els planta davant del dilema. De bon principi la Marta vol “creure’s que la decisió presa era per deslliurar-se d’un embaràs, no d’un fill”. L’autora explica molt bé com l’embrió de vuit setmanes que fa trontollar l’equilibri de la seva relació pren una dimensió fantasmàtica. Orriols defineix aquest embrió com “la cosa germinal que creix dins el cos d’ella i dins el cap d’ell”. La gestació és diferent per al Dani i la Marta: “L’estat mental i voluntari per a ell, l’estat físic i obligatori per a ella”.

La Marta no consulta la decisió amb cap amiga ni la fa reposar en ningú, excepte el seu pare, que li fa costat faci el que faci. Un suport incondicional que no troba en el Dani, immers en les seves elucubracions. El Dani tampoc acaba de trobar la manera de compartir el seu dilema amb els col·legues, i només entendrà quin és el seu lloc gràcies a una dona més gran que li dona finalment una mica de perspectiva, fent-li entendre que “potser s’hauria de mirar la maternitat com una compulsió alimentada per la cultura, els valors familiars heretats i la religió”.  

Mentrestant, Orriols descriu molt bé el malestar de la Marta: “En el  reflex del mirall hi apareix un retret, una culpa, una essència de dona irresponsable, una dona que no planifica. Algú que no només es queda embarassada sense voler, sinó també sense desitjar-ho”. La Marta s’ha d’alliberar de la culpa de no voler ser mare i de la construcció social del que significa ser una dona. “I a banda de si era ètic o no ho era continuar poblant un planeta que s’estava esgotant, també hi havia allò altre que percebia com a molt seu, aquell dret a pensar-se com a dona sense haver de procrear per una qüestió de pura biologia”. I amb tot aquest convenciment, Orriols no perd mai de vista que hi ha una pulsió molt forta que estira cap a una altra banda: l’olor de cau calent.

Orriols ja havia demostrat un gran talent a Aprendre a parlar amb les plantes, una novel·la amb un substrat autobiogràfic tan potent, que podia fer sospitar als suspicaços que potser seria una autora d’una única novel·la. Però aquí demostra una vegada més la capacitat per submergir-nos en la vida d’uns personatges i fer-nos-hi nedar sense deixar-nos treure el cap de sota l’aigua. Un altre tanto de Periscopi.