Lobo Antunes: “Els escriptors som dramàticament infeliços”

La formació professional d’António Lobo Antunes és científica. L’escriptor va estudiar medicina per acabar especialitzant-se en psiquiatria. Ell, en realitat, hauria volgut ser cirurgià, però aquest itinerari exigia un entrenament intens que li hauria suposat massa temps. El temps que necessitava per escriure. El cas és que Lobo Antunes (Lisboa, 1942) va treballar un grapat d’anys en un hospital. D’aquella etapa en recorda “la sensació d’irrealitat” dels pacients. Una sensació que genera “un sofriment immens”, sobretot “als familiars”. “Els malalts de l’hospital eren magnífics. Vaig aprendre molt amb ells. Un pacient em va dir una vegada que «el món va ser començat per darrere». I és així: per escriure has de començar per darrere”. Del temps de convivència amb el deliri, l’autor en va parlar ahir a La Pedrera. De la naturaleza de los dioses (Literatura Random House) és el seu últim llibre traduït al castellà (en porta 29). Ell diu que els escriptors també pateixen deliri; veu en ells la figura d’algú “saludablement boig”.

Lobo Antunes va conversar amb el periodista Xavi Ayén, que destaca la “sintaxi violenta” i la “melodia lírica” de les seves obres. La primera part de la conversa va ser gairebé un monòleg. Ayén deixava fer el convidat. Lobo Antunes és un escriptor torrencial, incontenible: també oralment. A De la naturaleza de los dioses, l’autor de Manual de inquisidores desplega les profunditats i secrets d’una poderosa família portuguesa. Una família que ha controlat durant anys els mecanismes de l’economia. Tot i que l’autor va començar admeten que no recordava gaire l’origen de la novel·la (recorda, sobretot, els processos dels dos últims llibres publicats i la feina que li està donant el que té avui entre mans; és un autor prolífic), de mica en mica van anar apareixent alguns detalls. Primer la “idea vaga” d’una família rica de Cascais. A continuació, una reflexió sobre l’escriptura: “Pots fer plans concrets i molt detallats però aviat veus que el llibre fa el que vol amb tu. Sempre em quedo molt sorprès. Em pregunto d’on ve això o allò, de quina part de mi ve. Penso i penso i la resposta que em dono és que tot arriba de regions molt fondes del meu interior”. “Un llibre es fa sol. Es fa a pesar de tu. És un treball molt estrany. Tinc la sensació d’obeir algú que em dicta les paraules, que em va dient el que he d’escriure”, sosté.

El nou lliurament empeny Lobo Antunes cap a la infantesa. Recorda, per exemple, un país amb molts reis. Reis exiliats: els monarques d’Espanya, d’Itàlia, d’Hongria o de Romania. A Cascais, diu, vivia “el gran capital” –el veritable poder–, que no és la gran burgesia ni és únicament portuguès. L’escriptor va néixer en una família privilegiada que tenia vincles i amistats amb tota aquella capelleta del “gran capital”, gent amb una vida confortable. L’escriptor sentia “una immensa ambivalència” per aquella gent. “Em sorprenia la seva soledat. Pensem que els rics viuen una vida meravellosa i, en realitat, tenen una vida de merda. Són gent amb una gran pobresa interior. No llegeixen, no volen saber res. Volen pintures, però només per observar-les. Gent molt rara, gent trista. No tenen aquella impressió que et sorprèn, de vegades, en algunes persones”.

Lobo Antunes parla serenament i entra en una explicació sobre la família i els avantpassats. La seva va ser una família important; sense “noblesa de sang”, però. El rebesavi empresari (i vescomte) que va emigrar al Brasil; la “vida increïble” de l’avi (comandant de cavalleria) i Portugal, sempre, com una “presència horrible, com un lloc ple de gana”. També treu el cap el pare –metge– i la infantesa: vivíem malament, érem sis fills, “el pare sempre va estimular-nos a treballar”. Un pare que defensava la idea d’una unió política peninsular (Espanya i Portugal, un únic país). Un home culte, apassionat, que va aprendre català i viatjava sovint a Madrid per entrar al Prado i visitar Velázquez. “El patriotisme del meu pare era aquest. Per ell, Espanya era el país de Velázquez”. Als fills els va voler deixar “l’amor per les coses belles”; la pintura o la música. L’escriptor parla d’una “vida miraculosa”. D’una família “tribal”, a la manera portuguesa i brasilera. De tot això, Lobo Antunes no n’ha escrit mai res perquè “no sabria què fer-ne”. A totes les seves novel·les, però, s’hi filtra la seva vida, el seu testimoni. Només s’ha atrevit a obrir-se explícitament als llibres de cròniques, dels quals aquest octubre n’ha aparegut el tercer volum (Tercer libro de crónicas, a Debolsillo; on explica el deliri literari: “Cada cop més la realitat em sembla una cosa inestable, dubtosa”).

“Un llibre es fa sol. Es fa a pesar de tu”

Lobo Antunes sempre va voler escriure, però quan era jove sabia que “els escriptors no guanyaven gaire”. Va estudiar medicina, doncs, i se’n va anar a Londres a treballar, fins que el van cridar per servir a la Guerra de la Independència d’Angola. Vint-i-set mesos a l’Àfrica, on va ser oficial i metge. Un període que ocupa una bona part de la seva obra (En el culo del mundo o Cartas de la guerra). Lobo Antunes torna a Portugal el 1973, un any abans de la Revolució dels Clavells. Sobre la guerra, diu: “Va ser horrible, però no em va desfer”. Durant la revolució, la vida es torna “perillosa”; s’espera, amb neguit, l’entrada d’un president escollit democràticament, que arriba (Ramalho Eanes), i “tot, de mica en mica, es va anar calmant”. També arriba la publicació del primer llibre, Memoria de elefante (1979). L’escriptor enllaça temes per fer caure sentències: “Els portuguesos som molt modestos, molt senzills, molt fàcils de seduir. Som gent sensible. I a mi això m’agrada. M’agraden els homes que ploren”. O també: “A la península ibèrica som molt violents”.

Sobre els primers passos, explica: “Amb tretze anys vaig escriure un llibre. Era una merda, però n’estava orgullós. Als trenta vaig voler publicar el primer. Jo era un metge jove acabat d’arribar de la guerra. Els primers editors que vaig consultar em deien que un llibre «no es fa així». Vaig passar un any d’editorial en editorial.  De rebuig en rebuig. Finalment, vaig aconseguir publicar-lo i el llibre va ser un èxit”. Els primers atacs a la seva obra van arribar des del moviment neorealista, vinculat al Partit Comunista Portuguès. Vinculaven Lobo Antunes a l’aristocràcia i “jo no tinc cap mena de relació amb l’aristocràcia”. Recorda les enveges: “Tenia un nom i tenia xicotes. La gelosia dels escriptors té a veure amb tot menys amb l’escriptura”. Arribaran les traduccions, que li aconseguirà l’agent Thomas Colchie. Lobo Antunes coneix col·legues de professió: Renaldo Arenas (“un home alegre i teatral, un artista”), Ernesto Sabato o Jorge Amado. Rebrà premis i crítiques elogioses i trencarà amb Colchie per entrar a l’Agència Literària Balcells. “De sobte, era famós”.

“M’agraden els homes que ploren”

Barcelona ha estat, diu, “una ciutat important”. Plena d’amics: Ana Maria Moix, Vázquez Montalbán o Marsé (“és com un germà, admiro el seu humor”). “Tots millor que jo”. La literatura espanyola li ha donat grans moments. La poesia, especialment. Pere Gimferrer, Machado, Quevedo o Rosalía de Castro (“els portuguesos la llegim com si fos portuguesa”). També es va “enamorar” de Sánchez Ferlosio. Lobo Antunes llegeix molta poesia; és la seva escola: “He après a escriure amb els poetes, que saben el pes que té cada paraula”. Es pregunta “quanta sang haurà costat” aquest vers o aquell altre. El seu amor pels escriptors és “molt físic”. Torna uns instants a la planta de psiquiatria, al turment, tan ben exposat a Conocimiento del infierno: “La vida es pot resumir en les estratègies que utilitzes per defensar-te de la depressió. Mecanismes que crees per lluitar contra ella. Per què escric? Escric perquè tinc una depressió. Has de fer que la teva desesperació sigui fèrtil, creativa. Sento el dolor que hi ha sota l’escriptura”. “Els escriptors som dramàticament infeliços i això m’agrada. M’agrada aquest costat femení”, afegeix.

Lobo Antunes, candidat freqüent al Nobel, considera que el guardó està sobrevalorat des del punt de vista del públic, dels lectors. “El donen els suecs. Té tant valor com un premi espanyol, portuguès o francès”. Ayén li demana per l’editor en espanyol dels últims anys, mort el gener passat: Claudio López Lamadrid. “Vam viatjar molt per Llatinoamèrica. Recordo una estada a Buenos Aires. Vam passejar i menjar. Els argentins són molt afectuosos. Vam anar també a la Universitat de Buenos Aires, que té una arquitectura mussolininiana. És un edifici enorme, grandiloqüent, feixista”, explica. Lobo Antunes passa ara pel tancament d’un llibre (Diccionario del lenguaje de las flores). “És el meu millor llibre. Per què? Perquè l’he escrit jo”, tanca l’autor, que conserva un punt brètol i viu, sense malícia.