Llegir Poe per tornar la mort a la vida

L’experiència de llegir un recull de contes pot resultar, de vegades, aclaparadora: relats que se succeeixen, històries que es reinicien constantment sense deixar que el seu efecte maduri i prengui una forma determinada a l’esperit. Els famosos volums que porten el nom de “Tots els contes” d’un determinat autor sovint fan patir els lectors amb aquest sentiment d’aglomeració inconnexa. Combatent aquesta mena de síndrome, Comanegra presenta els Contes Foscos de Poe, que de la mà de Víctor García Tur han estat curosament seleccionats i endreçats fent possible que, arribat el final, el lector no tingui la sensació d’haver llegit molts contes, sinó més aviat un gran poema.

I és que cadascun dels contes deixa en l’esperit una pertorbació que no pren forma de reflexió freda sinó d’emoció candent. Aquest sentiment en un estat modelable és la matèria comuna, el fil conductor i la coherència interna del llibre, que instaura en la ment del lector una sèrie d’imatges suggestives: cadàvers en descomposició, morts que retornen a la vida en circumstàncies sinistres, vius que juguen amb la mort i pateixen les conseqüències fatals. Poe explora la relació dels individus amb la mort en totes les seves dimensions, que inclouen no només les trobades explícites entre individus i cadàvers, sinó també l’enfrontament de l’individu amb la seva pròpia por a la mort, així com les obsessions i la fragilitat que el persegueixen quan esdevé assassí. Sovint sembla que hi hagi una entitat que pren venjança en nom de La Mort; però aquesta no és més que la consciència mateixa de l’individu, que desplega una lluita despietada contra el subjecte consumit davant d’allò desconegut i incomprensible.

Són diversos els filòsofs contemporanis que han assenyalat l’amagament i el secretisme amb què es tracta la mort avui dia: no fa gaire els difunts eren vetllats a casa de la família; tanmateix, els animals que es menjaven se sacrificaven al jardí o als camps del voltant de casa. En lloc d’això, actualment comptem amb la presència ineludible de les funeràries, que fan possible ometre la relació directa amb el cos mort, amb el cadàver; els supermercats i les indústries càrniques, per la seva banda, s’encarreguen d’invisibilitzar la matança dels animals que mengem i fins i tot de dissimular la seva naturalesa animal: no els hi veiem mai els ulls, tot el que veiem és una safata amb un tros d’allò que identifiquem amb un menjar de cada dia de forma alienada. La llei i la indústria es troben en una lluita constant per amagar la mort, per estalviar-nos pors, neguits i instints primigenis. Llegir Poe en aquest context constitueix un gest subversiu perquè ens re-acosta a aquestes inquietuds perdudes. Perquè deixar de mirar allò bell per aturar-se en allò macabre és sempre el començament d’una rebel·lió interior: pot ser i és el naixement de les flors del mal, la llavor de les quals es troba perduda en algun indret del nostre interior vagament explorat. Llegim Poe, llegim Baudelaire, i podrem encaminar-nos cap a la recuperació d’allò que se’ns ha tret per fer-nos la vida més falsament bella.