Les novel·les que hem viscut

Temps enrere d’una trucada telefònica se’n deia conferència. Qui telefonava demanava, doncs, conferència a la centraleta corresponent i aquesta li permetia contactar amb la persona desitjada després d’una espera que podia ser d’hores. Dies, fins i tot, en el cas que l’origen de la trucada fos en una casa de pagès del Pirineu i el telèfon de destí reposés en un pis de Barcelona. Qui hagi llegit Allò que va passar a Cardós (Proa) de Ramon Solsona sabrà que, el 1965, les connexions telefòniques s’havien d’encarar amb tal paciència. Als anys quaranta, els dependents de Can Jorba dormien més sovint del que ens imaginem sobre el taulell del magatzem. Aquesta particularitat la coneixem gràcies a la novel·la A punt d’estrena (Columna) de la historiadora Maria Carme Roca. A l’Empordà de preguerra, mares i àvies aconsellaven als nens i nenes ficar-se pedres a la butxaca si volien evitar que la tramuntana els tombés. Ho plasma Imma Tubella a El secret de l’Empordà (Columna). Tots aquests detalls, minúcies en alguns casos, són petites porcions d’història recent. Fresca, diríem, perquè la tenim a tocar del record. Història que hem escoltat o viscut a casa. El passat més immediat és ja, clarament, carn de novel·la (històrica).

Ahir dimarts, al Saló dels Miralls del Liceu, el festival Barcelona Novel·la Històrica reunia a Solsona, Roca i Tubella per debatre sobre els ets i uts de la novel·la de ficció emmarcada en un temps i ambient que ens són veïns. Moderava el periodista Josep Maria Ràfols.

El vessant autobiogràfic acostuma a ser un punt de sortida comú de la novel·la històrica. Roca i Tubella compleixen aquest principi. Ambdues han descrit atmosferes que els són familiars: els ambients de Can Jorba i la Bisbal d’Empordà. Solsona, en canvi, surt de la norma. L’autor de Les hores detingudes no tenia cap vincle especial amb la vall de Cardós per voler ambientar-hi la història d’un crim. Però arran del coneixement de què hi va passar —el canvi brutal que, durant 15 anys, va patir la ribera a causa de la construcció del Complex Hidroelèctric—, va pensar que darrere d’aquella transformació hi havia una novel·la. “No en sabia res. Vaig haver-ho de reconstruir tot. Només recordava el moment sociològic. El franquisme dels últims anys: els maquis, l’aparició de la televisió, les execucions més dures, l’inici del turisme… No m’era difícil abocar aquest món”, explica.

La gran dificultat de Solsona ha estat recrear l’ambient de l’època. I, de fet, l’objectiu era aquest: “L’ambient no era res accessori sinó que ho veia com el desafiament primordial”. Tot el contrari del que li ha passat a Roca, que, de menuda, havia passat molts dissabtes a Can Jorba: “No ha estat un gran esforç. Tot aflora de forma molt natural. El que s’escolta a la família, les olors, els llocs…”. A A punt d’estrena, diu, ha volgut contrastar “la negror absoluta de la postguerra amb el món glamurós de l’alta costura barcelonina”. Sigui com sigui, costi més o costi menys reconstruir l’ambient, a cap dels tres autors no els treu ningú hores i hores d’immersió en hemeroteques. En aquest sentit, Solsona considera que, d’alguna manera, també es dedica a “la divulgació de la història, des del punt de vista econòmic, social i demogràfic” i admet que té “plena consciència” d’estar fent novel·la històrica.

Però, a banda de la vasta documentació que proporcionen els treballs periodístics, la història oral continua sent una font imprescindible d’informació. Sovint perquè no existeix un altre canal per conèixer certs detalls. Solsona explica que visitant l’hemeroteca de La Vanguardia no va trobar una sola notícia que documentés cap mort al Complex Hidroelèctric. De morts, però, n’hi va haver i molts. L’ordre polític era no difondre-les. Van ser els testimonis orals els qui van explicar-li les defuncions que havien presenciat i com havien ocorregut. Així va poder saber, per exemple, que els guàrdies civils deien als familiars que el seu parent havia fugit a França quan, en realitat, havia patit un accident mortal de vagoneta. La conclusió que en treu Solsona és que “la documentació no arriba a tot arreu”. Ara bé, també admet que “existeix el risc que t’enredin perquè la gent s’inventa històries falses fàcilment”.

Els autors de novel·la històrica encara corren un altre risc, el de la dispersió. És a dir, voler aprofundir en temes col·laterals, desviar-se de la trama principal i enredar l’estructura. Tubella reconeix la dificultat de “deslliurar-se de la temptació de seguir tantes branques”. Roca, pel seu cantó, diu que ha de fer-se “el guió del què vol parlar per centrar-se i tenir clar el fil argumental”. Solsona, sempre oportú, clou la darrera qüestió amb una cita de l’escriptor mexicà Augusto Monterroso, que il·lustra perfectament el perill del giravolt excessiu: “La vida es como un árbol frondoso que con sólo ser sacudido deja caer los asuntos a montones”.

Per a més informació sobre el cicle, poder consultar el programa aquí.