Les autolesions

Publiquem Les autolesions, un conte policíac de Gabriel Pena protagonitzat per l’inspector Atilano del Valle, que amaga un secret. En aquest nou podcast del Faves Tendres podeu escoltar l’autor narrar el relat acompanyat d’efectes especials. El podeu escoltar al nostre web i també a les plataformes habituals.

Novembre de 1976. És de nit. L’inspector Atilano del Valle fa el recorregut a peu des de la prefectura de Via Laietana fins al bloc on viu amb la dona i les dues filles. Camina encongit dins la caçadora. Amb una mà aguanta la cigarreta i amb l’altra juga amb una goma de pollastre que es fa passar entre els dits. Els pocs taxis que circulen deixen un rastre de fum. L’inspector mira d’esborrar els crits de l’interrogatori del qual ha estat botxí fa uns instants i que, com ha passat en altres ocasions, se li ha escapat de les mans. Creia que ho tenia a prop, que el detingut, militant d’un comando anarquista, acabaria cantant. «¡Habla!», bramava l’inspector mentre recargolava les nanses de la bossa de plàstic amb què l’ofegava. Al final, el coll ha cedit i el cap del militant anarquista s’ha decantat cap endavant amb tot el pes. No ha servit de res intentar reanimar-lo a base de bufetades i galledes d’aigua. El detingut ha fet cap a l’hospital. Segons l’informe, conseqüència d’un seguit d’autolesions per intentar llevar-se la vida.

Un cop arriba al portal, el travessa, agafa l’ascensor i compta els sotracs fins al vuitè pis. S’acosta a la porta, es canvia la cigarreta de mà i treu les claus de la caçadora. Obre i entra. Sent la tele i la campana extractora. La dona cuina llibrets de pernil dolç i formatge arrebossats i les nenes, al menjador, miren un concurs i fan deures al mateix temps. L’inspector Atilano passa a l’habitació de matrimoni i es disposa a treure’s la indumentària: desenfunda l’arma de sota l’aixella, la deixa sobre la tauleta de nit i es posa les mans a les butxaques. D’una en torna a treure les claus, que fan cap al costat de l’arma, i de l’altra, la bossa de plàstic que ha fet servir per a l’interrogatori i que ha oblidat llençar a les escombraries de la prefectura. Subjecta la bossa amb les dues mans, la recargola i la fa girar com si fos una pilota. És una bossa ben normal del supermercat Spar, però l’inspector Atilano del Valle pensa que convindria fer-la desaparèixer, perquè el blanc no és prou opac i deixa veure les taques de la sang del militant anarquista. Se la torna a posar a la butxaca, es treu la caçadora, la camisa, els elàstics i els pantalons i ho penja tot a l’armari, malgrat que la dona el té avisat que primer ha d’airejar la roba.

L’inspector Atilano entra a la cuina. La dona li parla, però amb el soroll de la campana extractora no l’entén. La dona li ho repeteix: «Que la cena ya está». L’inspector va cap al menjador i s’adreça a les filles: «Niñas, la mesa». Les nenes, obedients, pleguen el quadern i l’estoig sense apartar la mirada de la tele. Tots quatre seuen a taula. L’inspector agafa el ganivet del pa i, just en aquell moment, surt al parte la notícia de la detenció del militant anarquista que ha passat en mans de la Brigada Político-Social de Barcelona. La dona, que no presta atenció a la tele, s’adreça a l’inspector i li diu que ja comença a ser hora de canviar la samarreta imperi, que la duu plena de taques grogues. «¡Qué más da! Es para andar por casa», respon ell. Tot seguit ella li demana si ha estès la roba al celobert perquè s’airegi. «No», diu. La dona s’alça i es disposa a fer-ho ella mateixa, però l’inspector Atilano l’agarra pel braç i l’atura: «Ya voy yo». 

Passa a l’habitació de matrimoni, obre l’armari, despenja la caçadora, la camisa i els pantalons, i es dirigeix a la cuina per estendre-ho. Tanca la finestra del celobert, torna al menjador i s’asseu. Talla l’extrem d’un llibret arrebossat, se’l posa a la boca i es torna a alçar. Va fins a la cuina, obre la finestra, posa la mà a la butxaca de la caçadora i en treu la bossa de plàstic rebregada. Tanca la finestra, obre l’armari on hi ha el cubell de les escombraries i la llença. L’inspector torna a seure a taula. Les nenes miren la tele. La dona té el cap a una altra banda. Ell es posa un altre tall de llibret a la boca i pensa que les escombraries no són un lloc segur. Torna a la cuina, obre l’armari on hi ha el cubell, agafa la bossa i pensa on posar-la. En aquell moment la dona entra a la cuina: «¿Qué haces con esa bolsa?». «Nada», respon l’inspector, que, en un acte reflex, sense calcular-ho, s’obre camí entre la dona i la porta de la cuina, va fins a l’habitació de matrimoni, obre la finestra i llença la bossa de plàstic. 

La bossa impacta contra el parabrisa d’un taxi i s’hi queda empegada. Es desenganxa quan el vehicle s’atura davant d’un semàfor, i fa cap a la vorera. Rodola pels carrers adjacents a la Via Laietana i, finalment, s’encasta a la vamba d’un lladre que, amb l’esquena enganxada a la porta d’un Seat 128, maniobra per rebentar-ne el pany. El lladre, que ha aconseguit entrar al vehicle, pensa que la bossa li servirà per ficar-hi el radiocasset que en aquest precís instant acaba d’arrencar del quadre de comandaments. El lladre surt del cotxe, mira a banda i banda assegurant-se que no l’ha vist ningú i se’n va cap al Bar Paco amb el radiocasset dins la bossa. Entra al bar. El Paco el saluda amb el cap. L’ambient és tens. Una parella d’agents prenen una canya a la barra i esperen una comanda d’entrepans. El lladre s’asseu a l’altre extrem de la barra i, dissimuladament, hi deixa la bossa de l’Spar amb el radiocasset. El Paco la recull i se l’endú a la cuina. Just aleshores un client peta la màquina escurabutxaques. Les monedes no paren de rajar i, quan ja no sap on posar-les, s’adreça a la barra i demana una bossa de plàstic. El Paco entra a la cuina, en surt amb la bossa de l’Spar i la hi dona. El client hi aplega els cabals, paga la ronda i se’n va. Però quan passa vora una església li ve al cap sa mare, morta fa poques setmanes. «Si fos viva», pensa, «m’hauria recriminat fer diners fàcils i m’hauria emplaçat a donar-los a la parròquia». Així que el client de l’escurabutxaques travessa el carrer i abandona la bossa a la lleixa d’una imatge de la marededeu. L’endemà la premsa es fa ressò de la notícia. Al diari, que ho treu en portada, s’hi pot veure el capellà subjectant la bossa amb una mà a cada nansa i el titular: «Aquesta bossa és un miracle». L’impacte de la notícia fa créixer l’afluència al supermercat Spar i aviat es queden sense bosses, de manera que el gerent es veu amb la necessitat de fer-ne una comanda. Aquesta vegada, però, demana reproduir la bossa que el capellà ha fet famosa.

Dos dies després, el barri en va ple. L’èxit creix fins al punt de convertir la bossa blanca amb les taques que ningú sospita que són del militant anarquista en un complement de moda. Una setmana més tard, la bossa supera les fronteres del barri i es cotitza de cap a cap del passeig de Gràcia. Les filles de l’inspector Atilano també en tenen un exemplar cadascuna. «¿De dónde ha salido esto?», demana l’inspector Atilano quan les veu sobre els llits de les nenes. «Pues yo qué sé de dónde las habrán sacado. Me pidieron un avance de la paga semanal para comprárselas a no sé quién…». «Pero ¿cómo que comprar? ¿Comprar una puñetera bolsa de plástico?», demana l’inspector. «Qué quieres que te diga… Modas», li respon la dona.

Els del supermercat han comprat els baixos del costat i han ampliat l’establiment. Els dies passen i els mitjans parlen a totes hores de la bossa. Per a l’Atilano, el record de l’interrogatori és cada dia més insuportable i, finalment, entra en depressió. No menja. Els pantalons li fan bossa i les camises li van amples. Un mes després, abandona la família i es muda a una pensió a la Barceloneta. Ningú en sap res, d’ell. Un matí, però, a trenc d’alba, engega el transistor portàtil i li sembla que alguna cosa ha canviat, perquè des que ha sintonitzat l’emissora ningú ha fet referència ni als Spar ni a la bossa. Aquest fet el reconforta i el fa ser optimista. Li venen ganes de veure la dona i les filles. De retrobar-se amb l’olor del tabac i el cafè de l’oficina. Obre l’armari de l’habitació de la pensió i en treu la caçadora, la camisa, els elàstics i els pantalons. Un taxi l’espera a la porta. «A la prefectura de la Brigada Político-Social», indica al taxista amb veu greu. Però quan enfila Via Laietana, poc després de l’edifici de Correus, una pancarta publicitària de grans dimensions, amb la bossa esgrafiada, el fereix de mort. A través de la finestra del vehicle observa senyores elegants amb la bossa penjada damunt de l’abric, modernets que la duen lligada al cinturó, canalla que l’enlaira com un estel, executius que l’empren de bitlletera i estudiants que hi duen la carmanyola. 

Arribats a l’alçada de la prefectura, l’inspector paga el trajecte i s’apressa a entrar a l’edifici. No atén els companys, que s’alegren de tornar-lo a veure. Es tanca al despatx, obre la finestra i s’hi enfila. Ha començat a fer quatre gotes. El vent fa que l’aigua li espetegui a la cara. L’inspector es mou per l’ampit de la finestra i observa l’alçada considerable que el separa de la calçada. Els primers agents que se n’adonen són els que fan guàrdia i s’afanyen a intentar socórrer l’inspector. A les portes de la prefectura cada vegada s’hi concentren més agents. El coronel Perote es fa dur un megàfon i s’adreça a l’Atilano: «Atilano, coño, ¡haz el favor!». El coronel Perote apaga el megàfon i tothom calla. L’inspector deixa de mirar la calçada i ara fixa la vista a l’horitzó. Una bossa enduta pel vent se li enganxa al peu esquerre. És una bossa de l’Spar d’un color blanc que no és prou opac i deixa veure les taques de la sang del militant anarquista. L’inspector tira coces a l’aire per desempallegar-se’n, però rellisca i cau al buit. És en aquell moment quan la bossa passa del peu a la cara, que espetega contra un cotxe patrulla. Mentrestant, a l’hospital, un ferit greu que s’havia autolesionat desperta del coma.