L’Ameba d’Anna Gual

El conjunt de poemes que integren Ameba, d’Anna Gual, acompanyats per unes vives i suggerents il·lustracions de Gala Pont, versen sobre la maternitat. L’autora, mare de fa poc, ha elaborat el seu treball literari des d’un punt de vista molt original, i la paraula no és baldera, ja que, en efecte, els poemes remeten als orígens de la vida biològica ja des del mateix títol, Ameba.

La concepció d’un ésser humà, la seva gestació i el seu infantament, tot i ser una experiència tan real alhora que una immersió profunda en el seu misteri encara per desvetllar, són temàtiques aquí poc explorades (la misogínia ambient ha fet molt de mal) en el camp de la poesia si exceptuem, com recorda Caterina Riba en el seu pròleg, els poemes de Clementina Arderiu, la pionera, i, sobretot, els poemes de Maria-Mercè Marçal. N’hi ha més, d’exemples, en la poètica escrita per dones, però poc es coneixen ja que són poemes esparsos, poemes inclosos en llibres que abasten un camp més ampli. De manera que en aquest llibre de poemes unitari que és Ameba, d’Anna Gual, hi brilla amb llum pròpia el tema de la maternitat des d’una veu personal que es desplega, dinàmica i seductora, pels camins de la ciència des dels quals estan concebuts uns poemes resolts amb imatges descriptives com aquestes: Tens/ dins teu/ el cicle vital d’una galàxia/ i el cicle del carboni. En la llavor ja hi ha l’arbre, o en l’ou ja hi ha l’àguila, el macrocosmos i el microcosmos espill l’un de l’altre, ens ve a dir l’autora.

L’experiència de la maternitat viscuda amb consciència s’obre a preguntes existencials, talment com una filosofia vital que tempteja les vores dels multiuniversos, per utilitzar un mot de creació recent. I és que, amb quina força no s’imposa l’experiència de ser dos en el veïnatge temporal en el clos matern, i que ja s’intueix que serà per sempre. Per més que les tisores quirúrgiques tallin el cordó umbilical, aquest lligam amb la vida en sentit genèric no es talla encara que la mare doni ales al fill o a la filla des del primer instant de néixer. En l’experiència de la maternitat es dona un fet subtil, enigmàtic: amb l’herència biològica i cultural, a aquesta experiència se li suma la certitud que s’és part del corrent universal de la continuïtat de la vida, ja sigui que es visqui des de la mítica genealogia d’Eva, o des de la genealogia de la Lucy, si ens atenem a la ciència paleontològica que mostra el rastre dels ancestres de l’homo sapiens.

Quin miracle,/ quan una persona/ segueix el patró/ d’un altre cos, diu la poeta meravellant-se de les estructures de la vida, extasiant-se en el seu comportament biològic de manera tan organitzada. No és pas lluny, aquesta visió científica, del pensament metafísic d’Emmanuel d’Hooghvorst (1914-1999), quan es refereix a la Saviesa tal com l’entenia el rei Salomó, és a dir, com a l’energia intel·ligent generadora de la vida: Es comprendrà la Saviesa quan es vessi en el cos. L’ànima hi aferma el seu or. Allà, en el seu hidrogen, es couen els seus sentiments. Així, en el mateix sentit, afirma Anna Gual en la conclusió del poema: Però perquè ens sorprenen tant/ els trets compartits/ si venim tots/ d’allà mateix? L’experiència personal de la maternitat és fa universal, i així es viu, des del mateix instant en què es revela la seva més pura realitat: Si som els clons d’un mateix clon./ Si som el motlle primer./ Si en som un de sol. Fora de la naturalesa no hi ha res, i l’ànima de la naturalesa vibra en els cossos dels quals l’ameba és una de les formes primordials, a punt per a la seva evolució.