La por literària aterra a Girona amb el Festival MOT

Aquest mes de març, arriba a Girona i a Olot el Festival MOT amb una programació que reuneix una quarantena d’escriptors. Amb aquesta edició, ja fa nou anys que Girona i Olot col·laboren per crear un festival que posa la paraula al centre i crea diàlegs reals entorn un tema diferent en cada edició. En l’edició d’enguany, el fil conductor és la por en la literatura. El comissari d’aquest any, Àlex Martín, ha dissenyat el programa per intentar cobrir el màxim de pors possibles i anar més enllà del marc estrictament literari, amb converses que aborden la por en la novel·la gràfica, en les arts escèniques i en el món cinematogràfic.

“Ens enganyen” amb Ariana Harwicz, Dominique Manotti, Isaac Rosa i Míriam Cano

El MOT va arrencar el dijous 18 de març per prolongar-se fins el cap de setmana a Girona. La primera conversa titulada “Ens enganyen” estava protagonitzada per Ariana Harwicz, escriptora nascuda a Buenos Aires amb una obra que aborda temes com l’estranyesa i allò repulsiu des d’una mirada social; Dominique Manotti (per videoconferència des de París), activista sindical els anys 60 i 70, escriptora i professora d’història econòmica; i Isaac Rosa, autor d’una obra travessada per la por als finals, a la soledat i als terrors contemporanis, entre d’altres. La conversa va ser moderada per Míriam Cano, periodista, escriptora i traductora de casa nostra.

Malgrat les divergències en les obres dels autors, un fil els uneix: la seva literatura denuncia des de diferents òptiques l’ús de la por com a eina de control i de poder. La seva escriptura aborda les pors contemporànies, marcades per la precarietat, les violències quotidianes i una societat del control i governada per les xarxes. Són tot un seguit de cartes que, com va apuntar Cano a l’iniciar la conversa, els poders fàctics juguen per controlar i tenir la societat callada i apaivagada.

Isaac Rosa va estar d’acord que la por és un dels temes contemporanis per excel·lència, sobretot en premsa. “M’interessa la manera en què la literatura contribueix (o no) a aquesta por, inseguretat, vulnerabilitat, a aquest estat d’ànim col·lectiu. Però sobretot m’interessa la possibilitat que té la literatura de donar-li la volta i de pensar en maneres de desactivar la por”, explicava Rosa. Perquè la por molt sovint sorgeix en situacions d’aïllament, de soledat. Així ho va exemplificar Manotti. L’escriptora francesa s’interessa per la institucionalització del terror i l’ús de la por en contextos laborals, les estratègies dels empresaris d’aïllament i de denigració dels seus treballadors per aconseguir, entre d’altres, dissoldre organitzacions col·lectives o establir un clima hostil de treball per evitar-se els acomiadaments. L’aïllament i la individualitat, provoca soledat, por i indefensió. Rosa ho va resumir molt bé: “La literatura contribueix a treure’ns la por perquè ens fa sentir menys sols”.

“La literatura contribueix a treure’ns la por perquè ens fa sentir menys sols”

Isaac Rosa

Si a Rosa li interessa com revertir la por mitjançant l’acció col·lectiva i a Dominique, l’abús de poder i del terror, Ariana Harwicz també té la seva pròpia perspectiva respecte la por. Per a l’autora argentina, la por ens redueix al no-res i ens fa ser esclaus. Harwicz amb la seva escriptura pretén observar aquest no-res: “Des d’aquest sentiment de buit es pot escriure molt”. Cano va apuntar que avui en dia vivim en un món sobreestimulat, on qualsevol por es propaga ràpidament, es relata i es manipula a través dels mitjans i de les xarxes que ens vinculen a tots a nivell global, de manera que no és estrany trobar-nos amb onades de pànic com les compres abusives de paper higiènic en els primers temps de la pandèmia. Sobre aquest punt, Harwicz va fer una reflexió interessant: “La por també és una passió”. Tots en algun moment ens trobem regits per la por, la por genera reaccions i res és més difícil que fer-se responsable de la llibertat d’un mateix, explicava l’escriptora. “Per mi, escriure novel·les és l’única manera que vaig trobar de transitar la por”.

Si la conversa es titulava “Ens enganyen” no podia deixar-se de banda un tema de plena actualitat: l’auge de l’extrema dreta que s’alimenta en gran part de la por a l’altre. Cano va mencionar la rellevància de la novel·la Marsella 73 de Dominique en aquest punt, ja que narra l’onada de terrorisme a Marsella l’any 1973 que ningú ja no recorda però que, malgrat tot, segueix molt present a l’actualitat. Com va apuntar Harwicz, l’antisemitisme no ha passat realment mai de moda. Rosa, també familiaritzat amb la por a l’altre, ho va sintetitzar així: “La por a l’altre té a veure amb la necessitat de trobar l’objecte de la nostra por”. Tots tenim moltes pors —a quedar-nos sense feina, sense casa, a ser rebutjats—, però les desviem cap allò més fàcil de nombrar i d’assenyalar: la població pobra, immigrant, diferent, marginal.

“Escriure novel·les és l’única manera que vaig trobar de transitar la por”

Ariana Harwicz

Harwicz té molt integrat en la seva escriptura el sentiment de la por. “Escriure sense por és impossible però escriure només amb por també ho és perquè la teva frase serà governada pel terror i l’edulcoraràs o la censuraràs”. L’autora argentina ha escrit Degenerado, una novel·la publicada per Anagrama en la qual fa parlar a un pedòfil i aconsegueix crear-hi empatia. Per a Harwicz és necessària una mica de por per escriure i és també un repte: “És més fàcil escriure des de l’empatia. Anar a la trinxera de l’enemic em sembla més interessant. Però va ser dur i difícil”, va confessar. Per la seva banda, el que té fascinada a Dominique és la política del terror i com es fa servir la por com a eina de control de manera totalment explícita i desacomplexada. “És la teoria de Maquiavel. Des d’aquest punt de vista, no hem canviat”, afirmava l’autora francesa. I la solució, en ulls de Rosa, és ben evident: la base per derrotar la por és l’acció col·lectiva i unir esforços.

“Fugir de la realitat” amb Rosa Montero i Muntsa Mimó

El divendres 17 de març a les 8 del vespre la Biblioteca Carles Rahola es va emplenar —la sala va arribar a l’aforament complet— per rebre a Muntsa Mimó, doctora en psicologia i especialista en etologia, que tindria una conversa amb Rosa Montero, periodista i escriptora de divuit novel·les, guanyadora de premis com el Premi Nacional de Periodisme Literari l’any 1980 i el Premi de l’Associació de Premsa de Madrid el 2005.

La conversa va començar desmuntant-ne el seu títol: “Per mi la lectura no és fugir de la realitat. Tot el contrari”, va afirmar Montero. I és que l’autora entén la cultura com un acord, un contracte d’esperança. La lectura i els llibres són somnis oberts i moltes de les seves històries han passat a formar part del nostre patrimoni i del nostre coneixement del món perquè posen paraules a tot allò que no hauríem pogut expressar nosaltres sols. “Dins de nosaltres som molts”, explicava Montero, perquè portem totes aquestes històries a dins.

“He escrit per no tenir por a la mort”

Rosa Montero

Mimó va posar sobre la taula la ciència-ficció, el gènere predominant en l’obra de Montero. L’autora es va mostrar molt interessada pel món científic i va rebutjar la idea que la ciència-ficció sigui llunyana, estranya, difícil d’entrar-hi: “La ciència-ficció és una altra via de coneixement del món. Et dona una eina metafòrica poderosíssima per parlar de la condició humana, permet aprofundir en la realitat, intentar explicar-la i entendre-la”. I explicar-ne també les pors.

De quines pors parlem? L’obra de Montero n’explora moltes, entre elles la por a la pèrdua de la memòria, a l’oblit, i la por a la mort, que en certa manera van lligades. Perdre la memòria, la identitat, caure en l’oblit és també una manera de morir: “Estem condemnats a la mort, no només física. Quan ja ningú ens recordi serà com si mai haguéssim existit”, va afirmar Montero. L’autora va confessar que ha viscut tota la seva vida amb aquestes pors molt presents, amb atacs de pànic i conscient de la finitud de la seva vida, un tarannà que encara de manera positiva: “Quan estàs molt plena d’una consciència de mort també estàs plena de consciència de vida. La gent que viu com si fos eterna viu menys”, afirmava l’autora.

Montero va explicar que va estudiar psicologia per intentar entendre’s. L’autora té molt clar que tots tenim pors i que hem d’aprendre a viure amb aquesta nostra maleta de foscor. Per a ella, l’escriptura ha estat una eina clau: “Escriure fa molt més que salvar-me. Escriure és la meva manera d’estar davant de la vida, una eina que em permet mantenir-me en peu. He escrit per no tenir por a la mort”. Des de petita ja escrivia ficció, als 19 anys va començar a escriure periodisme, però no va treure la seva veu literària més íntima fins que no va començar a publicar novel·les.

Aquestes pors personals que han perseguit tota la vida a l’autora, Montero les ha transitat gràcies a l’escriptura. Per a l’escriptora, la ciència ficció està predominada per catàstrofes que, en certa manera, funcionen com una catarsis de les pors pròpies més íntimes. En paraules de Montero, es tracta de “posar la por en un altre lloc, treure-la, mirar-la i intentar treballar-hi” a través de l’escriptura.

El Festival MOT a Girona es va acabar el dissabte al vespre amb una conversa entre Massimo Carlotto i Xavier Grasset (podeu consultar-ne la crònica aquí). Però el festival no s’ha acabat: continua aquesta setmana a Olot. Podeu consultar-ne tota la programació a la seva pàgina web.