Massimo Carlotto contra la por

Massimo Carlotto és un dels grans exponents de la novel·la negra italiana, amb una llarga tirada de publicacions que es pot dividir en dues grans línies: una novel·la més propera al gènere negre mediterrani –on també entrarien autors com Vázquez Montalban, Petro Markaris o Jean-Claude Izzo– amb la seva sèrie protagonitzada per Marco Burratti, més conegut com ‘el Caiman’. I una novel·la negra més propera al periodisme d’investigació, amb obres independents que relaten diferents casos succeïts a Itàlia.

La conversa comença amb la qüestió que l’edició d’enguany vol posar sobre la taula: la por, el pànic i les seves expressions. Sobre aquest tema, l’escriptor de Pàdua reconeix que n’és un expert, principalment per haver viscut la majoria de les seves manifestacions en carn pròpia. Tant en la seva vida en clandestinitat fugint d’una sentència que al final va aconseguir tancar-lo, com en els 18 anys que va passar a la presó per un crim del qual, en última instància, va ser absolt. Però les seves experiències en el sistema penitenciari no s’esborren per un indult.

En la seva opinió, la por és un mecanisme natural necessari per al bon funcionament de tot ésser humà, perquè és ella la que desenvolupa i estimula l’instint de supervivència, un dels més primaris de la naturalesa humana. I la literatura permet al lector apropar-s’hi i observar-la sense la necessitat de viure-la en primera persona. Aquesta distància és la que permet il·luminar una experiència que en general es viu més camuflada. I en part és això el que intenta mostrar en les seves obres: les manifestacions més reals de la por i els seus mecanismes, i no tant la morbositat del crim en si. Probablement, aquest impuls de compartir va ser el que el va motivar a escriure la seva autobiografia sota el títol La vida fugint (La Campana), el seu debut com a escriptor.

Xavier Grasset planteja el tema de la por com una forma de poder, d’un mecanisme de domini que els governants poden aprofitar.  I ens diu que actualment– Carlotto es limita a Itàlia, però és fàcilment extrapolable a molts altres territoris– la societat i les polítiques actuals són generadores de por amb discursos sobre criminalitat, crisis econòmiques, immigració perillosa per a la integritat del territori, i un llarg etc. Segons ell, la por social, la inseguretat que genera, té com a conseqüència un augment de la criminalitat, que alimenta els discursos de la por i el pànic, que faran créixer la criminalitat i així successivament en una espiral infinita. D’aquesta manera, la por es converteix en una eina poderosíssima per al control de la societat.

Seguint amb la conversa, que aconsegueix ser fluida i generadora d’un discurs polític molt coherent per part de l’autor italià, Grasset treu a col·lació la invasió del gènere criminal en les grans plataformes de streaming de sèries i pel·lícules i el gran interès que susciten. I com una continuació del paràgraf anterior, Carlotto assenyala que si hi parem atenció, tot aquest material criminalista, igual que el que sol sortir als mitjans de comunicació, són exemples de crims privats, personals. Hi ha un interès perquè es dóna el cas que actualment estem exposats a què el crim es perpetuï en les nostres vides, i intentem saber-ne més per tal que no ens agafi tan desprevinguts. Però d’altra banda s’ha creat tot un sistema mediàtic de voyeurisme que alimenta la morbositat. Carlotto alerta del perill de fomentar la idea que el crim és només quelcom personal, exclusiu de l’esfera privada. Així i tot aquest no és el delicte més perillós ni de bon tros. I la impunitat i la invisibilització de la criminalitat estructural, pública, que existeix arreu, tindrà uns impactes socials desastrosos a curt termini.

El problema és que des de l’arribada de Berlusconi, a Itàlia la cultura ha abandonat completament la dimensió laboral. Els mitjans culturals expliquen els problemes de la gent, però no des d’un punt de vista real. La cultura s’ha vist relegada al món de la televisió, però la televisió no és ni de bon tros tota la cultura. I en els últims anys la televisió ha evitat pronunciar-se sobre cap tema que pugui ser un motiu de conflicte polític.

I és aquí on entra en joc el paper de la novel·la negra italiana. Utilitza el crim com a excusa per explicar, exposar, mostrar algun altre cas de corrupció o de mala praxi estructural sense que sigui el motiu central del relat. Es barreja amb una narració novel·lística, però els personatges, els crims i les denúncies són cent per cent verídiques, testimonis de casos reals. La novel·la negra es converteix, per tant, en el producte per antonomàsia del periodisme d’investigació.

Políticament és més fàcil dominar una societat temorosa i desconfiada d’ella mateixa que no pas una societat cohesionada i solidària. Se’ns presenta aquí doncs l’últim dispositiu de control de les masses: la por.

En aquest vessant de l’autor s’emmarca Vindrà un altre hivern, que acaba de publicar crims.cat, la col·lecció de novel·la negra de l’editorial Alrevés. En ella, Carlotto narra els últims dies del matrimoni entre Bruno Manera i Federica Pesenti. Un thriller bucòlic on es posa en escena la maldat que pot ocultar-se darrere de la necessitat de persones en situacions vulnerables, els límits morals fonedissos d’aquells que veuen perillar la seva reputació en un poble on els cognoms tenen un pes definitiu, i la ceguesa provocada per l’amor, l’amistat i la rancúnia. L’escriptor italià aconsegueix, en poc més de 200 pàgines, exposar com d’enquistats i podrits poden estar els engranatges de la justícia en nuclis urbans on els interessos polítics i econòmics regeixen el dia a dia d’una vall aparentment idíl·lica. I com els seus actors confonen justícia amb interès personal.

En últim lloc, Grasset va abordar el tema que donava subtítol a la conversa: la injustícia de la justícia. I no és la injustícia d’estar tancat durant 18 anys per un error judicial el més flagrant exemple? En part, la línia literària de Carlotto que versa al voltant de la justícia es deu a la seva experiència personal. A més, ha vist amb els seus propis ulls que a les presons no hi ha cap intenció de reconnectar els presos amb la societat quan surtin. Dins la presó només es parla de crims, de  dones i de futbol. Quina esperança té aquesta gent quan surti? El problema de la justícia actual és que només es contempla i es potencia la seva vessant punitiva, però ningú es preocupa de la seva vessant reformativa. I així l’única opció que li queda al ex-pres és tornar a delinquir.

D’altra banda, com afecta a la societat aquesta escalada de la criminalitat institucional? L’escriptor assenyala que a Itàlia hi ha igualment la plaga dels delictes de gènere, però el govern només fa que retallar i suprimir les institucions socials que haurien de protegir a les víctimes i a les víctimes potencials. Aquesta és l’autèntica precarietat a la qual està abocada la societat. Interessa a la societat tot això? No. Però políticament és més fàcil dominar una societat temorosa i desconfiada d’ella mateixa que no pas una societat cohesionada i solidària. Se’ns presenta aquí doncs l’últim dispositiu de control de les masses: la por.

El festival Mot continua aquests pròxims dies 23, 24 i 25 de març a Olot després d’haver acabat aquest dissabte el cicle de conferències de Girona. Es poden recuperar les converses del festival al seu canal de Youtube i seguir en directe les properes converses de l’edició d’enguany. La programació, lectures recomanades i molt més es pot consultar a la pàgina web del festival MOT.