La poesia de l’experiència

És l’any 1980. El dependent de la llibreria Àncora i Delfín, Xavier Lloveras, llegeix les proses de J. V. Foix, aparegudes a la col·lecció L’Escorpí de Poesia, d’Edicions 62. Cada nit llegeix el llibre que ha agafat en préstec, d’amagat de l’amo de l’Àncora i Delfín, l’endemà l’hi torna, i escriu, sonets, sextines, rims provençals i florentins. I, a partir de 1983, escriu seguides de dècimes brillants i dures i un poema llarg, eliotià, meravellós i únic, Les illes obstinades, on reviu el viatge en tren de la Bisbal de l’Empordà fins al carrer Joaquim Costa i les Rambles i on parla de «la fatiga de ser intel·ligent» i dels desvaris i el desori del poeta, cendrers, decasíl·labs i alexandrins i rimes que embruta i torna a picar a la màquina i esgarra. En aquestes dècimes i a Les illes obstinades, amb les paraules justes i ben ajustades, construeix l’enigma del poema. Ha abandonat les aules de la plaça Universitat i viu tot sol en un pis del Raval, humit i rònec. Al bar veí l’amo acaba de treure la balda del lavabo, perquè els ionquis no en facin ús. Uns carrers més avall, l’amo del Marsella ha foradat les culleretes del cafè, perquè els ionquis no en facin ús. «Els carrers plens d’orins i fums amargs». «El metacrilat negre de guant fatal».

Té vint-i-tres anys i ja ha vist clar «com no m’he d’escriure», diu a Dos mestres, l’altre gran poema seu. Ell no escriurà mai com el líric i rígid noucentista (p. e. Marià Manent), tampoc com l’«il·líric» poeta realista i expressionista (p. e. Blai Bonet). Aquell dependent és Caliban, és aquell pagès estripat i fastigós que va anar a peu fins a París i enmig d’un recital parnassià va cridar «Merde! Merde!», és «un horrible cor esgarrat», un cor negre, que diu que vol ser «modern». Tornem a llegir Une saison en enfer d’Arthur Rimbaud: «Soc una bèstia, un negre. Però em puc salvar. Vosaltres sou falsos negres; vosaltres, bojos, ferotges, avars. Mercader, ets negre; jutge, ets negre; general, ets negre; emperador, picor vella, ets negre; has begut un licor no taxat, fet a la fàbrica de Satanàs».

El poeta jove és la bèstia de càrrega que sagna negre amb els flancs ferits pels esperons del desig i el destí i avança arran del cingle sota l’estrella, aquella estrella que va plorar rosa. Vol fer-se poema. Per a ell el poema és la força, l’afany, no de contenir la vida dins la peixera ribiana, i noucentista, sinó d’alliberar-la en la forma, «cap a on comenci l’últim sentit», i alhora de tornar-la a «l’àmbit mínim on va parar la infància el regne i l’ala». La paraula viva als llavis de sa mare, la filla dels masovers de Cornudella de Baliera, a l’estiu, en un gorg de la Ribagorça. Al pròleg que introduïa la primera edició de Les illes obstinades Xavier Lloveras deia: «No són, però, com en el cas de Proust, unes sensacions externes les que desperten un món, sinó tan sols unes paraules que conserven, en els seus ritmes i els replecs harmoniosos de les síl·labes, una càrrega semàntica que no trobem als diccionaris. És la capa de lava que ha preservat aquelles ruïnes».

I diu Femi, el rapsode, «ardent, amb pupil·les geloses», «amb ritmes vells i velles simetries»:

«Sota els cels estuprats els homes se subhasten
massa impúdics —ingenus— i em demanen tres mil
per un francès discret —canta la llengua, un fil
de llet, llençols tacats— i els estalvis no et basten
si tens carn de pervers i vols la nimfa amb pubis
de galta o amb furor entrar als llocs infernals
amb excés vaselínic als caires i els fondals
o beure el líquid groc de corrosius efluvis»

Femi, el rapsode és una sàtira contra el poeta Joan Brossa i els seus deixebles, els «incerts moderns» que proclamen que «la revolta poètica ja és aquí» i al·literen

clares inconcreteses
amb rimes dures, cares —tres mil cada parell—,
o amb versos clars, desfets, entre el cant i el consell,
explicar tres orgasmes i quatre flaccideses,

mentre es passen les cartes marcades dels Jocs Florals i el premi Carles Riba i les de les subvencions líriques i els càrrecs públics. (N’he parlat a l’apèndix de Posseït i a L’estiu de les paparres, libel escrit el 1992.) Femi, el rapsode, un poema llarg, i savi, no hi és a Poesia reduïda. L’hem de llegir a la primera edició de Les illes obstinades, exhaurida. L’autor també ha exclòs de Poesia reduïda un altre poema llarg, rimat, Ara arriba el redol dels grans laments, on

d’una columna de neon estant
Ella ara et mira i et devora, amar
—Berenice, Morel·la o bé Ligeia—:
«A què em convides?»

Femi, el rapsode i Ara arriba el redol dels grans laments són pràctiques experimentals, foixianes, sarcàstiques i delirants, sí, però són l’adob imprescindible per a «la poesia de l’experiència» que les seguirà, tan diferent de «la poesia de l’experiència», avorrida, amorfa i tova, que es publica avui, al segle segle XXI, la poesia del metro i el verger i els besos i el socialisme. En Xavier Lloveras, en canvi, es fonen Foix (la forma i els colors del lloc) i Ferrater (la intel·ligència). Llegiu els poemes Biblioteca (Miquel Barceló), Poesia de l’experiència, Escriptura, Opacitat, El test de Rorschach, Riba, el revers de Peix dins la peixera de Carles Riba. El 1992 els publica sota el títol El test de Rorschach i deixa d’escriure. Té trenta-un anys.

Ara, passats trenta anys, Poesia reduïda ens recorda que el barroc (en català) de finals del XX, s’emmirallava en la pintura (expressionista). Natures mortes, paisatges, carrers, mercats, autoretrats, retrats, miralls, els ulls i la mà destra, la matèria i el gest. La poesia objectiva. Xavier Lloveras és mestre en la simulatio (se disfressa sota mil carotes, com diu a Escriptura) però, sobretot, en la dissimulatio, i així ens diu que és Narcís i que no es coneix, i s’entela darrere el tel de les ulleres, però és mentida: el poema, el mirall, no menteix mai. Ell coneix bé l’ofici de viure i d’escriure, es coneix massa bé. Llegiu Poesia reduïda, aquesta lletra neta, hiperestèsica i solar, que lluita per fugir de la pàgina impresa: vol ser carn, pell i ungla, i entranya, vol ser posseïda. No en conec cap de semblant.