La novel·la grisa de Rubèn Intente

L’escriptor i filòsof Rubèn Intente, nascut l’any 1971 a Castellar del Vallès però resident a Terrassa, té un historial delictiu que comença amb els llibres Mapa mut (2010) i Uniformement desordenat (2012), publicats a Angle Editorial. Després de deu anys de silenci literari, se suma al catàleg de la família de Llibres del Delicte amb El color dels coloms, una novel·la policíaca ambientada de manera magistral a Terrassa —una «ciutat sense ànima» d’arrelada tradició esperantista—, en la qual relaciona narrativament la troballa del cadàver d’un artista local mort i degollat amb una bossa de supermercat al cap i una pinta enforcada als cabells, un grapat de coloms decapitats i col·locats en forma de ziga-zaga o de manyoc (jugades d’escacs?) per caminots de la rodalia i sempre trobats en dimarts, i el context polític del Procés català, els «sederres» i la militància necessària per protegir-se de l’estupidesa del món. Seguint l’estructura tradicional del gènere negre, a partir de la troballa del cos sense vida de Llorenç Balaguer Dalmases, el sotsinspector Amadeu Campos i la sergent Emma Suñol dels Mossos d’Esquadra portaran a terme una indagació com les dels bons thrillers: els elements exposats no engranen ni amb oli però que acaben quallant com un bon mató. 

Marc Moreno, l’editor de Llibres del Delicte, destaca que El color dels coloms és una novel·la policíaca de tall clàssic però que intenta introduir elements no habituals del gènere i que fa un tractament més literari dels personatges, més enllà del cas i la investigació torbadora. Més interessat en el món interior dels personatges que no pas en les accions (les quals no descuida en cap moment), El color dels coloms de Rubèn Intente se situa en un ambient conegut, proper en l’espai i en el temps. Els investigadors són com els de tota la vida en les novel·les policíaques: els agrada menjar bé, estan condicionats per la ignorància i empobrits pels prejudicis, no tenen massa empatia emocional i fan volar coloms en forma d’hipòtesis encadenades. Hi ha diàlegs hilarants amb els entranyables i versemblants personatges secundaris: llegir el diàleg amb la iaia Angeleta és sentir la meva iaia de Terrassa, per exemple: «Ai jo…», «niset», «pudé» L’oralitat és de matrícula d’honor. Costa molt recrear no només el registre lingüístic d’una ciutat concreta, amb els seus tics particulars, sinó també el parlar de cada generació. Com li passa a l’Emma Sunyol, llegint la novel·la del meu conciutadà Intente veig la Terrassa dels meus avis, «aquella ciutat grisa on els telers brogien de dia i de nit i la memòria s’havia estancat en el record de la riuada del seixanta-dos».

Jugant amb un títol volgudament cacofònic, Intente recupera tota la tradició literària que ha fet mà del colom com a símbol més enllà de la iconografia religiosa o de l’associació amb la pau i la transmissió de missatgeria. Emblema clàssic d’Afrodita, el colom ha estat símbol d’amor, de sublimació dels instints, de transcendència i de despreniment de la terra. D’altra banda, el color gris predominant en el pelatge dels coloms serveix a l’autor per definir la seva pròpia infiltració en el gènere negre. Ho fa a la solapa del llibre: «D’acord, potser no és ben bé novel·la negra. Cony de puristes! […] Digueu-ne com vulgueu, obscura, bruna, trista, ombrívola […] GRISA, ja ho tinc, és grisa. Els meus relats tenen to d’ala de mosca». O de ploma de colom. I a El color dels coloms, el tema de la massacre ocellívola ultrapassa la simple bretolada. I és que a Catalunya «no estem preparats pels crims esotèrics», diu el sotsinspector, i a sobre «tot aquest desgavell d’avui dia l’emmerda la tele». Les sèries americanes que normalitzen les atrocitats i la violència, vaja. Intente formula la pregunta clau a les primeres pàgines: els coloms van amb el mort o amb l’homicida?

El color dels coloms juga en tot moment amb la dualitat. Res no és el que sembla i quan tens clar el que sembla, l’autor et capgira el pensament perquè no vagis de sobrat. En la qüestió de l’homicidi, posem per cas, els Mossos es debaten entre una ment freda i intel·ligent i un curt de gambals que s’ha passat de frenada. Però el talent de Rubèn Intente cosint capítols breus que acceleren la lectura fa que el misteri es multipliqui des del començament: a la butxaca del mort hi ha «una vintena d’esbossos fets amb llapis, una sèrie gairebé monotemàtica de coloms des de diverses perspectives, amb una aparença amable i ben sencers». La descripció de la casa del Balaguer és un prodigi de retrat psicològic, un cosmos caòtic, amb les parets plenes de fulls grapats amb paraules en esperanto. Com els Mossos, els lectors sovint ens quedem callats, «suspesos per uns instants en la ingravidesa del desconeixement». I és precisament la capacitat de generar aquests moments kunderians el que distingeix l’escriptura negra (o grisa) de Rubèn Intente, i al mateix temps és allò que la fa especial dins un gènere que sol estar botit de tòpics i que sovint repeteix patrons com qui passa monòtonament el rosari.