La imaginació de Ricard Martínez Pinyol

Ricard Martínez Pinyol ha guanyat la 43a edició del premi Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó amb Els ulls fecunds, editat per 3i4. És el seu primer títol després de la poesia reunida a Arrels d’aire (Labreu) i, com la resta dels seus llibres, torna a ser-ne un de bo, bonic i breu.  

Com a bon poeta voyant, el jo líric de Martínez Pinyol pot definir-se així: “no soc més que un home insomne […] tot d’ulls [que] entra al desconegut”. Ell veu allò que és obvi però que ningú no veu: “Rere l’os del front una font raja”. També copsa que “Tot fa estrany”: “les plantes imaginàries […] en un jardí sembrat de llum”, l’esquelet del vent i les recíproques i sinestèsiques “les mans invisibles” i “l’ombra intangible”. El jo líric és orgullós: “Soc un arpó de vidre/ llençat vers les esferes.” El voyant respira i dansa eròticament com la Terra i les abelles i enllaça somni i creació quan “la ment es bada”. El jo líric desperta i és ja un tu com a la fi del poema “Pintar l’aire”.

També trobem el misteri: què insinua el “Si no fos” del text “Perles negres” i, a més, quines són aquestes “perles” que no s’expliciten? Quin tendre acròstic amaga “Davant les cendres”? Per què sempre tot paisatge és tan matèric i sobretot vegetal en la seua poesia? A qui s’assembla el tu a la fi del magnífic poema “Anelles”? Hi ha respostes a les següents preguntes?: “Quant pesa el cor?/ Quant pesa el dol?/ Quant pesa l’alegria?”.

Malgrat que en l’obra del poeta i també en aquest llibre els “ulls fèrtils” s’associen a la joventut (la del sexe dels xiquets vora lo riu), els seus ulls madurs continuen sent “fecunds” i plàstics. Trobem de nou descripcions en prosa o en vers – al qual torna després del títol Érem tan fràgils -, quasi objectives, a la Ponge, com a “Tonyina roja”, i també subjectives com la de les seues estimades abelles a “La dansa de la mel”. Mentre “Tot es mou” com els cercles en l’aigua – imatge ebrenca -, mentre tot canvia i açò ens meravella (“anit encara” i “no fa tant”), apareixen tres persones jacents: “El dorment”, la prerafaelita “Ofèlia” i “l’home estirat” a “Camps de gira-sols”; potser amb l’ècfrasi s’aspira a mobilitzar el fix.  

Creiem observar unes enumeracions més breus que a Arrels d’aire, menys poemes dedicats a viatges i una rebaixa en l’explicitació de la reflexió metapoètica i metafísica, que assolia el seu clímax a La inspiració i el cadàver. Aquesta reflexió, sempre suggerida, es manifesta de nou en les consecutives poesies “Desaparèixer” i “Ressonances”. Potser és un sensació nostra, però en aquest Els ulls fecunds hi ha com un jo líric més equilibrat, menys angoixat malgrat la seua lucidesa envers la inevitable caducitat i l’atzar dels daus vitals. Potser perquè ha vist que tot és connectat amb vasos comunicants com els cicles temporals del text “Anelles”. La connexió permet que florisca – isomot martinezpinyolià – la sinestèsia i la paradoxa; aquestes enriquixen els binomis llum/fosca, llenguatge/silenci i buit/ple.

Pensem que el jo líric és més present en Els ulls fecunds que en altres llibres. Continua el seu compromís amb la creació que el definix: s’afirma quan diu “volo” i “esgrafio” mentre “Visc en un món interior”. El jo s’explicita més i el seu solipsisme mena paradoxalment a l’eixida. El jo s’obri a la comunicació de secrets (com en “Pintar l’aire”), al sexe i l’amor amb el tu (com a “Falguera”) i a la relació amb els altres (“Necessitem intercanvis”). De vegades el jo empra el “Cal” i fins i tot aconsella, com en aquests passatges: “no deixis mai d’imaginar i de fer-te preguntes” i “Troba amics, troba amors”; el darrer exemple ens recorda a “Palabras para Julia” de Goytisolo i Ibáñez.

Encara que hi ha poemes més o menys mesurats a l’inici del llibre i hi ha un text quasi monorrimat com “La dansa de la mel”, Martínez Pinyol continua deixant que el poema respire tant en prosa com en vers sense cenyir-se massa pels motlles mètrics i rimaires. El seu ritme és altre, i com a mostra del seu domini sonor, vos aconsellem que llegiu en veu alta l’al·literat “Els becs del sol”. La bateria imatgística continua sent tan rica com en la seua obra anterior; per això renunciem a enumerar les abundants metàfores multiformes i els símils. Si voleu gaudir de les imatges, no vos perdeu el text “Fragments”. A més del treball poètic, l’exofici plàstic de Martínez Pinyol li permet dominar de nou la paleta de colors com en “Pintar l’aire” i “Cor de grafit”; també afirmar, per exemple, que el negre “espès i bellugadís” de l’aigua del port és “ben diferent del negre del cel”. Potser el canvi respecte als llibres anteriors és que a Els ulls fecunds trobem una major presència del blanc: “la veu blanca de l’aire”, “el riu blanc”…

Per acabar, només ens queda dir-vos que llegiu la poesia bella i altament imatgística d’Els ulls fecunds de Martínez Pinyol; és una bona i bonica manera de celebrar l’imminent centenari del surrealisme. En gaudireu.