La identitat esvaïda d’un temps

La memòria no és un mirall. I tanta sort que no ho sigui. Amb la distorsió que proporciona el pas del temps ensucrem, païm i superem els episodis fonamentals de la nostra vida, elaborant una narrativa que ens ajuda a trobar-li un sentit. Per més que, de vegades, puguem somniar a tornar enrere cap a un moment idíl·lic anterior, en el fons sabem que cap moment passat va ser millor, sinó que és la nostra memòria la que, seleccionant curosament detalls, sensacions, imatges…, dibuixa un esborrany inspirat lleugerament en un temps i un lloc determinats per fer-los tornar païbles. La nostàlgia és la darrera arma del desesperat, perquè fa tornar la vida un somni.

La perspectiva que ofereix un coneixement profund de la Història ajuda a relativitzar una mica tota aquesta situació. Racionalitzar-la, més ben dit. Saber situar a un mateix en un context determinat, del que probablement no n’eres conscient mentre el vivies, ofereix el punt just de cinisme per no caure de quatre grapes a l’abstracció individualista dels records adulterats, i entendre’s com a part d’un tot. Soc, i he estat sempre, part d’una circumstància.

La tasca d’historiador de Miquel Barceló Perelló (Felanitx 1939-2013), catedràtic d’Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona, se centrà sobretot en l’estudi d’al-Àndalus i les conquestes feudals, parant un esment especial en la Mallorca andalusina, sovint menystinguda i oblidada per molts companys de professió. Definit per si mateix com un “estudiós d’exterminis”, la fixació per una terra desapareguda d’alqueries i Medines demostrava alhora una inquietud personal per les civilitzacions perdudes, les cultures desaparegudes, les identitats esvaïdes.

La seva obra narrativa recupera aquesta fixació, que planeja sobre el conjunt de contes, retrats i assajos que conformen el volum. En aquesta ocasió, però, Barceló, viatja als ulls de la seva infantesa per retratar una societat mallorquina ja (quasi) en extinció. A través de cases amb aiguavessos, corral, llençols blancs i capçals de llit amb cornalons, presenta situacions i personatges d’una Mallorca resclosa, un pèl esquerpa i profundament catòlica, apostòlica i franquista.

Miquel Barceló no deixa de preguntar-se si queda cap romanent de l’essència que dona forma a una identitat ara ja esvaïda per sempre.

El Cercle de Felanitx, editat per Anagrama, recull en un volum de poc més de tres-centes pàgines les quatre peces que conformen la seva antologia narrativa, que compten per a l’ocasió amb il·lustracions d’Andreu Maimó. En concret, són els reculls de contes El terme de Manacor i Trenc d’alba, el text Miquel Barceló vist per Miquel Barceló, que formà part del catàleg de l’exposició del pintor, homònim i conterrani, a Avinyó (tant la portada com la contraportada, a més, són fetes pel pintor); i la novel·la “inconclusa però no incompleta” L’hivern de 1947, a la vila.

Com bé s’encarrega de deixar clar al pròleg Emili Manzano, el fet que la major part de l’obra narrativa de Barceló es donés durant la seva vellesa no s’ha de confondre amb una sobtada afició tardorenca, sinó amb la represa d’una vocació de joventut que els anys d’investigació i docència feren aparcar. Una espècie de tancament del cercle. Aspirant a la gauche divine, Barceló fou apadrinat per Jaime Gil de Biedma en els seus primers anys d’Universitat a Barcelona. Entre tertúlies literàries regades amb ginebra desenvolupà interès per la poesia i el conte, gèneres que reprèn, un en forma i l’altre en fons, a les peces d’aquest volum.

La prosa és gustosa, no només pel coneixement profund de la llengua autòctona sinó especialment per la seva oralitat. Costa resistir-se a llegir fragments en veu alta, fer passar les paraules per una part més física i sentir-les materials, corpòries. Alhora, les sensacions conformen un puntal indispensable per la comprensió de l’època evocada. Es recrea en les llums, olors i textures fent d’aquestes una part fonamental del paisatge. L’evocació d’un temps perdut es complementa al mateix temps amb una mirada cínica, que ressalta l’absurd per evitar l’emmirallament de la memòria distorsionada. I mentre descriu la desaparició pausada, però imparable, Barceló no deixa de preguntar-se si queda cap romanent, immortal i impossible de definir amb paraules, de l’essència que dona forma a una identitat ara ja esvaïda per sempre. Encara que aquesta sigui una cosa tan senzilla com una alçada de celles per dir adeu.