La decadència som nosaltres

«Jo no soc jo, soc l’altre». El vers de Montserrat Abelló, per qui ni tan sols aleshores vaig sentir gaire interès, em va venir al cap el passat dotze d’octubre, ajagut a terra mentre els amics, mentre la xicota, trucaven esparverats als bombers, a l’ambulància. Tenia molta sang a la cama, hi havia esquitxos lleus de sang a terra: «Jo no soc jo, soc l’altre». Mosques. Vaig enriolar-me en silenci; la vida s’extenua de contradir alguns poetes. No cal malgastar en doina mots i mots, cal no fer-ne crides a la plaça, no estripar-se mai les vestidures, però em sembla força clar que els altres eren els altres i jo era només jo, que els altres movien les cames amb nerviosisme, sanes, i que la meva cama dreta, foradada, no: «herida de aspecto irregular, contusa, con sangrado», diu l’informe accidentalment bilingüe de l’hospital. En aquella baixada pedregosa, que per caprici duré tota la vida inscrita a la cama, ells tenien el privilegi de la compassió i jo la virtut estoica de resistir; ja entre parets blanques, uns altres altres, metges i infermeres, amb aquella actitud gairebé diria que sagrada, sol·lícita i alhora altiva, em remenaven, em feien preguntes, em punxaven, em cosien professionals i nets, només una mica perfumats, amb aquella supèrbia com olímpica que posseeixen els qui coneixen la vida i coneixen la mort i han vist el rostre de totes dues i mentre són allà les superen i –fa aquesta sensació– les amanseixen com amanseixen les feres al circ, com sant Francesc va amansir el llop a Gubbio. Allà els mortals no són ells, ho són la resta. Una lletania de mots, ara en català, ara en castellà, em suscitaven efectes, afectes paradoxals, de vegades sentiments d’asèpsia, de vegades sensacions suaus com Venècia o alteracions grogues de terror: amoxicilina i seda, teixit, iode, necròtic, colgajo, més seda. Jo, més que mai jo, vulnerable i aleshores lliurat a la meva condició de mortal més nua, a la feblesa del cos, estirat a una llitera i obert com un llibre, hauria volgut, més per comoditat que no per por, ser qualsevol altre –ser algú sense un gran estrip a la cuixa, per exemple; ser algú que cus un home o un mitjó, algú que és tranquil·lament a casa. A tot arreu jo només era jo i els altres eren complexament, diversament els altres.

Pels rostres dels qui m’acompanyaven, per l’afectació general al lloc de l’accident i la dels pares quan van veure’m sortir de l’hospital, sé del cert que tots m’estimaven, que m’estimen, que s’haurien foradat ells mateixos la cama, que haurien caigut per mi, però la vida no va d’això. Existir no és un esclat sentimental. El quatre-per-quatre dels bombers se’m va endur a mi, a mi tot sol, com se m’endurà qui sap quan la mort, accelerant i accelerant per superar el puig de l’agonia. Veia els amics i la xicota pel retrovisor, compungits, palplantats, sense valor encara d’aixecar de terra les bicicletes. Jo era jo, ells eren ells, i tots plegats ens allunyàvem més, cada cop més. Així i tot, tenia la impressió que fins feia no gaire havia estat més com ells que no alhores, que des de feia una estona, que des que m’havia ferit, jo era cada cop més jo i els altres cada cop més els altres. La divisió de després del Paradís és tota plena de gradacions i de matisos, de fluctuacions irisades, sensibles, dures, però amb tot indiscutible. Com és indiscutible que molts mals versos són culpa dels filòsofs, no de la poesia –això vaig concloure, amb la cama oberta a mig camí d’enlloc, quan els amics i la xicota trucaven amb desfici als bombers, a l’ambulància, a algú.

–¿Estàs bé? –van dir mentre m’aixecava, al lluny– ¿T’has fet mal? –encara ningú no havia baixat de la bici, jo no m’havia estirat.

–Tot bé, tot bé –vaig dir redreçant la bicicleta–. Tot bé –en veure una rascada al culotte, a la cuixa, indisposat vaig passar-hi el dit, que sense voler i sense resistència va traspassar la pell i va entrar força dins meu: un raig de sang i un no sé què groguenc, més sòlid. Vaig descobrir-hi alguna cosa: els dubtes sobre el jo van esvair-se, els dubtes. Vaig ser un sant Tomàs de mi mateix. Fins i tot en un moment així, sobretot en un moment així, el món es presenta diafan, sense complicacions. La relació tan tortuosa, tan capriciosament inefable, tan líquida, dels nostres intel·lectuals i artistes amb el coneixement, amb la realitat, és cada cop més difícil d’entendre, més caricaturesca. Les coses, i amb les coses nosaltres, existeixen clares, claríssimes.

Des del tren, dissabte passat, camí de Sant Cugat, vam veure ella i jo un senderó que descendia com una serp un puig i que s’assemblava al lloc de la caiguda. No vam dir-nos res, no aleshores. Vaig passar de seguida, sense adonar-me’n, la mà damunt el clot de la ferida, i ella em va posar la mà sobre la mà, com si hagués notat també un mal reflex de dolor.

–¿I llegiran què?
–El rector de Vallfogona.
–¿Però no era de la Decadència? –ho recordava de l’institut, havia estat una estudiant brillant.
–No, ara no.

És el que explica, quan s’ha fet fosc, Andreu Subirats a la Sala Capitular del monestir de Sant Cugat, no gaire plena, on ha començat el recital Un llavi apretat que, en el marc del Festival Nacional de Poesia i amb el pretext de l’any Rector de Vallfogona, organitza l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Les sigles, els noms de les coses humanes, sovint m’estaborneixen; mentre Andreu Subirats parla, tinc un llampegueix de malícia i em ve al cap aquella conferència de Carner de l’any 1913, ‘La dignitat literària’, en què deia:

«Imagineu-vos, anys a venir, què pensarà de nosaltres el tafaner que, desconeixent certes raons circumstancials que pal·liaren la denominació, descobreix un prospecte o cartell on se llegeixi: “Sindicat d’Autors Catalans”. Jo us puc prometre d’ara estant que aquest nom, si es fa abstracció de les esmentades conveniències, és tan humorístic de per si que desafiarà la gravetat més adusta.»

Jo també penso en aquell tafaner que vindrà. Sigui com sigui, quan aterro altre cop al discurs introductori, faig cabal de l’èxit principal de l’Any Rector de Vallfogona, que no ha estat sinó introduir ordenadament unes idees molt concretes sobre Vicent Garcia, la seva obra i el seu temps en els àmbits extraacadèmics on hi ha un cert interès per la literatura; és a dir, a la premsa sobretot cultural i en els actes lletruts, que apleguen lectors i literats. Tant és així, que tots els actes d’aquesta mena a què he assistit els darrers mesos, inclosa la intervenció de Subirats a Sant Cugat, i la majoria d’articles que he llegit sobre la qüestió són a la seva manera resums diguem-ne si fa no fa personals de la introducció d’Albert Rossich al primer volum de la Poesia Completa de Vicent Garcia, aparegut enguany –que és on el lector, sense mitjancers, hauria d’adreçar-se. Andreu Subirats, tot i que organitza el discurs poèticament, en tant que empra l’Ebre de fil conductor (l’Ebre que connecta la Tortosa en què no va nèixer el rector i la Saragossa nadiua del poeta), en respecta l’ordre i tot. Aquesta perspectiva, ara socialitzada, fa anys que circulava acadèmia endins, força hegemònicament, però tanmateix no més enllà; cal recordar que l’article de Rossich És vàlid avui el concepte de decadència de la cultura catalana a l’època moderna? Es pot identificar decadència amb castellanització?, que d’alguna manera enceta amb polèmica el debat sobre la qüestió, apareix a la revista acadèmica Manuscrits el 1997. Altres autors amb altres esquemes de treball, però amb uns consensos compartits sobre què és i sobretot què no és la literatura catalana moderna, han fet aportacions suggestives, remarcables, a la qüestió. N’és un bon exponent el professor de la Universitat de Barcelona Josep Solervicens, que, sense complexos decadentitzants ni prejudicis renaixencistes, ha dirigit el volum dedicat a aquest període de les nostres lletres, publicat el 2016, dins de la nova Història de la literatura catalana, que també marca un punt d’inflexió en els estudis catalans sobre els segles XVI, XVII i XVIII.

El títol del recital, que Anna Pantinat glossa, és més aviat imprecís. He de reconèixer que, sabent com van les coses a la nostra poesia, pensava (i no en soc l’únic) que el títol, Un llavi apretat, era més aviat un estrip lúbric. A boi que ho hauria preferit: es diu que, el tal llavi, assenyala la llibretat d’expressió, que és una construcció que en català fa temps que no vol dir res. Sigui com sigui, el títol mor amb l’explicació, perquè cadascú l’enfila per on vol. El recital, que aspira d’alguna manera a posar en relació els poetes d’avui amb la poesia de Garcia, es proposa descobrir «Com el llegim en l’actualitat. Com ens interpel·la i com interpretem la provocació, en el món poètic d’avui dia». El propòsit, genèric, segueix aquest mecanisme: Begonya Mezquita, Eduard Sanahuja, Pep Sanz, Laura G. Ortensi i Pau Vadell llegeixen cadascú i en ordre un poema de Vicent Garcia i uns quants de propis que hi tenen remotament a veure, en el millor dels casos.

El professor Solevicens ja advertia, al quart volum de la Història de la literatura catalana, que l’anomenada postmodernitat dels segles XX i XXI torna a posar en qüestió la correspondència entre realitat i llenguatge; alhora, concomita també amb el barroc l’accés problemàtic al saber, el gust per tot allò escatològic, i fins algunes solucions formals comunes. Jo mateix, que hi estic d’acord, en algun altre article publicat en aquest mitjà, he parlat del fantasma barroc. No debades, seguint aquest esperit, en què sembla que l’època nostra i la de Vicent Garcia coincideixen en tot d’aspectes fonamentals, epistèmics, s’ha posat al capdavant de l’Any Rector de Vallfogona un poeta, Josep Pedrals, que d’alguna manera emblematitza aquest batec del temps en poesia. Per tant, d’un recital d’aquesta mena caldria esperar-ne un enllaç natural amb Vicent Garcia, potser no en el grau extrem de Pedrals, però sí una relació fàcil, viva. No ha estat cas.

Cal destacar-hi tanmateix dos esforços, un d’equivocat per accident i l’altre força de més reeixit. Laura G. Ortensi, que és una jove poeta eloqüent, va llegir de fet una composició que no és de Vicent Garcia i que, com tantes altres d’atribuïdes al rector, va fer i ha fet molta fortuna (fins i tot dins de la universtat), especialment pel que té d’escatològica. Parlo del poema ‘En apreci d’estar enamorat’, que acaba dient «Jo me cago en l’amor i en sa hermosura» i que a molts lectors els resultarà familiar. Fundant-se en aquest poema, va treure conclusions precipitades, gairebé de tipus poetològiques sobre el rector, que giraven sobretot al voltant de dos versos que diuen que el «cony millor» és a «dos dits del cul»; va llegir, més seriosa que no provocativa, com escudada en el rector, un poema que era diguem-ne una mena de rabejament verbal, més que no poemàtic, en el sexe anal. La provocació he de reconèixer que potser m’hauria fet riure, però em va fer tot l’efecte –i a la resta del públic també, perquè ningú no va riure; la poeta tampoc– que les coses que deia les deia seriosament. Va explicitar la necessitat d’emprar paraules com ara, i cito, «cony», que juraria que a aquestes alçades de la pel·lícula no hi ha ningú que volti l’ambient literari capaç de condemnar la pobra paraula, ni tan sols quan són manies una mica vulgars i sobreres.

Més encertat va ser el cicle que va proposar Sanahuja, que va llegir tot irònic ‘Queixa’s l’autor de l’abundància de poetes’; una tria que sens dubte ressona als nostres dies, com assenyalava un seu mig somriure en llegir el títol del sonet que fa clamar a la musa Talia, i és un clam avui tan avinent, que hi ha tans poetes «que ens faltaran llorers per a corones» (v. 14); a més, tal com escriu Rossich al comentari del poema, «potser es refereix al gran nombre de persones que fan versos sense prou ofici (per exemple, a causa de la proliferació de certàmens)». Com ara, com sempre. En triar els seus propis poemes, va optar d’una banda pel contrast, un poema d’amor premiat als Jocs Florals de Barcelona el 1985, ‘Hora baixa’, remarcable, més que pel text (correcte però tanmateix de joventut), per l’emoció selecta, viva però no afectada, amb què el va llegir. Més a prop de l’esperit vallfogonià van ser els dos següents poemes, ‘Amor a la Safor’, de desamor i de violència verbal, d’un acarnissament irònic assimilable al batec barroc. Irònic igualment i a parer meu superior, l’epitafi ‘Home important’, gènere molt fèrtil en Sanahuja, que aconsegueix un equilibri encomiable entre el retrat precís, moral, i l’humor.

Home important

Sempre vaig destacar en totes les facetes.
Vaig ésser un nen modèlic i un perfecte estudiant.
Vaig esposar una dona bellíssima i discreta
i he estat un pare recte i un marit generós.
No tinc queixa dels fills ni de les meves filles.
Vaig treballar per ells, i fins i tot per elles.
El meu darrer triomf és aquest panteó.
No em mireu com un mort que us hagi de fer pena.
Soc un mort important. Soc el més mort de tots.

Per últim, i per donar un sentit nou al diàleg, iniciat amb el contrast, continuat amb la ironia, Sanahuja va escriure un poema per a l’ocasió ‘D’Antofagasta a Extremadura (La llei vetusta de Famagusta o El gran malastre d’Antofagasta)’, fundat en un títol del seu amic i mestre Jordi Sarsanedas, De Famagusta a Antofagasta; una composició de versos tetrasíl·labs que conversa amb el barroc sobretot pel que fa gust pel joc verbal, per la pura forma gairebé despresa del significat, amb un esperit tanmateix juganer, escatològic: «Per acabar | faré un resum | gens horacià | d’aquest rum-rum | que ara ens ofusca | sura pertot, | com un illot, | merda robusta.» (vv. 31-38)

Una flor no fa estiu, ni tan sols a l’octubre. Gairebé tots van tenir certes dificultats per recitar Vicent Gacia, tantes que semblava que de tot el que llegien n’entenien més aviat pocs versos; tothom potser llevat de Sanahuja, que s’hi va entrabancar un sol cop però que va llegir-lo amb claredat i ironia. La resta semblava fins que tinguessin problemes per llegir la partitura mètrica del poema, per respectar el vers. Hi ha qui em jutjarà de primmirat o d’afany de duresa, com és costum, però és aquí on s’amaguen, de fet, dos dels problemes fonamentals no del recital, sinó del panorama literari d’avui dia: la deserció dels nostres poetes del requisit mètric, amb conseqüències devastadores, i l’escassa familiaritat amb la tradició literària catalana; semblava que molts no haguessin llegit Garcia ni tan sols per l’ocasió. La relació entre la tradició literària i els poetes d’avui era, en puritat, una conversa forçada. La cadena fa temps que s’ha trencat. Es llegia Vicent Garcia per compromís i no gaire, com a pretext per llegir coses pròpies. No hi havia conversa, no hi havia reflexió en la tradició. El diàleg era terra morta.

Hi havia, és clar, biografies i alguna proclama política (València, el recordatori del 155), però un escenari poètic pobre, escadusser, en què la norma és que tot s’hi val. Com va escriure Folguera sobre la primera meitat del segle XIX, haurem de dir d’aquella nit i de la nostra nit literària que «la poesia no tenia un interès propi, un valor intrínsec, perquè era filla d’una suggestió molt sana i molt bella, però literàriament impura». Sens dubte hi havia poesia, aquella nit a Sant Cugat, sens dubte n’hi ha en aquesta nostra nit, però no hi havia gaire poemes, no n’hi ha.

En sortir de la sala Capitular, els capitells il·luminats omplien d’imatges el petit món que és un claustre. Ella caminava entre les columnes, vam endevinar un parell d’escenes: els pans, els peixos, l’arca i la ressurrecció, els tres àngels d’Abraham i la nativitat.

            –¿No et sorprén –va dir-me– que això fos d’un món viu? Vull dir, que fossin vives les imatges…

            –Sí, és clar que em sorprèn. ¿No voldries tornar-hi?

            –No, i ara. S’hi està molt bé aquí, en aquesta nostra decadència –ho deia amb una lleugeresa si més no aparent, en somrís, però no reia–. Suposo que cap filòleg ens negarà que la decadència som nosaltres